Plató

Plató: La filosofia de la polis

“Quan observava tot això i els homes que dirigien la política, així com les lleis i els costums, com més i amb més atenció ho estudiava, […] tant més difícil em semblava administrar bé la cosa pública. […] Les lleis i els costums es corrompien dia a dia, fins al punt que jo, que al començament havia sentit un fort impuls de dedicar-me a la política, em vaig acabar marejant. […] I així fou com em vaig sentir forçat a reconèixer, en lloança de la filosofia vertadera, que només a partir d’ella és possible distingir el que és just, tant en la vida pública com en la privada.”

Plató (428 – 348 aC), Carta VII

La historia del pensament occidental s’inicia amb Plató. Les seves obres formen el primer corpus filosòfic conservat de forma íntegra. A més, els temes que va tractar són tan extensos que, en certa manera, tota la tradició filosòfica ha partit de Plató i l’ha utilitzat com a guia, encara que sigui per contradir el seu pensament. Plató ha exercit una influència extraordinària en la filosofia occidental i s’erigeix com la figura principal i primària que cal revisar i afrontar, la figura sobre la que s’ha construït el discurs filosòfic, un discurs sotmès a una desconstrucció i rehabilitació permanent.

En les obres de Plató queda patent l’esforç per impulsar a la raó com a guia de la vida dels homes i dones de la ciutat, una raó que s’imposa per sobre de la religió i les creences. Els punts claus del seu pensament són:

• La teoria de les idees: que obre una reflexió sobre la naturalesa de la realitat.

• La teoria de la reminiscència: concepció del coneixement com a dialèctica.

• Una teoria ètica i política.

La vida de Plató

No podem parlar de Plató sense conèixer una mica la societat en la que va viure, sense saber com era la ciutat d’Atenes que va habitar, hem de tenir en compte el seu context. Partim d’una ciutat en decadència, que ha deixat enrere els seus millors anys. Darrere de les lliçons de Plató hi ha una crida a actuar i a superar la desfeta mitjançant l’educació dels ciutadans.

La fi del domini atenenc es comença a gestar amb les guerres mèdiques (4990-479 aC) i s’acaba de confirmar amb la guerra civil entre Atenes i Esparta, a la guerra del Peloponès (431-404 aC). Després de la guerra Esparta va imposar el govern dels Trenta Tirans, entre els quals podem trobar familiars de Plató, així com amics i deixebles de Sòcrates. Tot i la desfeta militar i la pèrdua de poder, serà precisament en aquesta època en la que es visqui una plenitud filosòfica encarnada en les figures de Plató (427-347 aC) i Aristòtil (384-322 aC). El pensament i el lógos serien les eines per a reconstruir el que els esdeveniments s’ocupaven d’enderrocar.

El desenvolupament cultural i polític de l’Atenes de Pèricles (478-432 aC), quedava enrere, una època d’esplendor democràtic i artístic s’havia enfonsat. Els referents que havien perdurat al llarg del temps trontollen i Plató es troba en una Atenes deprimida i sense guia. Un jove Plató de vint anys va trobar aquesta nova guia en Sòcrates.

Fill d’una família adinerada i poderosa, les seves inquietuds de participar directament en la vida pública es veuen troncades quan és la mateixa polis la que condemna a Sòcrates, qui pel seu deixeble és “el millor home dels que llavors coneixíem i el més just i intel·ligent”. (Fedó, 118c)

Després de la mort del mestre, Plató abandonarà Atenes i viatjarà per la mediterrània amb un grup de socràtics com ell, en aquests viatges entrarà en contacte amb altres formes de pensament com la dels pitagòrics. No tornarà a Atenes fins l’any 387 aC, ja amb quaranta anys, de nou a casa i amb l’ajuda d’amics i deixebles, va decidir fundar l’Acadèmia, un centre de reunió, debat i coneixement que es pot considerar la primera universitat europea i a on els joves grecs acudien a rebre una formació política i intel·lectual.

Plató va continuar dirigint l’Acadèmia i impartint classes fins la seva mort l’any 347 aC.

El filòsof de les idees

Davant del relativisme sofista Sòcrates mostra una oposició frontal, no obstant, el fet de no comptar amb una proposta positiva, sinó que es basa en la denúncia permanent sense donar una alternativa, sense aportar respostes, fa que pels tradicionalistes, Sòcrates sigui un relativista més.

*1¿? Per què Sòcrates podia ser vist com un relativista? Per quin motiu podem afirmar que no ho era?

Plató amplificarà l’aposta socràtica i elaborarà una doctrina positiva que intenti justificar la posició del seu mestre, estem parlant de la teoria de les idees. Per formular la seva hipòtesis, a més de les aportacions de Sòcrates, Plató utilitza elements del pitagorisme, d’Heràclit i Parmènides.

Per plasmar les seves idees utilitzarà la forma del diàleg. Diàlegs com a mostra del domini de l’expressió oral de la època per davant de l’escriptura. Plató es qüestiona si les lletres enlloc d’afavorir la memòria no seran més aviat una manera de fomentar l’oblit. Però tot i els recels envers l’escriptura, el seu domini de la paraula viva, d’una paraula “dialogada”, el situa com un dels grans escriptors de tots els temps. Plató no és un autor sistemàtic, perquè la manera en la que estan escrites les seves obres, en forma de diàleg, impedeix precisament extreure’n un sistema clar.

Les matemàtiques pitagòriques li serveixen a Plató per a lluitar contra l’escepticisme, ja que suposen una evidència de que sí que hi pot haver coneixement, ja que la validesa matemàtica és tinguda per un saber vàlid i indubtable. A partir del coneixement matemàtic podrà realitzar una reflexió sobre la naturalesa del coneixement i la seva condició de possibilitat. S’identifica també amb la idea pitagòrica de que el cos és una presó per a l’ànima, que ha viscut prèviament una vida incorpòria en un món superior. L’ànima pot retornar a aquest món superior mitjançant la catarsi, una purificació realitzada a través del coneixement matemàtic i dialèctic. El valor que dona Plató a les matemàtiques es fa evident si tenim en compte la inscripció de l’entrada de l’Acadèmia: “que no entri ningú que no sàpiga geometria”. Amb Heràclit i Parmènides Plató compren que la realitat sensible és quelcom que flueix, i alhora que d’allò que es mou constantment no en podem extreure coneixement.

*2¿? Per què no podem extreure coneixement del que es mou constantment?

Aquest convenciment entorn a la variabilitat de la realitat porta a Plató a pensar que si només existís la realitat sensible no seria possible que poguéssim tenir coneixement de cap tipus (escepticisme). Per tant, com que si som capaços de tenir certs coneixements de les coses, tal i com ens demostren les matemàtiques, és que ha d’existir alguna realitat més enllà de la sensible.

La teoria de les idees

El raonament que hi ha darrera de la hipòtesis de les idees sobre la que Plató basa la seva epistemologia és el següent:

Premissa 1: La realitat sensible és un flux permanent.

Premissa 2: No podem extreure cap coneixement d’allò que es mou permanentment.

Premissa 3: Hi ha coneixement.

Conclusió: Ha d’existir una realitat no sensible.

Aquesta realitat no sensible és el que formaria l’autèntic objecte de coneixement, són les idees. La única explicació que troba per a justificar que es doni el fenomen del coneixement és postular l’existència d’una realitat supransensible, un tipus d’entitats diferents.

*3¿? Per què està tan convençut Plató de que existeix el coneixement?

Però què són aquestes idees? Per a Plató la idea és el cànon, en termes artístics, el patró que persegueix la forma suprema perfecta en la que intenten expressar-se les escultures. Amb aquest cànon es pretén copsar un tot, l’estructura superior que organitza tot allò que és real. Les idees són el fonament i model (paradigma) del món real. Considera Plató que ha d’existir un univers ideal (intel·ligible), que és independent de les coses reals, un món universal que conté en si mateix les idees que són immutables i eternes i que formen la veritable realitat que constitueix el món sensible.

A la base de la qüestió de les idees hi trobem la concepció platònica sobre el coneixement. Per a Plató coneixem alguna cosa, primer, a través dels sentits. Però només podem dir que la coneixem si som capaços, a més de sentir-la, de senyalar-la i anunciar que en un cert lloc i en un cert moment passa alguna cosa, de dir quina cosa és. La idea és aquest model universal. Quan parlo de taules, cadires o triangles, no em refereixo a la cosa particular mitjançant el seu concepte, sinó que faig referència a la idea general que la identifica.

*4¿? Què diferencia i què iguala all triangle dibuixat a la pissarra del triangle dibuixat al paper?

La idea per a Plató tampoc és una imatge mental, no és ni una cosa sensible ni una imatge, sinó una entitat abstracta. És gràcies a aquesta abstracció que som capaços d’identificar casos particulars diversos com a pertanyents a un mateix tipus (model).

Podem parlar llavors en Plató d’un dualisme, per una banda tenim un món que canvia contínuament i que percebem pels sentits i un altre que no està sotmès a cap tipus de canvi, que només podem percebre a través de l’enteniment (ulls de l’ànima). Aquest és el dualisme platònic: un món sensible i un món ideal. En cada cosa tenim una dualitat: per un costat els seus trets particulars i canviants (allò sensible) i per l’altra allò que ens permet dir quina cosa és (idea).

La idea és el model que ens permet distingir si el que tenim davant és o no d’un cert tipus, l’essència, el “què és” de la cosa, la seva determinació universal. Per això la idea és el fonament del coneixement, ja que és el que ens permet reconèixer les coses. Ens ajuda a distingir, separa el saber adreçat a la idea de la opinió dirigida a l’aparença sensible. No hem d’entendre les idees segons Plató com a continguts mentals, sinó com a la realitat mateixa, el que hi ha, en sentit estricte, són idees. L’autèntica realitat són les idees, la resta és aparença, el que hem de conèixer per tant, són idees, no casos particulars.

El món sensible és un reflex parcial del món ideal, participa de les idees i així té una certa realitat, encara que imperfecta. El món sensible, per tant, és un univers aparent, l’ombra del món intel·ligible. Però quines característiques tenen aquestes entitats intel·ligibles?

Les idees són la mesura que ens permet constatar les coses i les accions, per tant, segons Plató han de ser:

Immutables. Són quelcom invariable, que no pot ser alterat ni en el temps, són intemporals. No canvien, quan una acció participa de la idea de bé és que és bona i ho serà sempre.

Idèntiques a elles mateixes. Conformen una identitat, més enllà del canvi, tenen una significació pròpia que és la que ens permet distingir-la de les altres idees i per englobar les coses i accions que en participen.

Universals. Les idees anomenen totes les coses del mateix tipus.

Invisibles i intangibles. La percepció no ens pot dir res sobre les idees. Accedim a les idees a través de la visió intel·lectual (noesis), no sensible (aísthesis).

Transcendents. Són les pautes preexistents que ens permeten determinar el que és allò sensible. Per tant, són una condició de possibilitat, separada que està més enllà del sensible i la seva immediatesa.

Anomenades les característiques que defineixen les idees, cal indicar que per a Plató no totes les idees són iguals, no hi ha una uniformitat, considera que n’hi ha algunes que són més fonamentals i bàsiques que unes altres. Són les idees que estan, d’alguna manera, presents en totes les altres, idees que considera de gèneres superiors. Aquest tipus d’idees fonamentals de les que participen la resta serien la d’Unitat, Pluralitat, Ésser, Alteritat, Identitat, Repòs i Canvi. Existiria per tant una certa jerarquia entre les idees i la idea principal que governaria l’ordre de tota la resta seria la idea de Bé.

*5¿? Per què hi ha diferents categories d’idees per a Plató?

Aquesta diferenciació entre idees que fa Plató aniria de les idees superiors com poden ser la del Bé i la Bellesa, a les secundàries (relacionades amb l’ètica i l’estètica), com la de justícia, valentia i ordre, seguides després pels conceptes matemàtics i acabant en les idees de coses naturals com poden ser les de taula i arbre. Podem establir llavors una correlació entre la noció d’idea que utilitza Plató i el que nosaltres anomenaríem concepte. No obstant, Plató no fa una descripció completa de quin és aquest ordre intel·ligible. Ens pots semblar obvi que idees com la de virtut o amistat són superiors a la de taula o arbre, però no va acabar de justificar aquesta concepció.

Idea per a Plató és eidós, és a dir: “veure amb els ulls de la ment”. Això significa també essència, universalitat, realitat ideal, arquetip o causa. En definitiva al que apunta la Teoria de les idees és a l’esforç de mirar amb aquests nous ulls, per veure més enllà, per a superar l’aparent i captar la idea (concepte). Les metàfores visuals estan molt presents en el discurs de Plató, entendre és veure-hi clar, la raó il·lumina, és la llum la que ens dona l’autèntica cara de les coses. Amb la teoria de les idees Plató intenta concilia la permanència que detecta Parmènides amb el canvi que defensa Heràclit. Les certeses matemàtiques dels pitagòrics li serveixen com a exemples evidents de veritats eternes i per fer més comprensible la seva teoria. Afirmar el dualisme platònic ens porta a considerar les coses com a còpies o imitacions de la realitat vertadera.

Podem identificar dues vessants dins de la teoria de les idees, una lògica i l’altre que podem anomenar metafísica. L’aportació lògica remet al fet d’identificar les idees amb conceptes. En l’apartat metafísica el que tenim és l’afirmació de l’existència de l’ideal, d’allò perfecte i immutable.

Els problemes de la teoria de les idees sorgeixen en l’intent d’establir quina és la relació entre les idees i les coses. Plató defensarà en un primer moment que si considerem que una flor és bella és perquè participa de la idea de bellesa, per dir-ho d’alguna manera, que té alguna cosa d’ella. La cosa particular (flor física), imitaria o copiaria a la idea (concepte), que és el model. Però aquesta identificació genera dificultats, que el mateix Plató va detectar.

*6¿? Per què creus que l’explicació del dualisme platònic no acaba de ser satisfactòria?

Tornant a la idea de Bé, Plató sosté que el Bé és la idea central, la que presideix i il·lumina l’ordre sencer de les idees. És la idea de referència, la que marca l’horitzó de la resta, Plató pensa en la idea de bondat en si mateixa, una idea que no necessita de cap pressupòsit que la justifiqui. Forma part del fonament de tot ésser i de tot el que és intel·ligible, com la llum del sol que il·lumina i fa visibles la resta d’objectes del món sensible, la que els determina. Si ens anem preguntant perquè és bona una cosa, per exemple menjar fruita, acabarem en una bondat que ho és per si mateixa, aquí rau la idea de bé, no és una pregunta que no s’acaba ni ens porta a l’infinit. Menjo pomes perquè són bones pels seus nutrients, els nutrients són bons per a la salut, estar bé de salut m’ajuda a viure bé… i viure bé és bo per si mateix. El Bé defineix el destí de totes les coses.

Tornant a l’exemple de la poma, podríem dir que davant d’una poma ens podem trobar tres possibilitat: que estigui verda, massa madura o que estigui al punt. Les dues primeres opcions ens portarien a estar decebuts i a exclamar alguna cosa com: “això està dolent, no té sabor a poma ni a res!” Per contra, si la trobem al seu punt, gaudirem amb el seu gust: “Està boníssima! Això si que és una poma.” Cal parar atenció a aquestes expressions que estableixen una correlació entre el que és la cosa i la seva bondat: diríem que si està bona és pròpiament una poma. En definitiva: diem que una cosa és bona quan són exemplars (particulars) perfectes d’allò que se suposa que són. Per tant, la bondat de la cosa està en el seu ésser. En Plató, aquest ésser real (no aparent) és l’intel·ligible, la idea, en conseqüència la idea de Bé és la que les governa a totes.

La poma dolenta ho seria per mancança, o perquè encara no és (verda) o perquè ha deixat de ser-ho (madura), el mal per a Plató és mancança d’ésser. La parla quotidiana ens torna a donar exemples d’aquesta posició platònica, quan diem d’una persona malvada és inhumana, és a dir, que no és humana.

Si trobo la bondat en totes les idees, això justificaria el nostre desig de saber, ja que aquesta persecució del que és bo, assolir el Bé, empeny el nostre desig, la nostra cerca del que considerem que ha de ser la vida bona. Que alhora és una vida bella, doncs la Bellesa en si i el Bé en si son indistingibles, doncs un seria la manifestació visual de l’altre, allò que salta a la vista i mereix la nostra aprovació per si mateix, sense dependre de res més.

Encara que l’objectiu de Plató és donar resposta a una preocupació pràctica i política, entén que primer s’ha d’ocupar d’altres qüestions bàsiques, com la de què és la realitat i com hi podem accedir. La seva teoria de les idees és una visió de la realitat des d’un punt de vista humà, intenta realitzar una síntesis entre la natura que van investigar els physikoi i l’ésser humà, en el que es van centrar els sofistes i Sòcrates.

La relació entre les idees i les coses sensibles

Establert el dualisme sobre la realitat, la pregunta sobre quina és la relació entre els dos mons es presenta ineludible. Quina relació hi ha entre la idea de bellesa i aquesta bella flor? Com s’explica aquesta relació entre la cosa sensible i la idea? Hi ha una resposta doble per part de Plató, que també expressa dubtes sobre la viabilitat de la seva teoria. Diríem que la flor és bella perquè participa de la idea de bellesa (en té alguna cosa), i per l’altre, la cosa particular imita o copia el model que és la idea. Les dificultats d’establir aquesta relació problemàtica es veuran en el seu diàleg Parmènides, on fa autocrítica de la seva concepció dels dos mons, tot i que no abandonarà la seva teoria.

Primer problema: Si la idea no té res a veure amb allò sensible com ens pot servir de coneixement del sensible? Si el que hi ha és una imitació (mimesis), llavors és que ens fem una idea de les coses concretes, tindrem una idea (forma), d’aquesta flor concreta, que d’alguna manera s’assembla a la idea de flor, però llavors per avaluar aquesta semblança estaríem comparant dues idees de flor, quan només hi pot haver una.

Si la relació és de participació (methexis), estem dient que una mateixa idea és en moltes coses, es a dir, que la idea està separada de si mateixa en les coses, com pot ser?

La insistència de les idees com a entitats separades ens porta a aquest tipus de dificultats que acaben derivant en l’absurd.

Segon problema: Si la idea és real i objectiva (separada de l’ànima), com pot ser captada per l’ànima? Com passem de no conèixer a conèixer? És que en algun moment les idees són inintel·ligibles? Les hauríem de tenir d’una vegada per totes si són intel·ligibles. Exemple: la idea d’ornitorinc, com és que primer va haver d’aparèixer la cosa abans que la idea?

Malgrat aquestes dificultats, Plató mantindrà la seva teoria de les idees, i per acabar de fer comprensible la relació idees-coses, recorrerà a un relat: El mite del demiürg. En el Timeu, Plató afirma que no és possible explicar com és en si mateix el cosmos, i que només pot realitzar un relat versemblant que intenti mostrar com va ser l’origen de l’univers. En la formació del cosmos hi intervindrien tres principis:

• La matèria (khorá), una massa caòtica i informe, en canvi perpetu: principi d’indeterminació.

• Les idees, com a models perfectes, intel·ligibles, ordenades i harmonioses: principi de determinació.

• El demiürg o artesà diví, com a causa de la gènesis del món sensible a través del model de les idees: principi de mescla.

El nostre món seria per tant una còpia imperfecta del món de les idees, el demiürg ha convertit la realitat caòtica (desordre) de la matèria en un cosmos (ordre), organitzant a través de l’harmonia matemàtica del món intel·ligible. La figura del demiürg fa d’intermediari i possibilitaria la producció de l’ordre de les coses gràcies al model racional perfecte de les idees.

Hi hauria una tensió en les coses, per una banda la seva necessitat de ser que veiem de forma immediata i per l’altra la seva correlació amb l’intel·ligible. Per això l’exemplar físic no és la cosa en sí, un exemple de virtut no és la Virtut en sí mateixa. Per què l’acció divina (demiürg), hauria instaurat una finalitat, una tendència en les coses, que les porta a buscar el seu ple desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Pel que fa als ésser humans, estaríem també en aquesta tensió, entre impulsos que ens porten al desequilibri i al mateix temps moguts per un “impuls amorós”, segons l’anomena Plató, que ens crida a crear ordre en el nostre interior a partir de la contemplació de l’harmonia perfecta de les idees.

Podem establir aquí una relació entre la cosmologia, saber l’ordre en el què vivim, i una ètica, que regula les nostres accions en la mesura en la que imitem el cosmos. Viure rectament seria provar d’introduir mesura (justícia), allà on cal, hem d’evitar perdre’ns en les passions incontrolades que en porten a la desmesura, al caos.

L’accés a les idees: el coneixement

El coneixement per a Plató és un procés d’apropament i contemplació de les idees. I suggereix que conèixer és recordar. La objecció que al diàleg Menó es formula sobre aquesta concepció del coneixement, s’ha anomenat la paradoxa de Menó i la podem resumir així: si ja sé una cosa, no l’he de cercar, però si no la sé en absolut, no la puc anar a buscar.

La resposta de Plató és que des de sempre tenim en nosaltres, en la nostra ànima, empremtes o senyals d’aquestes idees en estat latent. El que hem de fer, per tant, és provocar que aquestes idees emergeixin en nosaltres, surtin a la llum. Per explicar aquesta noció torna a fer ús del mite, amb el que explicarà la seva teoria de la reminiscència: l’anima seria immortal, ha estat en contacte amb el món de les idees, però hi hauria una successió de reencarnacions. Quan una ànima ocupa un cos oblida totes les idees que coneixia, per això, quan aprèn, no fa més que recordar el que ja hi havia dins seu abans de néixer. Amb aquesta explicació es resoldria la paradoxa de Menó, pel que en un començament ensenyar i aprendre és impossible. Plató, més que afirmar que les coses són així, defensa que les coses passen com si fos així i ens ho vol mostrar amb un exemple: les matemàtiques. Plató, via Sòcrates, demostra amb el seu diàleg com a través de la interrogació és capaç de fer entendre les matemàtiques a algú que no en tenia coneixements. Es deixen de banda els sabers aparents, es reconeix la ignorància, i a partir d’aquí trobarem, per nosaltres mateixos, amb la guia socràtica, la resposta correcta al problema. Com si en nosaltres mateixos ja portéssim la solució. Aquesta concepció del coneixement posa de manifest l’optimisme epistemològic de Plató, té una visió molt positiva de les possibilitats humanes per a conèixer. Però la teoria de la reminiscència és un relat, que Plató fa dir a Sòcrates que ha escoltat d’alguns homes i dones savis en temes religiosos. Per tant, per a Plató conèixer no és literalment recordar, sinó que les coses passen com si ho fos.

Si analitzem la teoria del coneixement de Plató veurem que en un primer moment hi ha el fet de reconèixer la ignorància. De la mà de la interrogació socràtica, el seu punt de partida és el dubte. Es tracta llavors d’extreure coneixement d’algú a través de la interrogació, sense que ningú estigui ensenyant a l’altre, per això parla de recorda com a saber. No obstant, aquest recordar és actiu, l’aprenentatge no pot ser passiu, passem de l’atenció al descobriment: ara ho veig! Com si sempre hagués estat allà, però ara, per fi, se’ns fes evident. Però en Plató, aquesta veritat no es pot encapsular dins d’un discurs, es tracta més aviat d’una aparició, d’una nova visió de la realitat que se’ns mostra, una nova idea es desvela dins de la nostra ment.

El símil de la línia: els graus del coneixement

Per acabar d’entendre l’epistemologia platònica, l’antropologia que hi ha al darrere i l’ètica i la política que se’n derivarà, podem resumir els graus de coneixement que defensa Plató amb el símil de la línia que dibuixa a la República:

Les imatges són ombres de les coses, només en podem realitzar suposicions i conjectures. Les coses de les que són ombres no són més que simples còpies, aparences de la realitat vertadera. L’accés al saber és un ascens des del sensible. La opinió (dóxa), afirma, però en un sentit de seguretat, la seva l’extreu de la realitat sensible i el món que ens envolta. Estem convençuts de les nostres opinions, però això no vol dir que siguin un saber, perquè el saber (episteme), el trobarem en allò immutable, en les idees del que les coses són reflexes.

Quan parlem d’imaginació (eikasia) en Plató no fem referència a la creació d’imatges fantasioses (elfs, fades i unicorns), sinó a la captació d’imatges a través dels sentits. Es tracta de la percepció d’objectes sensibles a través de reflexos, ombres i representacions.

La creença o convicció (pistis) és aquell coneixement que afirma amb seguretat com són i què són les coses que ens envoltes, ja no parlem d’ombres. Un exemple seria que els meus sentits em confirmen amb seguretat que jo estic ara llegint aquestes paraules, és un coneixement sensible, dirigit als objectes sensibles i la seva relació amb el món.

Superada la opinió ens elevem fins el nivell del saber (episteme), allà tenim dos tipus de coneixement. Primer la raó discursiva (dianoia), que ens posa en contacte amb els objectes matemàtics, avançant cap a veritats no sensibles, basant-se en supòsits que donem per evidents però que no podem demostrar. Diríem que les matemàtiques s’ajuden de representacions sensibles per a ocupar-se d’entitats ideals, comprenent bé el seu objecte, però no a si mateixes.

El grau més elevat de saber és el de la raó intuïtiva (noesis), que també podem anomenar intuïció intel·lectual. En aquest cas, des del primer principi no hipotètic, el bé, coneixem les coses a priori, sense cap intervenció sensible. És un saber plenament reflexiu, que entén els seus objectes i la seva pròpia naturalesa. Per arribar a la raó intuïtiva, hem hagut de passar per tots els passos previs del coneixement. El coneixement és l’elevació de l’ànima des de les imatges fins a la visió intel·lectual, el pas de la còpia a l’original. Pròpiament, el coneixement és una visió, no pas un discurs, cosa que explicaria la manera d’expressar-se de Plató i la seva utilització de mites, símils, metàfores i diferents relats. Aquest procés d’enlairament, el coneixement pròpiament, és el que Plató anomena dialèctica. L’escriptura platònica és un intent d’enfocar la mirada del lector, més que un conjunt de teories en sentit fort, pretén que veiem el que és la mateixa visió intel·lectual.

Plató, ètica i política

“Els mals del gènere humà no s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs polítics, o bé fins que, per una mena de gràcia divina, els qui tenen el poder a les ciutats arribin a ser filòsofs.”

Plató, Carta VII, 324d-326b.

La decepció amb la política: de la mort de Sòcrates als tres viatges a Siracusa.

A la recerca de l’Estat utòpic. (u-: “no”; topos, “lloc”).

Per exercir el poder tot bon governant ha de rebre una llarga preparació i haver accedit al coneixement més elevat i perfecte.

Per què existeix l’Estat? La societat com a garant de la supervivència i la felicitat dels ciutadans.

Una societat amb tres classes socials: Treballadors, militars i governants.

El mite dels metalls, per defensar la natura diferent de cada individu.

Una vida justa: l’ànima i la ciutat

Aristocràcia: El govern dels millors, d’aquells que són autènticament virtuosos, i es regeixen per la prudència.

Timocràcia: La convivència es manté pel sentit de l’honor, és el govern dels guerrers. El coratge i la moderació mantindran l’ordre, però sense entendre el seu valor, falta filosofia.

Oligarquia: El govern d’uns quants (els rics). Es perverteix l’honor, que deriva en prestigi i el que dona prestigi són les riqueses. Es manté una certa contenció.

Democràcia: El govern del poble. Els pobres, superiors en nombre, es revolten i s’apropien de la ciutat. El règim de màxima llibertat: concupiscència, desmesura i desig sense control.

Tirania: El poble reclama un nou règim per sortir del desordre i la desmesura, la por als crims reclama control i aquest es cedeix a un sol home. “De l’extrema llibertat sorgeix l’esclavitud”. El pitjor dels règims possibles segons Plató.

Acusacions de totalitarisme.

És el programa polític de La República un plantejament per posar en pràctica? El filòsof Karl Popper (1904-1994), acusa a Plató de ser un pensador totalitari, defensor d’una societat tancada. La política de Plató seria doncs:

Classista: uns han nascut per manar i els altres per obeir.

Antidemocràtica: només la tirania seria un règim pitjor.

Antiliberal: només la classe dominant té dret a opinar.

Dogmàtica: Defensa una idea de bé que pocs poden assolir.

Utòpica: els governants tindrien el do infal·lible del coneixement.

Plató no formula un programa política a La república.

Hi ha una diferenciació entre el món ideal i el món real.

I si la democràcia és el millor règim en l’ordre real? Com podem estar segurs de qui són els filòsofs autèntics?

“Gràcies a la seva liberalitat, [la democràcia] conté tota mena de règims, i probablement a tot home que vulgui organitzar una ciutat, tal com estem fent, li calgui viure en una ciutat sota una democràcia.” (557d)

Plató, La república.

L’Acadèmia platònica com a projecte il·lustrat

El coneixement és el que ens allibera, ens ajuda a aconseguir justícia i veritat en la vida humana.

El poder dins la cova el tenen els productors d’opinions, els educadors, els productors d’ombres.

L’educació com a possibilitat de que ens alliberem:

“L’educació no és el que proclamen alguns, tot sostenint que quan en l’ànima no hi ha saber l’hi posen com si posessin vista en uns ulls cecs” (518a)

Plató, La república.

El paper de l’educador és orientar la mirada del deixeble perquè trobi per si mateix la veritat.

El govern dels millors: És Plató un filòsof totalitari?

Mireu el següent vídeo i reflexionem una mica: Per què Sòcrates odiava la democràcia?