Antropologia
L’ésser humà
La pregunta sobre la naturalesa humana. Què som? Què és el que ens caracteritza? Què fonamenta el nostre comportament? La ciència ens ajuda a comprendre aquesta realitat, però la Filosofia també juga un paper important en la seva comprensió i dotació de significat.
La vida és un fenomen rar, i nosaltres, a més, som un exemple de vida conscient, capaç de conèixer el seu entorn i a si mateixa. I hem estat capaços de generar cultura, un nou món social, l’evolució cultural es suma a l’evolució biològica. Arrosseguem una herència genètica, però també una altra de cultural.
Hem construït un món simbòlic més enllà del món natural, el llenguatge, la ciència l’art o la religió en són exemples. Mitjançant els símbols (llenguatge), en representem el món, ens comuniquem i expressem el que som i volem.
La racionalitat i la moralitat són també característiques que ens són pròpies, però per tal d’exercir-les ens cal ser lliures, poder decidir. Només així ens podem entendre com a plenament humans. Veurem perquè i com hem arribat fins aquí.
Origen i evolució de l’ésser humà
Què és la vida? Combinació d’elements químics que permet:
La sensibilitat
La reproducció
L’intercanvi de matèria i energia amb el medi
El seu origen és fisicoquímic, a partir de la transformació de materials inorgànics presents a la Terra primitiva.
Tots els ésser vius procedeixen, per evolució, d’antics ésser vius molt precaris.
Evolució biològica: Processos d’adaptació orgànica que són conseqüència de l’atzar i de la pressió selectiva del medi.
Pregunta: Té alguna finalitat l’evolució? Som un destí? L’objectiu i finalitat de la natura.
Éssers humans: Animals mamífers, de l’ordre dels primats que es caracteritzen per:
L’ús d’un llenguatge articulat.
La intel·ligència abstractiva.
La sociabilitat.
L’autoconsciència.
Creadors de complexes formes de relació social i d’infinitat de cultures, els humans compartim un mateix patrimoni genètic.
Evolució sociocultural: Més important que l’evolució biològica? Això sembla en els homo sapiens. Són processos d’adaptació social i cultural que afecten les formes de vida i d’organització social dels humans. Els canvis i les innovacions socioculturals es transmeten per mitjà de l’aprenentatge.
Evolució Biològica
Els elements químics que formen la matèria inerta i els éssers vius, són els mateixos, encara que els més característics de la matèria viva són el carboni, el nitrogen, l’oxigen i l’hidrogen. La diferència entre un organisme viu i matèria inerta, no són els elements que els formen, sinó la proporció i la forma com es combinen.
Difícil d’establir una frontera clara entre éssers inanimats i éssers vius, es tracta d’una escala continua cap a una major complexitat. Hi va haver el pas d’organismes unicel·lulars a pluricel·lulars, on hi havia més especialització cel·lular, i a través d’un llarguíssim procés evolutiu, s’arriba a formes de vida complexes i diferenciades com els fongs, el vegetals i els animals.
Història de la vida (en milions d’anys)
4.500 M es forma la Terra.
3.500 M primers bacteris.
700 M organismes pluricel·lulars.
540 M abundància d’organismes multicel·lulars en el mar.
400-300 M plantes, insectes i amfibis colonitzen la terra ferma.
250 M avantpassats dels dinosaures i dels mamífers.
65 M extinció dels dinosaures.
2 M apareix el gènere Homo a l’Àfrica.
200.000 – 300.000 anys apareix l’Homo Sapiens a diferents llocs d’Àfrica.
Els éssers vius són sistemes capaços de reproduir-se. Transmeten el seu ADN (àcid desoxiribonucleic), que conté la informació genètica dels progenitors. Cada gen és una unitat funcional que determina els caràcters i propietats de l’organisme.
En la transmissió del codi genètic es poden produir error o variacions que afectaran als successor, anomenen mutacions a aquests canvis. Aquestes mutacions, si són favorables, es poden seguir transmeten i fer evolucionar l’espècie. L’acumulació de mutacions pot donar pas a una nova espècie.
Les mutacions i la selecció natural són els mecanismes de l’evolució biològica.
El procés d’hominització
Conjunt de transformacions anatòmiques, fisiològiques, psicològiques i socials que van tenir lloc duran l’evolució de la nostra espècies, des dels primers homínids fins a l’home actual.
Fa 5 milions d’anys el nostre llinatge es separa del dels ximpanzés.
Diferents branques del gènere Homo, caracteritzats per:
La postura erecta.
Alimentació omnívora.
Desenvolupament del cervell.
Invenció d’eines
Caça social.
Primers homínids: australopitecs (Australopithecus afarensis), fa 3,7M d’anys.
Al caminar drets s’alliberen les mans, que es poden destinar a la fabricació i ús d’eines.
Fa 2M d’anys: Homo habilis (eines) à Homo erectus (foc) à Homo antecessor: del que provenim nosaltres (Homo sapiens) i els neandertals.
Homo sapiens
Llenguatge abstracte.
Societats molt estructurades (caçadors – recol·lectors).
Fabricació d’eines i estris especialitzats.
Creació artística.
Culte als morts.
Trets fonamentals del procés d’hominització
Modificacions corporals: configuració de la pelvis i les cames per caminar, de les mans per manipular i fabricar estris, reducció de la mandíbula, creixement capacitat cranial, desenvolupament del cervell.
Fabricació i ús sistemàtic d’eines per a subsistir.
Aparició i desenvolupament del llenguatge articulat i la intel·ligència abstractiva, que ha permès la consciència, la reflexió, la imaginació, el raonament…
Creació i desenvolupament de formes de relació social basades en una intensa actitud cooperativa i en vincles de tipus cultural (més que familiar).
Unitat genètica de l’espècie humana
La uniformitat del genoma humà permet parlar d’una única espècie humana estesa per tot el planeta i amb adaptacions localistes que s’expressen en l’aspecte corporal i, principalment, en la diversitat cultural. La diferència genètica entre races no supera el 0,1%.
No hi ha races pures, podem parlar de races, però no d’una diferenciació clara.
Raça: grup d’individus d’una mateixa espècies que tenen en comú una part important del seu codi genètic.
Ètnia: grup humà que, per raons culturals, és diferent dels altres i que en molts casos vol conservar aquesta diferència.
Cultura: conjunt après de tradicions i estils de vida, socialment adquirits, dels membres d’una societat o d’un grup humà, incloses les seves maneres pautades i respectives de pensar, sentir i actuar.
L’evolució sociocultural
Els humans no només transmetem l’herència genètica (biològica), també som capaços de transmetre l’experiència adquirida, és la cultura que forma part d’una societat el que es transmet.
Les cultures són dinàmiques, evolucionen. En 5.000 anys hem passat d’una cultura agrària a la societat de la informació.
L’evolució sociocultural són processos d’adaptació psicosocial que afecten els coneixements, les formes de vida i l’organització dels humans.
Igual que en l’evolució biològica, en la sociocultural també hi ha canvis, mutacions, contaminacions i influències d’altres cultures. Ens interessa, per tant, la diversitat, per a seguir enriquint la nostra cultura.
Mecanismes de l’evolució sociocultural
Com evoluciona una cultura?
Gràcies a les relacions entre grups diversos, a noves idees, noves tecnologies i al conflicte. Es dóna la substitució d’unes societats per les altres. Les que sobreviuen són aquelles que disposen de prous coneixements, recursos i organització per superar les dificultats.
L’evolució sociocultural ha assolit fites que no haguéssim aconseguit mitjançant la biologia. Per exemple arribar a la Lluna.
Però les adquisicions socioculturals també són fràgils i poden desaparèixer al cap de poc temps, per exemple els costums, coneixements, la llengua. Les adquisicions biològiques estan adherides al codi genètic i poden ser més duradores, però la transmissió cultural s’ha de fer i preservar.
L’ÉSSER HUMÀ, ENTRE LA NATURALESA I LA CULTURA
Comportament: relació amb el medi.
Comportament observable: conducta.
Comportament interior/íntim: psique.
El nostre comportament depèn de la configuració del sistema nerviós + experiències particulars i influències.
Herència genètica + circumstàncies personals i socials.
Comportaments innats: origen hereditari (reflexos i instints).
Reflexos: respostes motrius causades per una estimulació sensitiva. Són involuntaris i tenen una finalitat de supervivència. Ex.: la tos.
Instints: Més complexos que els reflexos, impliquen coordinar diferents pautes de conducta. No són reaccions simples, sinó tendències, predisposicions, que ens encaminen a actuar d’una determinada manera.
Comportaments adquirits: Són apresos i es poden transmetre culturalment. Totes les nostres tendències innates resulten modificades per l’aprenentatge.
La capacitat d’aprendre és innata, gràcies a la plasticitat del nostre sistema nerviós, no naixem amb unes pautes fixes de comportament.
Naixem immadurs, ens calen els altres per sobreviure, aquest contacte amb els altres ens modela i ens ajuda a ser humans.
La vida social ens permet aprofitar l’experiència aliena, els seus coneixements i comportaments. Aprenem una llengua que és la condició indispensable per a seguir aprenent. Som capaços d’elaborar intel·lectualment el que aprenem i donar-li forma lingüística, per transmetre-ho i poder pensar-hi.
Bases biològiques del comportament humà
El nostre sistema nerviós configura el nostre comportament. El sistema nerviós és la part del cos especialitzada a captar, transmetre i interpretar informació, per actuar en conseqüència. Una gegantina xarxa de comunicacions de teixit nerviós, format per cèl·lules nervioses. Integra i coordina totes les funcions corporals, i dota d’unitat i coherència el comportament.
El cervell és l’òrgan que regeix el funcionament de tot l’organisme i regula la conducta i el psiquisme. La informació li arriba per mitjà de les terminacions nervioses capaces de percebre diferents tipus d’estímuls (tèrmics, mecànics, químics o lumínics), són els sentits que informen del nostre entorn.
Els nervis constitueixen els “canals” a través dels quals arriba al cervell la informació. Nervis i cervell formen els sistema nerviós, resultat de milions d’anys d’evolució.
Les neurones són les cèl·lules nervioses responsables de l’activitat cerebral, cada neurona pot tenir unes deu mil connexions amb altres neurones. D’aquestes connexions depèn tot el nostre comportament observable i l’activitat mental (recordar, pensar, imaginar, emocionar-se…).
Un sistema nerviós complex implica un comportament també complex.
Conducta i psiquisme
Comportament humà:
Aspecte observable extern (conducta): gestos d’alegria.
Aspecte inobservable intern (psiquisme): l’alegria viscuda.
Tenim per tant, una experiència objectiva i una altra de subjectiva. És la conducta la que ens dona indicis de l’activitat psíquica d’un subjecte.
Les activitats psíquiques es poden classificar en activitats cognoscitives (de coneixement), activitats afectives (estats d’ànim) i activitats motivacionals (necessitats i desitjos).
Activitats cognoscitives
La percepció: facultat que ens permet captar els estímuls (sensacions) que exciten els nostres sentits i donar-los una interpretació. Per exemple, percebem un text allà a on els ulls només veuen traços de tinta sobre paper. El resultat de tota percepció és fruit també de les vivències passades, dels coneixements, de la personalitat i de les expectatives del subjecte. Sóc jo el que percebo i l’objecte percebut és un fet psíquic.
La memòria: facultat que ens permet disposar dels coneixements, habilitats i experiències que hem anat acumulant. Consisteix en la capacitat de retenir i recuperar les informacions d’experiències passades. Dóna unitat i coherència la vida psíquica, és a dir, al “jo”. Sense memòria, no sabríem qui som.
La imaginació: facultat que ens permet representar mentalment els objectes quan no els tenim davant. És la base de la fantasia i intervé en els processos creatius. Es distingeix del record pel fet que aquest està perfectament identificat en un espai i un temps determinats.
La intel·ligència: facultat que ens permet resoldre problemes nou, adaptar la conducta a noves situacions i, sobretot, representar-nos el món real i les seves relacions mitjançant símbols, especialment lingüístics.
Les funcions més abstractives de la intel·ligència són exclusives dels humans: càlcul numèric, raonament, ús del llenguatge articulat i simbòlic.
Activitats afectives
Facultat que ens permet experimentar afecte. Els afectes són “tonalitats” de gust o disgust que acompanyen l’activitat psíquica. Estats d’ànim que tenyeixen totes les experiències que vivim. Els sentiments, les emocions i les passions pertanyen a l’esfera de l’afectivitat humana.
Els sentiments són afectes més aviat estables i no gaire intensos: alegria, orgull, amor, tristesa o frustració. Si el sentiment és intens i més o menys estable, parlem d’emocions: por, ansietat, angoixa, sofriment. Sentiments de gran intensitat i momentanis, són les passions: ira, odi, amor passional…
Activitats motivacionals
La motivació és la facultat que ens indueix a realitzar determinats comportaments i a orientar la nostra activitat per tal d’assolir certs objectius.
Es tracta d’un estat d’estimulació interna causat per alguna necessitat fisiològica, psicològica o social que exigeix satisfacció.
Vídeo: Sistema nerviós central.
Unitat del psiquisme: el jo
Les diferents facultats s’impliquen mútuament formant un tot que és el que som. Els records (activitat cognitiva) poden ser agradables (activitat afectiva), i motivar-nos a actuar d’una determinada manera (activitat motivacional). Tenim una estructura psíquica, el conjunt organitzat d’activitats i experiències psíquiques d’un subjecte és el que anomenem JO.
Cada jo té la seva pròpia historia, és diferent al altres, s’ha anat configurant fruit de les circumstàncies i de les seves pròpies accions.
El sistema nerviós és una condició necessària del comportament humà. El que succeeix en el sistema nerviós i en el cervell quan percebem, pensem o volem són reaccions químiques i fenòmens elèctrics à processos físics que causen processos psíquics, sense una localització espacial precisa i difícils d’observar per tant.
Problema de la relació ment-cos, de lligar els processos psíquics amb els físics. Relacionar el fet físic de tocar algú amb el fenomen psíquic de sentir una carícia. Es tracta, en definitiva, de saber què és la consciència. Sabem que sense cervell no hi ha consciència, però la consciència no és el cervell.
La dimensió social i cultural del comportament
El que fem, pensem, el que diem i callem, també és conseqüència de la nostra vida social. És en el medi social que ens fem humans.
És gràcies a la societat que adquirim la cultura, el llenguatge, la intel·ligència i la vida moral. Som naturalesa i cultura. És la nostra natura la que ens permet adquirir una cultura, per com som podem arribar a ser animals racionals, socials, simbòlics i morals.
Sense el contacte amb els altres no només no sobreviuríem, sinó que la nostra humanitat tampoc es despertaria. Perquè la nostra naturalesa consisteix en ser social. Exemple dels nens salvatges.
La cultura s’aprèn en societat i amb el seu aprenentatge ens trasllada una manera de veure les coses que condicionarà el nostre pensament i actuació en el futur. Heretem una certa manera de veure el món.
El que és natural en l’ésser humà és ser cultural, ha de passar per un procés de socialització per a ser el que realment ha nascut per ser, per a realitzar-se, no està acabat només naixent.
Diversitat cultural
Només existeix una espècie humana, però tenim una gran diversitat de societats i cultures. Això és resultat de la creativitat humana i del relatiu aïllament dels grups.
Observem a les altres cultures sovint des de l’estranyesa o la crítica, perquè ens costa fer-ho sense tenir en compte la nostra pròpia cultura.
Hi ha cultures superiors a d’altres? En quin sentit?
N’hi pot haver de més o menys esteses, però n’hi ha de millors?
Dintre d’una mateixa cultura hi ha subcultures o grups amb les seves pròpies pràctiques i maneres de relacionar-se.
És un fet que l’expansió de la cultura tecnològica posa en perill altres cultures menys tecnificades (globalització).
També hi ha el perill de la xenofòbia, caracteritzada per un rebuig del que és estrany a les creences i les formes de vida del propi grup.
L’etnocentrisme i el nacionalisme excloent són formes elaborades de racisme cultural.
Cada cultura diferent és un intent distint de satisfer les necessitats de supervivència i adaptació al medi dels grups humans. Com valorem una cultura? Com agafem un punt de referència extern? Relativisme i universalisme cultural.
Un relativisme crítics, no estaria disposat a acceptar aquells usos, creences i costums culturals contraris a la integritat física o moral de les persones. Per tant, no tot seria vàlid dins d’una cultura. Busca un cert universalisme, si més no, en determinats valors considerats universals. Per exemple, apedregar les dones adúlteres no seria acceptable, o l’ablació de clítoris, per molt que fos una pràctica comú.
Per als universalistes, s’ha de poder argumentar que hi ha unes pràctiques millors que d’altres. Però com les fixem? Quins són els criteris? Com arribem a un consens? Hi ha una civilització model com pensaven els colonitzadors?
La pregunta sobre l’ésser humà
Hem dit que som animals racionals, socials, simbòlics i morals. Però què significa tot això?
Volem comprendre el significat de la vida humana, saber com orientar-la, descobrir la millor forma de vida possible. I aquestes respostes no poden venir de la ciència, que ens diu que som uns éssers resultat de l’evolució, més aviat, estem tractant amb qüestions filosòfiques.
Diferents teories filosòfiques han intentat explicar el que som i el que fem i d’aquí derivar-ne el que hem de fer. Som uns éssers racionals o més socials? Simbòlics o morals?
Per Aristòtil i els estoics l’ésser humà és un animal racional. Però no és fàcil definir la raó i la racionalitat, ni tampoc reduir l’activitat humana a les funcions racionals. Sovint, podem ser força irracionals. Fal·làcia naturalista d’Aristòtil, derivar del fet que som racionals que hem de viure racionalment.
Racionalitat: qualitat humana, forma d’ésser, de pensar i d’actuar. L’ús apropiat de la raó a fi d’elegir de la millor manera possible. Ser racional és seguir “bones raons”, és a dir, pensar, avaluar i actuar seguint criteris fundats. Però sabem que no sempre ens comportem així.
Les tesis racionalistes han dominat la filosofia, però també hi ha hagut autors que han apostat perquè allò específic de l’ésser humà sigui el sentiment, la voluntat o la llibertat.
Per a sant Agustí, per exemple, el que compte és l’amor, com per Pascal, que opina que el “cor té raons que la raó no compren”.
Per a Marx, l’ésser humà es defineix per la seva activitat productiva (treball).
Nietzsche considera que l’ésser humà és fonamentalment voluntat de poder i per expandir la seva vitalitat, la raó pot ser un entrebanc.
Per a Freud el que mana són els desitjos inconscients.
Com a alternativa, alguns autors s’han centrat en el que l’ésser humà fa, més que en el que vol, pensa o sent.
Per a l’existencialisme en canvi, l’ésser humà no té naturalesa, no tenim essència universal, sinó existència individual. I la nostra existència per tant, està marcada per un decidir constant i angoixant. Quan decidim actuem, i a l’actuar ens construïm, sigui aquesta una activitat racional o no.
Ernst Cassirer (1874-1975) va definir l’ésser humà com a un animal simbòlic. El que ens caracteritzaria seria la nostra capacitat per a crear símbols: llengües, arts, coneixements, institucions, mites…
Ens definiríem perquè sabem “traduir” la realitat a símbols i, per mitjà de símbols, ens relacionem amb el món i els altres éssers humans.