La crítica a la teoria de les idees

Davant del món ideal, abstracte i immutable, de Plató, Aristòtil va dirigir la seva mirada cap al món sensible i palpable que ens envolta. Aristòtil compartia algunes de les idees del seu mestre i va transmetre el seu llegat, però va ser prou atrevit intel·lectualment per a proporcionar nous plantejaments sobre els aspectes més discutibles de la teoria de Plató. Una de les seves observacions més rellevants és la crítica que fa a la teoria platònica de les idees. Aristòtil posa en dubte les afirmacions de Plató i es pregunta pels següents motius:

1. Si tot el món sensible és una còpia imperfecta de les idees, llavors, tot allò que té existència hauria de tenir un model perfecte en el món ideal. Com que existeix la maldat, per tant, hi hauria d’haver una idea de maldat perfecta. I això per a Aristòtil sembla difícil d’entendre, sobre tot pel que fa a allò negatiu que podem observar en el món.

2. Si l’essència de cada cosa és la idea de la qual participa, Aristòtil es pregunta com pot ser que allò que defineix el que una cosa és (un arbre o un ésser humà), pugui estar separat de la cosa mateixa. No concep Aristòtil que l’essència de les coses, allò que realment són, estigui separada de les coses mateixes.

3. Amb la teoria de les idees es fa difícil explicar el moviment i el canvi que percebem en el món sensible. L’enllaç entre un món perfecte, immutable i etern com a causa d’un altre de imperfecte i en canvi perpetu, es fa complicada de conciliar.

Física i metafísica

Respondre a la pregunta sobre la realitat de l’ésser: Què és allò que existeix? Què és allò que és? Aquesta és la qüestió bàsica del que anomenem metafísica, i que un bon observador com Aristòtil, amant d’analitzar la natura, no podia deixar sense explorar.

El problema del canvi

Per buscar una explicació del món que ens envolta i que observem com una realitat que està transformant-se constantment, Aristòtil realitza una integració de les teories de Parmènides i Heràclit, que va més enllà de la unió que havia plantejat Plató.

Per entendre la nova explicació que ofereix Aristòtil sobre el canvi, cal entendre la seva concepció de la realitat (metafísica) i el que entén per món físic objectiu.

Substàncies i accidents

Per a Aristòtil, allò que és i existeix és el que anomena substància. Les substàncies són els individus particulars, les coses concretes que hi ha al món. Davant de Plató, que afirmava que la única realitat autèntica era la ideal, i que considerava els objectes sensibles com a un engany, mera imitació del món ideal, Aristòtil defensa que tot el que ens envolta constitueix el que entenem per a realitat, i aquesta és única i autèntica. La meva taula, la cadira del meu escriptori, el meu gos, la meva germana, tots són substàncies i formen part de la única realitat que hi ha.

La substància d’Aristòtil seria la fusió dels dos mons platònics (intel·ligible i físic), dins d’un mateix món sensible.

L’ésser es manifesta de moltes maneres, segons Aristòtil, però totes fan referència a aquesta forma primordial: la substància. La substància existeix per sí mateixa i Aristòtil, encara que pròpiament només parla d’una sola, en distingeix de dos tipus: la substància primera i la substància segona. Allò que canvia dins la substància sense que aquesta variï són els accidents.

La substància primera és l’individu concret, un subjecte individual amb els seus accidents particulars. Per exemple Sòcrates com a home concret, o la companya que seu al meu costat a classe.

La substància segona és l’espècie, el gènere, la naturalesa que defineix primàriament al subjecte concret. Per exemple ser un ésser humà per a Sòcrates o un animal en el cas del meu gos. La substància segona podríem dir que és l’essència, allò que diem que és. Això ens serveix per a explicar la seva composició i els canvis que suporta (accidents).

Un fet important en Aristòtil i que el torna a separar del que afirmava Plató, és que remarca que aquesta és una distinció intel·lectual, que no hi ha una separació real entre el que són les substàncies ni els seus accidents, ja que nosaltres captem la realitat com a un tot. És només quan em paro a pensar que trobo les parts de les coses i puc establir definicions, segons Aristòtil.

El filòsof explica la realitat de forma general a través del que anomena categories, que englobarien a la substància i als seus accidents, allò que les coses són i el que fan que siguin d’una determinada manera.

Deu categories aristotèliques:

Aristòtil amb les seves categoritzacions fa palpable la realitat, universalitza el que hi ha, les relacions que podem establir per explicar el que passa, el que és semblant i el que és diferent. Però encara hem d’explicar com és possible que hi hagi canvi, com pot ser que les coses passin de no ser una altra cosa a ser-ho. L’hilemorfisme i sobre tot els conceptes de potència i acte ens ajudaran a entendre-ho.

La teoria hilemòrfica

Totes les substàncies són un compost de matèria i forma segons Aristòtil. Això vol dir que de tota entitat concreta, nosaltres per exemple, o la cadira en la que estic assegut, es poden diferenciar per una banda la matèria de la que està feta (fusta, plàstic), de la forma que té i que representa allò que la fa ser el que és (l’essència). Anomenem a aquesta teoria hilemorfisme, del grec hylé (matèria) i morphé (forma).

La teoria hilemòrfica afirma, per tant, que en tota substància, en tota cosa que existeix, es donen de forma combinada les dues realitats que Plató separava. Per a Aristòtil aquesta separació només pot ser fictícia, és a dir, com a resultat d’un procés d’abstracció que realitza l’intel·lecte. En Aristòtil matèria i forma són un compost inseparable. Aquesta és una posició clarament enfrontada als dos mons irreconciliables el sensible (material) i el de les idees (forma), que postulava Plató.

En definitiva, per a Aristòtil la matèria és el substrat de la forma, sense matèria no hi pot haver substància, però al mateix temps, amb la matèria no n’hi ha prou, també cal una forma (essència). Les coses, per tant, estan fetes de matèria i tenen una forma que les distingeix. No existeix una matèria sense forma. I el que fa que les coses siguin el que són de forma més rellevant és la seva forma, per exemple, una estàtua pot ser de marbre o de guix, i això condiciona el que l’estàtua mateixa és, però el que fa que sigui una obra d’art és la seva forma, que determina el que és, ja sigui una representació d’un cos humà o d’un cavall.

Però, ara que sabem què és el que constitueix a les substàncies, com expliquem les variacions i el moviment que observem en els individus i en les coses? Com expliquem el canvi?

Potència i acte

Les substàncies es transformen, apareixen i desapareixen, passen de ser a no ser. Nosaltres vam ser nadons un dia, després infants, adolescents, ens farem adults (si tot va bé) i acabarem morint (irremeiablement). Canviem amb el pas del temps, però, d’alguna manera, seguim sent els mateixos, com és possible? La teoria de la potència i l’acte li serveix a Aristòtil per a justificar aquesta realitat mutable.

Per a Aristòtil hi ha diverses maneres d’ésser i de no ésser. La llavor no és un arbre, però ho pot arribar a ser, aquell mateix arbre que pot esdevenir, tampoc és un paper o un armari, però pot acabar sent-ho. Són maneres relatives d’arribar a ésser. Però alhora, aquesta llavor de roure no podrà arribar a ser un cavall o un cotxe, també és una manera relativa de no ésser. No segueix la teoria de Parmènides segons la qual com que l’ésser és perfecte i etern no hi ha canvi ni moviment possible.

Podem dir que en Aristòtil hi ha un no-ésser relatiu i un no-ésser absolut. La llavor no és un arbre de forma relativa i no és un cavall de forma absoluta, mai ho podrà ser. Aquí Aristòtil fa la diferenciació entre potència i acte. La llavor no és un arbre en acte (realitzat), però sí que ho és en potència (ho pot arribar a ser). L’arbre és arbre en acte (s’ha realitzat), però aquest, igualment, en potència pot ser un foli de paper o un armari, i no pot ser una persona.

La potència (dynamis) és la capacitat de la matèria a assolir una forma diferent a la que té actualment. La fusta de l’arbre pot acabar adquirint altres formes, com la d’una taula o una cadira.

L’acte (enérgeia) és el que la substància és actualment, la forma ja realitzada de la matèria. Una potència que s’ha actualitzat, que ha assolit una forma determinada.

Què és llavors el canvi? Doncs l’actualització d’una potència. Tot ésser està en acte i té diferents potències (coses que pot esdevenir). El moviment és el pas d’una potència a un acte, una actualització de les seves potencialitats com a ésser.

Les quatre causes

Per acabar de comprendre el fenomen físic del canvi, cal parlar també de la teoria de les quatre causes d’Aristòtil. El seu plantejament no és el que acceptem en l’actualitat, ofereix un tipus de mirada sobre la realitat diferent a la nostra. Anomena causa a tot allò necessari per a que es produeixi un fenomen. Tots aquells elements que calen perquè una cosa passi són les seves causes i de causes en distingeix quatre:

Causa material: allò del que està fet la substància (individu o cosa).

Causa formal: les seves qualitat essencials, la forma, el que fa que una cosa sigui el que és.

Causa eficient: el que executa o realitza la cosa.

Causa final: el perquè de la cosa, la finalitat, l’objectiu que persegueix.

Com a exemple, agafant de referència l’escultura David de Michelangelo, podríem dir que el marbre amb el que està feta l’escultura és la seva causa material, el model o idea que tenia l’artista per a realitzar l’obra és la seva causa formal, Michelangelo és la causa eficient al ser el productor de l’escultura, i la causa final, l’objectiu que va moure a l’artista a realitzar-la, podria ser l’intent de plasmar un ideal de bellesa humà o també com a encàrrec per a decorar una institució.

El teleologisme

Si ens centrem en la causa final, podríem establir que es tracta de la més rellevant i que també és la que marca una concepció de la realitat particular d’Aristòtil. Pel filòsof tot dins de la natura té una finalitat: “la natura no fa res en va”. Diem que Aristòtil té una concepció teleologista (del grec telos: un fi, objectiu o propòsit) de la realitat. Considera que davant de la pregunta de per què plou, no ens serveix només respondre d’una forma física, dient que hi ha una condensació de l’aigua i que aquesta després cau al terra, sinó que a més hem d’explicar la finalitat que hi ha al darrere, i aquesta podria ser que plou perquè els éssers vius necessiten aigua per a viure.

Aquesta noció de com funciona el món serà molt influent durant l’època antiga i l’Edat Mitjana. En Aristòtil, la idea de finalitat, també el portarà a afirma una certa teologia després d’explicar el funcionament del cosmos.

El primer motor immòbil

L’univers per a Aristòtil és un cosmos finit pel que fa a les seves dimensions espacials i etern respecte al temps. Però dins d’aquesta organització, trobem una certa reminiscència del pensament platònic, ja que Aristòtil afirma que aquest cosmos es troba dividit en dos mons, un de sublunar (terrestre) i un altre de supralunar (celeste).

En la física aristotèlica tot moviment (rectilini o circular), necessita d’un motor que el produeixi, és a dir, tot allò que es mou és mogut per alguna cosa, fet que porta a Aristòtil a preguntar-se quin és el motor inicial que impulsa a la resta. Aquest primer motor ha de romandre quiet, ja que si estigués en moviment ens portaria a un motor anterior i això seria absurd perquè ja no parlaríem del primer motor, per tant, lògicament per a ell aquest primer motor ha de ser immòbil. El primer motor immòbil és el que s’encarrega de moure tot l’univers a partir de la primera esfera dels estels fixos.

Es tracta d’una substància immòbil que és la causa primera de l’univers, és un acte pur (o no podria ser immòbil), no canvia, ja que la potència és moviment. Aquest primer motor és forma pura sense matèria, causa de l’univers, però causa final, ja que no crea o origina, sinó que transforma i actualitza per aquesta perfecció que el defineix.

Aquesta nomenclatura o manera de concebre l’univers pot ser una mica complicada d’entendre per a nosaltres, però hem de tenir en compte que la nostra física no és aristotèlica. A més, de la seva física, a partir de la cosmologia, Aristòtil també justifica una teologia. Aquest primer motor immòbil és Déu, la causa final suprema. Fixem-nos que no parla de causa eficient, no és el Déu creador (causa eficient) que ensenyen la majoria de les religions, no és una figura personal autora de la realitat, sinó que es tracta més aviat d’allò que justifica la finalitat dels fenòmens del món, que explica la tendència de les coses a realitzar-se, a assolir la seva perfecció, en una certa imitació cap a aquesta perfecció divina que Aristòtil considera que és la forma pura.

Coneixement i lògica

Aristòtil té una concepció optimista i positiva de l’ésser humà i les seves capacitats: “Tots els homes per natura desitgen saber” (Metafísica, 980b 20). La curiositat i les ganes d’assolir el coneixement formarien part d’allò que ens fa ser humans. I què ens porta a voler saber? L’admiració per les meravelles i misteris del món és el que ens impulsa a voler saber perquè passen les coses, és el que ens porta a la recerca del coneixement. El dubte activa la nostra ment, és la ignorància, allò inesperat, la falta de seguretat, que les coses fallin, la sorpresa, és el que ens fa qüestionar-nos la realitat, és el que ens aproxima a la filosofia. I aquest saber que volem per a ell mateix és el més elevat de tots, el saber contemplatiu, però per a Aristòtil hi ha en total tres tipus de saber:

Aristòtil és molt més empíric que Plató i rebutja la presencia innata de les idees en la nostra ment i que, per tant, conèixer no pot ser recordar. Segons Aristòtil naixem amb la ment buida, i són les nostres vivències, els coneixements que assolim mitjançant la interacció dels sentits i les facultats mentals amb el món, que anem adquirint noves idees.

El que si que comparteixen, mestre i deixeble, és la convicció de que els éssers humans són capaços d’assolir un coneixement segur, objectiu, estable i universal, allunyant de qualsevol mena de relativisme. Tots dos són optimistes respecte a les capacitats del coneixement humà.

No obstant, Aristòtil, a diferència de Plató, centra les possibilitats d’aquest coneixement en el món sensible: nosaltres captem els objectes gràcies als sentits i és a través de l’abstracció del nostre intel·lecte que som capaços d’aïllar els trets essencials dels objectes que captem i identificar què fa que les coses siguin el que són, d’aquesta manera, segons Aristòtil, arribem als conceptes universals. La nostra raó ens permet separar l’objecte individual que em presenten els sentits d’allò que comparteix amb la resta d’objectes del mateix tipus. Diríem que els sentits em donen la imatge de la taula que tinc davant, i que l’intel·lecte, mitjançant l’abstracció, em permet conèixer la seva essència i identificar com a taula a la resta d’objectes que s’hi assemblen.

Pel que fa a la millor manera d’assolir un coneixement fiable, Aristòtil va desenvolupar una eina que podia ser la base de diverses ciències: la lògica. Per sí mateixa la lògica no ens serveix per a facilitar-nos informació de la realitat, però si que pot establir una base sòlida sobre la que treballin les ciències que ens donen aquests informacions. Com a definició podríem dir que la lògica tracta de la manera vàlida de raonar i dels raonaments correctes.

Aristòtil detecta dos tipus bàsics de raonaments: inductius i deductius. A partir de la inducció establim veritats generals des d’un coneixement parcial basat en certs casos particulars, per exemple: Tots els corbs que he vist són negres, per tant, tots els corbs són negres. Però jo no conec tots els casos particulars de corbs. En la deducció, en canvi, basant-nos en afirmacions generals (premisses), arribem a conclusions necessàries particulars que derivem de les relacions lògiques entre les premisses inicials. Per exemple: Tots els humans són racionals, Sòcrates és un humà, per tant, Sòcrates és racional.

Aquest tipus de raonaments deductius, per la seva seguretat i fiabilitat, són els que van centrar les investigacions aristotèliques.

Ésser humà: ètica i política

La concepció que té Aristòtil de l’ésser humà va molt lligada a les teories metafísiques que hem explicat anteriorment. Considera que els humans són un compost de matèria i forma, una unió indissociable de cos i ànima, amb una tendència ètica basada en l’intent d’actualitzar les potencialitats humanes.

Veiem, per tant, que Aristòtil manté el plantejament dualista de Plató, però que a diferència d’aquest, estableix una relació més interdependent i complementaria, ja que considera que l’ànima no pot existir sense el cos. Encara que l’ànima sigui el principi vital, allò que dona vida, li cal un cos al que animar i a través del que expressar-se.

Però Aristòtil no considera que els éssers humans siguin els únics que tenen ànima, tots els ésser vius en tenen. Distingeix tres tipus d’ànimes que realitzen cadascuna una funció diferent, però aquestes funcions no són exclusives, ja que les funcions superiors inclouen a les inferiors, és a dir, la funció intel·lectiva, inclou les funcions de l’ànima vegetativa.

La nostra ànima racional és la que ens permet jutjar quines accions són bones i quines no ho són. L’ètica entra dins de la categoria de saber pràctic en Aristòtil, i que té com a finalitat establir com ha de ser una vida humana per tal d’assolir la felicitat. El nostre comportament no està marcat per la natura, tenim la capacitat de pensar i reflexionar i fugir del condicionament natural, podem escollir, per tant, l’ètica és necessària per tal d’escollir correctament pensa Aristòtil. És per això que afirma que som “animals racionals”.

En aquest sentit, la concepció finalista (teleològica) d’Aristòtil torna a ser rellevant. Tota acció té una finalitat, un objectiu, i aquest és el de buscar algun tipus de bé, que pot ser des de guanyar diners, conquerir el cor de la persona estimada o viure tranquils.

Però aquests béns que perseguim, siguin els que siguin, en el fons només són mitjans per a assolir un bé superior, un bé que busquem per ell mateix i per res més: la felicitat.

La felicitat (eudaimonia) és el bé suprem que està per sobre de tots els altres. La pregunta a fer-se llavors, és en què consisteix aquesta felicitat, quin és aquest bé suprem que tothom persegueix però que potser cadascú situa en un lloc diferent.

A través del seu teleologisme i de la teoria de la potència i l’acte, Aristòtil intenta donar una resposta a la pregunta per la felicitat. Considera que si la finalitat pròpia de cada substància és realitzar allò que ve determinat per la seva natura i que li permet actualitzar les seves potències (possibilitats), cal anar a cerca què és allò que ens fa humans abans de saber què és el que ens fa feliços. De la mateixa manera que un ganivet està fet per tallar bé, els ésser humans es caracteritzen per la racionalitat, com ja ens ha dit, per tant, la felicitat dels humans serà la capacitat d’exercir aquesta facultat. En definitiva, que si podem ser racionals, portar una vida contemplativa, que es dediqui a cercar el saber pel saber mateix, per a satisfer la nostra curiositat i respondre a l’admiració que ens genera el món, llavors estarem sent pròpiament humans, llavors serem feliços.

Aquesta felicitat dels filòsofs, Aristòtil sap que no es pot desenvolupar sense tenir les necessitats bàsiques cobertes, només quan aconseguim saciar la nostra ànima vegetativa i sensitiva, podrem dedicar-nos a fer el que estem cridats a fer de forma natural i d’aquesta manera ens realitzarem, serem feliços, atenent al coneixement i entregant la nostra vida a l’observació i el saber. L’argumentació d’Aristòtil es basa en que valora que el que ha de proporcionar més felicitat (bé suprem) als humans és fer allò que li és més propi, més específic, i ell entén que això és cultivar la racionalitat. La dimensió intel·lectual és la que estaria per sobre de totes.

En definitiva, per a ser feliços cal treballar el que Aristòtil anomena les virtuts dianoètiques. Són aquelles que tenen a veure amb la nostra capacitat de reflexió i deliberació, és a dir, aquelles que ens ajuden a entendre el món i saber quina és l’elecció correcte a prendre. Aquestes virtuts dianoètiques són teòriques, tenen valor per si mateixes, per això valen la pena de ser practicades, ja que ens donaran la màxima felicitat i ens serviran per a realitzar l’activitat genuïnament humana. Serem feliços si actuem i vivíem seguint allò que ens és propi com a humans i practiquem l’activitat intel·lectual. Hi ha cinc virtut dianonètiques:

Prudència (phronesis): capacitat d’aplicar principis general a situacions canviants. Ens serveix per triar quins són els béns per a complir els nostres objectius, és el judici o raó pràctica.

Art (techné): capacitat productiva racional.

Saviesa (sofia): comprensió teòrica de la realitat.

Ciència (episteme): coneixement objectiu dels coneixements universals, necessaris i demostrables de la realitat.

Intel·ligència intuïtiva (nous): enteniment dels principis generals en els que es fonamenta la ciència.

Exposada aquesta condició racional humana que ens porta a la felicitat, Aristòtil reconeix que els éssers humans no som només intel·lecte, tenim desitjos, necessitats, no tot és teoria i saber, per això cal treballar també el que anomena virtuts ètiques. Aquestes virtuts ètiques les relaciona amb el comportament, amb la manera que tenim de relacionar-nos amb el món i els altres, de com gestionem les nostres passions i desitjos. Aquí novament, la fórmula que reclamava és previsible i s’instaura dins del marc teòrica que ha elaborat: un comportament serà bo sempre que segueixi la racionalitat. Per tant, és virtuós aquell que es capaç d’escollir el terme mitjà òptim entre els dos extrems (negatius) de conducta.

Com que no podem tenir regles establertes de com actuar davant de qualsevol de les múltiples situacions que es donen a la vida, cal que la nostra guia sigui la de cercar aquest terme mitjà. És una posició moderada, que evita caure en l’excés i en el defecte. Si el valent és virtuós, ho és perquè es troba en el terme just entre la covardia (defecte per incapacitat) i la temeritat (incomprensió real dels perills de la situació a afrontar). De la mateixa manera passa amb la resta de virtuts, el terme mitjà depèn de cada cas, però això no vol dir que Aristòtil sigui un relativisme, doncs en cada situació considera que sempre hi ha una millor manera d’actuar i que no val qualsevol cosa. La nostra prudència és la que ens ha de permetre escollir l’elecció correcte.

Però no som únicament animals racionals, també som animals polítics per a Aristòtil. El lligam que estableix entre ètica i política és molt estret. La política és l’organització ètica de la vida pública i ètica i política, encara que una sigui a nivell individual i l’altre a nivell col·lectiu, han de perseguir el mateix: el benestar i la felicitat humana.

No obstant, Aristòtil té molt clar que el benestar de la comunitat ha d’estar per sobre de la felicitat d’un individu, però és que, al mateix temps, considera que l’individu només pot ser feliç en societat, que només som capaços de desenvolupar-nos dins de la societat. La felicitat està en la polis.

Darrera d’aquesta afirmació hi ha la convicció de que nosaltres només assolim la nostra finalitat en contacte amb els altres, i que per tant, el sistema polític sota el que convisquem ha de facilitar la realització d’aquesta possibilitat. Un ésser humà aïllat i vivint en solitud no pot ser feliç, estaríem davant d’una bèstia o un déu, però no d’un humà, pensa Aristòtil.

En el seu anàlisis de la realitat política de l’època que li va tocar viure, identifica diferents ordres polítics i constata que no tots ajuden al desenvolupament humà, però que tampoc sabria triar-ne un de perfecte. A més, creu que cada poble i cultura viu una sèrie de circumstàncies que fa que s’adaptin millor a uns sistemes polítics que a d’altres. Observa tres tipus de règims diferents que poden tenir cura de l’interès comú, serien: la ciutadania o república democràtica, la monarquia i la aristocràcia. No obstant, és conscient que aquests sistemes poden generar i pervertir-se.

En el moment que els governants deixen de regir-se per la justícia i preocupar-se per l’interès comú per dirigir els seus esforços per benefici d’uns pocs, apareixen els governs degenerats, que serien la demagògia des de la democràcia, l’oligarquia de la aristocràcia i la tirania com a resultat d’una mala monarquia.

En el fons el que reclama a nivell polític Aristòtil és novament l’ús del terme mitjà, demana moderació, que es busqui l’estabilitat, i això s’assolirà si s’eviten els extrems i els governants actuen amb responsabilitat i justícia.

Una societat moderada, a on no hi hagi desigualtats extremes, és la ideal per a Aristòtil, que considera que potser, de tots els règims possibles, un que conjugués la democràcia amb l’oligarquia podria ser el més indicat.