Ètica
Introducció
-El projecte filosòfic es basa en analitzar allò que habitualment donem per suposat. Es tracta de tenir una mirada crítica sobre les coses. Però què passa quan aquesta “cosa” som nosaltres?
-Hem considerat que l’ésser humà és un animal inacabat, que ha de definir-se, i que, per tant, considerem que és lliure de continuar fent-se. Però, som realment lliures?
-Ens hem de qüestionar sobre què entenem per llibertat i si podem afirmar-nos com a éssers lliures.
-I si acceptem qualsevol concepció de la llibertat, la pregunta que ens hem de fer a continuació és: Què he de fer? Com he de viure? Com m’he de relacionar amb els altres?
Sorgeixen d’aquí reflexions clàssiques entorn a conceptes com la felicitat, el deure, la solidaritat, l’egoisme, l’utilitarisme, la convivència i en definitiva sobre què és el Bé.
-Abans, expliquem les diferències entre ètica (estudi dels codis morals) i moral (conducta humana en relació amb els altres, codi de comportament).
Obligacions morals
Els sentiments
-Què és el que et fa obeir?
-El món en el que naixem no ens pertany, no l’hem fet nosaltres, ens el trobem ja construït, té les seves pròpies normes i segueix uns codis que els que l’habiten abans que nosaltres han establert.
-Qui ens educa ens ensenya com ens hem de comportar. Ens donen ordres: “No toquis això”, “No et fiquis les mans a la boca”, “Comparteix les joguines”, “No es pot pegar”.
-Importància que adquireixen les ordres adreçades als sentiments: “No tinguis por a la foscor”, “Has d’estimar als altres”, “Si això aquest videojoc et posa nerviós, no hi jugaràs més”, “Has de ser generós”.
-S’intenta implementar una actitud en el nou ésser humà en el seu període de formació.
-Aquesta actitud determinarà una certa manera d’estar en el món i de relacionar-nos amb els altres, de respondre davant les realitats amb les que ens trobem. Darrera hi ha un sistema de significats, un conjunt de valors que ens han estat transmesos pels educadors.
-Però, podem posar en dubte els valors que ens han transmès?
-Actitud tolerant vs Actitud bel·licosa. Implica una certa predisposició a donar-hi una resposta o un altre.
-S’educa diferent als nens que a les nenes? Això és bo que sigui així? Per què?
-Els valors que es volen transmetre poden tenir una fonamentació racional, però es transmeten mitjançant la modulació dels sentiments, que ens predisposaran cap a una certa actitud o una altra.
-Els nostres sentiments, tenen una base natural i poden ser universals, per exemple, la por o l’alegria, però d’altres, són productes culturals, per exemple, el patriotisme o la vergonya, poden ser molt específics d’una determinada regió.
-Quan creiem, per tant, que som espontanis, molt poques vegades ho som.
Els humans transfiguren les passions
Els sentiments donen sentit a les passions humanes, no són el mateix.
-Pensar en el valor sentimental de les coses.
Passions: desig sexual, gana, agressivitat, ira. És quelcom que patim, que en certa manera ens dominen i és el que més ens apropa a la resta d’animals.
-Però les nostres passions sempre vindran interpretades per la intel·ligència. Hi ha una mediació.
Característiques de les emocions:
-Són explosives.
-Estan vinculades a un fet objectiu exterior que l’activa.
-Fàcilment observables pels altres.
Característiques dels sentiments:
-Difícil de determinar el seu origen i final.
-No és fàcilment observable pels altres.
Exemple: l’amistat
Confusió de termes: Les emocions de l’alegria i la tristor haurien de ser les seves expressions externes: plor, desgana, acceleració del pols… Parlaríem llavors de l’alegria o la tristor com a sentiments.
La mediació de la intel·ligència transforma la sexualitat en companyia, la nutrició en gastronomia i l’agressivitat en esport.
El desig és redirigit per la mateixa socialització, cap a alguna cosa amb sentit humà. El que abans seria un impuls violent, pot esdevenir indignació, la pulsió sexual en tendresa (carinyo).
Els sentiments són les passions transfigurades per la nostra capacitat de donar sentit. És deu a aquesta càrrega simbòlica que afegim a les coses, allò que fa que no ens hi relacionem directament, sinó amb un context, amb una càrrega sentimental que acompanya a la cosa. Com deia Cassirer ja no ens podem relacionar directament amb les coses, les acompanya una càrrega de significat.
Ex.: un regal que ens ha fet algú especial per a nosaltres. El valor que l’hi donarem a l’objecte anirà molt més enllà del seu valor econòmic. No és el seu valor de canvi o d’utilitat el que el fa important, sinó el seu valor sentimental.
El valor sentimental no és merament subjectiu, ja que quan es fixa, passa a ser un estat de coses, una realitat, més enllà de la pura emoció.
Obeir
Estem parlant de moral, de com es forja la moral. Hem destacat que es tracta d’un món social, i per tant simbòlic, i on els sentiments hi jugaran un paper destacat per tal de construir els valors morals, no serà una qüestió únicament de raó, però tampoc de passió, encara que interpel·li a totes dues.
Entre la raó i les passions, a mig camí d’ambdues, trobem doncs els sentiments.
Per Aristòtil la virtut ètica demana només acostumament, hàbit, no pas necessàriament coneixement en primera persona del bé. No cal que sapiguem què és el bé per saber que determinades coses estan bé i d’altres malament. Només cal que algú hagi posat en mi el sentiment de tenir obligacions.
Com s’eduquen els sentiments? A través d’ordres. Els adults, que manen, tenen raons per fer-ho, i els infant, en obeir, aprenen a posar límits a la seva impulsivitat.
La clau, per tant, és obeir. Significa això que fem als nens menys lliures? O el que realment no és ser lliure és estar encadenat a les passions?
Les ordres són lingüístiques, els sentiments per tant sempre es treballen dins de l’àmbit del llenguatge. Treballem amb símbols que apunten a certs significats.
En l’educació s’inculca, a més d’informació sobre les coses, una certa actitud respecte del món i del sentit que donem a les accions i les coses.
Els infants obeeixen per motius sentimentals, “perquè els pares no s’enfadin, si els obeeixo, estran contents”. Els sentiments dels pares, per tant, li serveixen d’horitzó i és amb el que construeix la seva personalitat.
La reacció del nen davant de la vida, ve interposada en gran mesura per la reacció del pares davant de les diferents accions i situacions amb la que es troba.
Però què passa quan el nen creix i comença a rebel·lar-se? Els pares no tindran totes les respostes al perquè de determinades obligacions, poden caure en el principi d’autoritat, o que no siguin uns motius plenament racionals, sinó sentimentals, és a dir, són una resposta emotiva, reflex d’una determinada família o societat.
Però, per què hem de fer certes coses de forma obligada?
Les obligacions
Les obligacions fan referència habitualment a uns lligams socials. És el grup el que en certa manera m’obliga a fer una determinada cosa si vull seguir formant-ne part.
Quins tipus d’obligacions tenim? Són absolutes?
Precisament, si cal explicitar les obligacions que tenim, és perquè som lliures de no complir-les. P. ex.: Jo tinc l’obligació de pagar impostos si no vull anar a la presó, però puc no pagar-los, encara que, en conseqüència acabi a la presó.
Hi ha aquesta llibertat d’entendre que he de fer una determinada cosa, que tinc aquest deure, i no obstant, no fer-la, perquè és un escoltar que ve de fora, és l’àmbit de l’obediència, d’allò que no sóc jo.
Les obligacions no són necessàries, però expliciten un lligam. Obligar significa “lligar (-ligar) a alguna cosa externa (ob-)”.
Tipus d’obligació: Què és el que ens lliga?
Obligació com a lligam natural: gana, menjar per viure.
Obligació com a lligam social – norma escrita: complir la llei per a no ser sancionat.
Obligació com a lligam social – sense norma escrita: costums socials que imposen pautes de conducta.
Obligació com a promesa o jurament: m’obligo jo mateix.
La naturalesa i la societat, totes dues, ens obliguen.
Avui la naturalesa ja no és un model a imitar (cosmos antic), sinó un poder a dominar. La llei de Déu també ha estat superada. El domini tecnològic actual suposa una nova relació amb la naturalesa.
L’ecologia posa el focus, amb els problemes mediambientals en aquesta temàtica, i denuncia aquesta relació amb la natura com a serventa.
La força de la divinitat també s’ha debilitat i ha passat a ocupar un àmbit més privat en la majoria de la societats. Hi ha hagut un procés de secularització, pel qual s’ha situat a la raó en el centre, l’espai públic és ara concebut com a lloc d’entesa i debat amb mitjans humans.
Sense natura i sense Déu à tenim autonomia (ideal il·lustrat).
Sóc jo mateix qui dona el criteri de la meva acció. L’obligació és interna: vull estudiar medicina, vull córrer una marató. Adopto per tant una decisió autònoma. Sóc jo qui mana.
L’obligació tindria doncs una base merament humana.
Portar aquest ideal a l’extrem ens porta a voler deslligar-nos de qualsevol obligació: ideal del rodamón, tornar a ser nòmades. Sense responsabilitats més enllà de si mateix, no s’ha de fer càrrec de res ni de ningú. (idiotisme)
Aquest punt romàntic està present en les societats actuals, la fugida de les responsabilitats, deslligar-nos de les càrregues socials que ens impedeixen viure.
El món moral: la força del costum
L’educació configura el nostre món social, ens inculca actituds que comporten l’acceptació de certes obligacions.
Aquestes obligacions sovint no les interioritzem de forma dramàtica, ho fem gràcies a la força del costum. L’hàbit, el dia a dia, fa que s’integrin en nosaltres sense que tinguem la percepció de que són obligacions. Ex.: rentar-nos les dents. Som animals de costums? La resistència inicial és substituïda per l’automatisme a base de repeticions.
L’educació sentimental sedimenta costums que es converteixen en nosaltres en una segona naturalesa.
Moral: conjunt de normes –hàbits o costums- que operen socialment, estableixen les obligacions dels membres d’aquesta societat i ho fan sota el supòsit més o menys explícit que són vàlides, és a dir, universals.
És allò que ens transmeten els educadors, com la llengua, i quan hi reflexionem, ja ens trobem dins d’una determinada moral.
Podem tenir costums privats (o manies), però només parlem de moral quan els costums tenen una realitat social, són compartits per membres de la mateixa societat i que responen al que aquesta considera bo i dolent, correcte i incorrecte.
A diferents societats, diferents morals, tot i la pretensió d’universalitat. Com gestionem, no obstant, la diferència? Hi ha morals millors que d’altres?
La llibertat
Per una banda estem determinats per la natura: automatismes del cos, lleis físiques. Això ens iguala a la resta d’éssers.
Per l’altre, som capaços de projectar amb el pensament accions deliberades i executar-les. La causa de l’acció ja no és la necessitat, sinó jo mateix.
El problema és que aquesta escissió sovint no és tan clara. Hi ha un àmbit difús, és en el que juguen els sentiments.
Sentiments: pulsions (necessitat), transfigurades per la intel·ligència (llibertat).
Exercici: Quin problema tenim amb els robots? Podem fer que tinguin sentiments perquè així siguin morals? Com els hi inculquem la moral?
Vídeo: What moral decisions should driverless cars make?
5 sentits de la paraula llibertat
Indeterminació: no tenim un destí prefixat.
Autonomia: ens podem autodeterminar i decidir què volem ser. Podem concretar la indeterminació.
Perseverança – continuïtat: seguim el projecte escollit i amb els mitjans que hem triat.
Triem el nostre estil de vida, que cultivem i respon a la concepció que tenim del que és viure. Tenim una imatge nostra i del que és el món.
Absència de coacció (llibertat negativa): compartida amb els animals, amb aquells que no viuen engabiats ni lligats físicament.
Vinculació de la llibertat amb l’aspecte creatiu à IMAGINACIÓ
Projecte de vida i vocació
Com que estem inacabats i podem decidir alguns aspectes de la nostra vida, el que arribem a ser dependrà, en part, del que decidim.
Aquesta obertura, el nombre de projectes a triar, vindrà condicionada per l’educació. L’educació dona un impuls i sentit inicial, però altres (pares, educadors, societat), poden acabar imposant-nos el seu relat. Alienació?
Projecció de futur: Felicitat (vida ideal)
Vocació (missió a la vida)
Vocació com obediència a una causa més important que la pròpia vida, idea de sacrifici.
S’expressa així el dilema entre virtut i felicitat.
Què entenem per tenir una vida bona? Una vida abnegada o una vida feliç? Virtut o felicitat?
Les diferents morals s’han decantat per una o altra opció. Indagar sobre aquesta resposta ens situa en el terreny de la ètica.
Les morals i l’ètica
Sòcrates demanava examinar racionalment la pròpia vida per a comprovar si mereixia la pena ser viscuda. Feia ètica, perquè pretenia analitzar la moral dels seus conciutadans.
Precisament per això, per fer ètica (ser crític), va ser condemnat a mort, acusat de corrompre a la joventut. Com pot ser això? Per què la ciutat d’Atenes el va sentenciar a morir? (399ac)
La perillositat de la pregunta: “Com he de viure”?
Ètica: examen racional de la moral, es pregunta pels seus fonaments, i per tant, qüestiona tota moral vigent. És una disciplina teòrica.
La invitació a l’autoexamen és revulsiva, perquè atempta contra la tradició. Amb l’ètica hem de situar-nos fora de tota moral, més enllà del bé i del mal, per entendre precisament, què hem d’entendre per bé i per mal. El problema també rau, en que potser no podem oferir res millor a canvi després de posar sota sospita les nocions de bé i de mal heretades.
Però la moralitat no es homogènia ni tan sols dins d’una mateixa societat, hi ha diferents graus o modulacions d’una mateixa societat. I també dins d’un mateix individu hi ha contradiccions, no és el mateix afirmar i defensar certes conductes que després seguir-les. Ex.: corrupció política, on una cosa és el que es diu i l’altra el que es fa.
L’ètica pretén arribar a comprendre què és una vida bona de veritat, més enllà de les convencions de cada moment històric, a fi d’orientar un canvi de conducta des de l’examen racional.
Dues raons per fer ètica:
Regenerar moralment les societats que no són a l’alçada de les seves pròpies conviccions morals.
Obrir els ulls dels que consenten el que no es pot consentir.
L’exemple del polític: ètica de la convicció vs ètica de la responsabilitat.
L’ètica de la convicció defensa una posició de màxims pel que fa a l’acció: sempre i en tota circumstància, cal fer allò moralment bo, independentment de les conseqüències.
Per a l’ètica de la responsabilitat qui actua s’ha de fer responsable de les conseqüències de la seva acció. Hi ha per tant, circumstàncies excepcionals, en les que es pot transgredir la norma.
Aquesta distinció posa de relleu el problema de les relacions entre l’ètica i la política.
Els problemes de l’ètica:
Què hem de fer amb la pluralitat de codis morals? Com podem arbitrar entre normes morals incompatibles? Amb quin criteri objectiu podrem distingir racionalment el que està bé del que està malament?
Hem d’actuar per buscar la pròpia felicitat o sacrificar-la en nom d’alguna cosa superior?
I si després d’analitzar-ho descobrim que no tenim cap criteri absolut per a preferir unes normes morals davant d’unes altres?
La llibertat existeix realment o és només una il·lusió? Som responsables dels nostres actes?
Aquests són els 4 nuclis dels problemes amb els que ha de tractar l’ètica.
El relativisme
Existeix una pluralitat de codis morals… quin és el bo?
No hi ha una unanimitat respecte d’allò que considerem en general bo i dolent. Ex.: relacions personals o moralitat sexual.
Ni els que consideren que hi ha d’haver un criteri universal es posen d’acord de quin ha de ser.
En conseqüència, podem pensar que “just” o “bo” seria el que una comunitat considera en un moment donat, però que això podria canviar.
Aquesta posició s’anomena relativisme moral: les normes morals són convencions, per tant, són vàlides fins que dura el consens entorn a les mateixes, que tenen les persones particulars que les segueixen.
No hi hauria doncs normes morals objectives, només opinions variables entorn de com ens hem de comportar.
Pel relativisme la bondat de les normes morals és relativa, depèn de les societats i les èpoques.
Perills del relativisme i prevencions
Si no hi ha universals, com és que hi ha normes coincidents entre codis morals diferents? Per exemple: no matar. D’on surt aquesta unanimitat?
El problema és que el relativisme extrem porta a justificar qualsevol acció.
Si totes les perspectives són igualment vàlides i defensables, no es pot deslegitimar als que opinen que la tortura o l’esclavitud són admissibles.
Per evitar aquests casos, les doctrines morals que defensen la pluralitat de perspectives, introdueixen també factors que moderen el relativisme:
Hume i els utilitaristes à sentiment de benvolença.
Rawls, Apel i Habermas à un criteri que respecti totes les veus enfrontades.
Acabem defensant un relativisme moderat que intenta salvaguardar una sèrie de principis bàsics inviolables que constitueixen una societat moral.
Felicitat vs Deure (vocació)
Aquesta pot ser una relació problemàtica segons com entenguem ambdós conceptes. Si considerem que la felicitat és una sensació purament subjectiva, una emoció intensa continuada, que es mou per mòbils egoistes i s’allunya de qualsevol tipus de sacrifici que comporten els deures, no hi ha connexió possible.
No obstant, una felicitat així és també difícil de considerar, ja que la cerca constant d’experiències felices pot portar també a l’ansietat.
La felicitat, tal i com l’entén Epicur, tampoc seria compatible amb el deure. Per ell, qui assumeix responsabilitats públiques (deures socials), no pot ser feliç, ja que considera que la vida política no és natural. Si ho fos, ens faria feliços, perquè ser feliç és viure d’acord amb la naturalesa.
Aristòtil veia les coses diferents. Creia que virtut i felicitat podien combinar-se perfectament. Per Aristòtil, som polítics per naturalesa, assumir responsabilitats, formaria doncs part de la plenitud humana que ens donaria felicitat.
Les ètiques emotivistes i utilitaristes, introdueixen la noció de sentiment benvolent per tal d’introduir un element d’abnegació i sacrifici per assolir la felicitat superior, sense contradir la idea central de que cadascú troba satisfacció en plaers diferents.
A Kant, en canvi, el trobem en el pol oposat. La felicitat no és un element central en la seva ètica formal del deure, encara que potser no està lluny del plantejament d’Aristòtil pel que fa a la felicitat.
La qüestió prèvia llavors, no és triar quina opció preferim, sinó si el punt clau és la realització plena de l’individu o aquest està al servei d’alguna cosa més. Realització personal o vocació? O realització personal a través de la vocació? Hi ha quelcom que ens transcendeix?
Nihilisme
La concepció nihilista acaba amb el plantejament de la pregunta anterior de forma radical i posa sota sospita tots els codis morals. La qüestió és, i si la raó no ens serveix per a validar les normes morals? I si aquestes no són més que meres ficcions?
Per a Nietzsche (1844-1900), la moral heretada és només un invent que els febles van crear per tal de sotmetre a aquells més forts. Visió de la moral com a instrument de domini.
Per tant, no podríem tenir cap moral objectiva, sinó que tota moral no seria més que l’expressió d’una determinada voluntat de poder d’una classe sobre la resta.
Per a Nietzsche no hi ha res que fonamenti cap ordre moral, no-res (nihil en llatí). Aquesta denúncia que fa, més que un lament és una reclamació. Demana que ja que la moral depèn de nosaltres, ja que és un consens que s’imposa pel que uns quants consideren bo, que aquests que decideixen siguin els millors.
Situa a aquests nous legisladors de la moral més enllà del bé i del mal, en el punt zero a on tot està per fer.
El problema del nihilisme, és que si tot el que tenim són meres ficcions interessades, llavors, podríem arribar a la conclusió de que tot està permès. Més enllà del discurs de la sospita de Nietzsche, cal tenir en compte les seves repercussions pràctiques. I és que, no podem viure en una societat a on tot s’hi val, a on els assassinats, el terrorisme i la discriminació no siguin condemnats.
De nou, pot tornar a ressorgir en aquest punt l’apel·lació als sentiments, a la vulnerabilitat de la vida i al benestar dels altres, per tal de no perdre el nord en les nostres reflexions sobre la moral.
Metafísica: el valor de la vida
Sòcrates, Aristòtil i Kant parlen de que la humanitat està dotada d’un valor intrínsec, de que tenim dignitat. El valor d’una cosa és el significat o el sentit que té per a nosaltres, però quan parlem de valor intrínsec ens referim a que és inherent a la cosa mateixa, objectiu… és això possible?
Tenen els éssers humans un valor intrínsec, cada individu és respectable per com és? Un assassí no és respectable pel que és, molts individus no són respectables tal com són de fet, però, com diu Hume, del que és no podem derivar el que ha de ser.
Si quan parlem d’éssers humans entenem no l’home o la dona que soc, sinó el que puc arribar a ser, no de com som de fet, sinó de la humanitat comuna que trobem coma possibilitat en tots i cadascun de nosaltres (també en els torturadors i assassins), llavors, l’ésser humà se’ns apareix com una realitat no fàctica (material), sinó metafísica, de la que derivem i de la que prové la nostra dignitat.
És en aquest moment en el que considerem la concepció que tenim de la condició humana, i la que està darrere de totes les apories ètiques que podem trobar.
DOCTRINES ÈTIQUES DE LA HISTÒRIA DEL PENSAMENT
Ens capbussem en l’anàlisi de varies corrents ètiques per tal d’assolir una perspectiva més rica sobre allò que determina a la condició humana en relació a la moral, per a seguir aprofundint en la pregunta: Com he de viure?
Sòcrates: l’intel·lectualisme moral
“Una vida no examinada no és digna de ser viscuda per l’home”.
Segons Sòcrates (469-339aC), el bé és visible per a tothom. Si fem el mal, és per ignorància. És l’intel·lecte, el coneixement, el que ens facilita portar una vida moral.
Exemple del lladre.
Aristòtil: el bé de l’ésser humà
Segons Aristòtil (384-322aC), la vida humana, com tot, tendeix envers algun bé, a realitzar-se plenament com a ésser humà (com la llavor que tendeix a ser arbre).
Tendència cap al fi últim, al bé suprem, que si que es comú a tots els humans, això és, ser feliç.
La felicitat com a plenitud o perfeccionament de la vida humana.
Totes les nostres accions tenen un fi, p. ex. estudiar per aprendre, però no són fins en si mateixos, el fi últim és la felicitat.
La felicitat la busquem per si mateixa, no per cap altra cosa.
I l’activitat pròpia de l’ésser humà, és la intel·lectual. La vida contemplativa, per tant, serà la millor, la més feliç, la vida del filòsof.
Epicur: l’hedonisme
Per Epicur (341-270 aC) arribar a viure bé és fàcil, i el bé suprem és la felicitat. El primer pas per assolir la felicitat és alliberar-nos de les falses opinions que ens atemoreixen.
No val la pena témer ni als déus ni a la mort. Perquè si hi ha déus, no és raonable pensar que es preocupin per nosaltres. I respecte a la mort, perquè quan ella hi és nosaltres no hi som.
Per viure bé només cal viure segons la naturalesa, així arribarem a la serenitat de l’ànima.
La felicitat és doncs portar una vida plaent, una vida senzilla, sense ansietat. Entén el plaer com absència de dolor, això és el que ens portarà a la impertorbabilitat (ataràxia).
No es tracta de buscar el plaer en experiències intenses, sinó en arribar a un estat en el que el cos ni te’l sentis, estar en pau amb un mateix. També amb l’ànima, assolir un estat d’harmonia i repòs.
Per a ser feliç només cal escoltar a la naturalesa i acomodar-s’hi, per sort la necessitat va lligada al plaer.
La vida feliç serà per tant una vida saludable, una vida tranquil·la que desitja només allò que necessita.
Vídeo: Epicuro y la felicidad.
La moderació i el domini d’un mateix són la clau per a una vida virtuosa.
L’amistat és un altre dels pilars de la felicitat per a Epicur. Tenir amics calma l’ansietat vers el futur i ens fa sentir segurs.
Epicur busca el plaer, perquè va lligat a les necessitats, però un plaer moderat, que encaixa amb el que ens demana el cos. Per això se l’anomena hedonista, hedoné=plaer en grec.
Estoicisme
Escola contemporània de l’epicureisme. Pels estoics ser savi és tenir control d’un mateix i això significa sotmetre’s a la llei de la naturalesa. El dolor prové d’intentar imposar-se a la llei natural.
El domini d’un mateix és el domini de la raó sobre el desig, les expectatives i les passions. Quan acceptem les coses tal com són, aconseguim que les coses no ens afectin. Arribar a l’estat d’apatia o serenitat (apatheia), pròpia del savi.
Davant de la força irresistible de la realitat només ens queda conèixer-la i acomodar-nos-hi. No podem canviar el lloc on vivim, però hem de sentir-nos-hi com a casa.
Hume: l’emotivisme
Per Hume (1711-1776), el coneixement és experiència.
La raó ens diu el que les coses són (contingents), però no com han de ser, no serveix per fer prescripcions, per fixar què cal fer.
Per exemple: els homes de fet roben, però la norma moral diu que no s’ha de robar.
Evitar caure en la fal·làcia naturalista: derivar l’haver de ser del ser, com fa Aristòtil.
Llavors, d’on sorgeixen les normes socials segons Hume?
No de la raó, sinó dels sentiments. Del sentiment espontani de malestar i de rebuig que experimentem quan tenim coneixement d’un fet.
Una acció ens semblarà bona quan la seva contemplació provoca un sentiment d’aprovació.
Però si “això està bé”= “em fa sentir bé”, quines normes tindríem en una societat de sàdics?
Per a Hume, tot i el punt subjectiu de la seva moralitat, considera que hi ha un consens ampli, per un sentiment de benevolència, que trobem en la majoria i que fa que el benestar dels altres ens faci sentir bé i el seu malestar, malament à relativisme moderat.
Kant: el deure com a expressió de la llibertat.
Per a Kant (1724-1804) la raó té dos usos: 1) un teòric (cognoscitiu) 2) un pràctic.
Per a Kant, contra Hume, la conducta podrà ser governada per la raó i no solament per les inclinacions i les passions.
Una mostra d’això seria el fet que tots tenim normes, fins i tot els delinqüents à tot ésser humà té el sentit de tenir obligacions.
Quan sentim l’obligació d’actuar contra allò que les emocions ens manarien, quin principi d’actuació seguim? Per a Kant mana la raó.
Som lliures perquè davant d’ètiques materialistes, com la d’Epicur, on el que mana és el plaer, o sigui, la força de l’objecte, sóc jo, el subjecte, el que imposa el seu criteri.
Per una determinació autònoma de la voluntat (llibertat), davant d’una determinació heterònoma (aliena),
Actuar de forma autònoma significa prescindir, per tant, dels nostres interessos i desitjos à la decisió moral és la decisió desinteressada, es fa per deure.
Decisió desinteressada: aquella que no té en compte les conseqüències empíriques de l’acció, sinó que es determina a fer el que cal fer fins i tot amb independència de la pròpia felicitat.
La bondat de l’acció no ve donada per l’objecte.
*El principi a priori de la moralitat és per Kant l’imperatiu categòric (no condicionat): “Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat, pugui valer al mateix temps com a principi d’una legislació universal”.
Pregunta: Hi ha cap imperatiu que sigui categòric (incondicional) sense ser arbitrari?
El que demana l’imperatiu és universalitat (ètica formal kantiana) à actua com vulguis, sempre que puguis reconèixer als altres el dret d’actuar de la mateixa manera en circumstàncies anàlogues.
L’acció immoral construeix un món que destrueix la humanitat à l’imperatiu categòric és un imperatiu de coherència racional.
Apel·la al que tots compartim à la raó, per sobre dels gustos i les inclinacions subjectives. S’atura en la forma, no en els continguts.
Accions poden ser: 1) Contràries al deure 2) conformes al deure 3) per deure à bona voluntat.
Les accions conformes al deure serien bones, però per interès.
Ser lliures és obeir la legislació pròpia de la raó. Tenir a la humanitat com a fi.
Per a Kant tenim 2 alternatives: 1) podem viure en la inèrcia, deixar-nos lligar submisament a les nostres inclinacions, cedir a la por i a les altres passions, atendre només mòbils egoistes. Així ens degradem en animals o coses, no som nosaltres mateixos qui ens governem. O 2) podem tenir cura de la humanitat que hi ha en nosaltres, i provar de viure d’acord amb la possibilitat més elevada de la vida humana, sense caure en l’egoisme i alliberant-nos de les passions que ens dominen.
“Obra de tal manera que usis la humanitat, tant en la teva persona com en qualsevol altra, sempre com un fi al mateix temps i mai només com un mitjà”.
Bentham i Mill: l’utilitarisme
L’ètica utilitarista li deu molt a l’emotivisme de Hume. Per a l’utilitarisme, l’acció moralment correcta és la que proporciona el major grau de felicitat per al nombre més gran possible de persones. Cal fer un càlcul de plaers de les conseqüències de les pròpies accions.
Jeremy Bentham (1748-1873) parla d’utilitat. És bo el que produeix plaer i evita el dolor, i és útil el que produeix més benestar o plaer per a més gent. Les lleis haurien de respondre al càlcul del plaer produït.
Per a no degradar la vida humana als plaers propis dels animals, John Stuart mill (806-1873) parla de plaers qualitativament diferents. S’han de buscar els plaers amb més qualitat, propis dels humans, que només podem gaudir nosaltres, com el gaudi estètic. Mill prefereix ser un home desgraciat que un porc satisfet. Apunta als plaers superiors.
Fer feliços als altres també seria un plaer superior, novament Mill utilitza el sentiment universal de benvolença. Seriem, per tant, altruistes encara que fos per egoisme.
El liberalisme i la socialdemocràcia són els sistemes polítics que es deriven d’una posició utilitarista respecte les normes.
Rawls, Apel i Habermas: 3 ètiques procedimentals contemporànies
Com es possible ser just amb tothom? Per a Rawls (1921-2002), el criteri principal de la justícia és la imparcialitat. Una norma serà injusta quan defensi els interessos d’una part de la població en detriment de la resta.
Crear les lleis amb un vel d’ignorància respecte del rol que es jugarà a la societat, així serem justos amb tothom perquè no perjudicarem a ningú. Així es protegirà als més desfavorits.
Apel (1922) i Habermas (1929) defensen una ètica que es basa en el consens que es pot arribar a establir en virtut del diàleg. Ha de ser un diàleg que inclogui a tothom i on intervenen totes les parts en igualtat de condicions. Crear una comunitat ideal de diàleg per a tenir una societat justa.
La dignitat humana
A què ens referim quan parlem de dignitat humana? La dignitat humana la vivim com a límit i alhora com a possibilitat per a poder-nos realitzar dins d’una esfera de protecció mitjançant uns drets que han d’estar garantits en tot moment, només pel simple fet de ser humans.
En el següent vídeo, la filòsofa Begoña Roman ens parla de què entén ella per dignitat humana.
Per fer-ho haurà de mobilitzar conceptes com el de respecte, llibertat i autodeterminació.
La pregunta cabdal és, si som dignes perquè ens podem autodeterminar, perquè som lliures, llavors, què passa amb els que no tenen autonomia? Què passa amb aquells que per alguna raó, d’origen, sobrevinguda, escollida o patida, no tenen capacitat per a defensar els seus interessos?
Ens costa no reconèixer en la mateixa vida humana alguna cosa que podem considerar “sagrada”, o sense utilitzar un llenguatge religiós, allò al que hem de prestar atenció i és necessari protegir. Tenim una responsabilitat llavors amb la vida, perquè com deia Kant, els humans no som coses.
Què significa morir dignament?
Amb el següent vídeo podrem donar resposta a algunes qüestions:
Què és l’eutanasia? En quins països del món està permesa? Quina és la situació legal de la eutanàsia a Espanya i Catalunya?
Quina relació hi ha entre l’eutanasia i les cures pal·liatives?
Per què pot ser útil tenir un testament vital?
El tema de la mort digna ens interpel·la directament en la nostra relació amb els altres. El suïcidi assistit i l’eutanàsia posen de relleu la responsabilitat que tenim amb aquells que ens demanen ajuda per tal de complir amb el que consideren que ha de ser un comiat a l’alçada de les seves mateixes expectatives de vida.
El valor absolut que consideràvem quan parlàvem de dignitat humana, passa després a ser particular i relatiu a cadascun dels individus, quan aquests decideixen sobre la seva pròpia vida. Si la vida ens pertany, si és nostra, els seus límits també els hauríem de poder decidir nosaltres? I quan ja no puguem decidir?
La idea que tenim del que és una vida digna condicionarà els nostres plantejaments entorn la mort. I respecte a la pregunta sobre com he de viure, què és una vida plena, torna insistentment la pregunta sobre què soc jo, què vull ser jo i què puc arribar ser. Es dibuixa irremeiablement un horitzó on els altres, allò social, emergeix amb força i afecta a la nostra resposta davant del nostra pla de vida i, per tant, de mort.
A la recerca de la identitat: Amor, amistat, sexe i sexualitat.
Qui soc jo? Desplacem la pregunta, del general al particular, de què significa ser un ésser humà a quin tipus d’ésser humà soc jo, o puc ser jo, o vull ser jo.
Destruir l’opressió a la dona, destruint el concepte de dona com a identitat?
El subjecte es forma a través de l’exclusió? Foucault
La resistència al poder origina un altre tipus de poder?
El problema de la mobilització quan tenim un subjecte individualitzat i no col·lectiu, com podria ser la classe treballadora. Com aconseguir llavors l’emancipació?
Separar el gènere dels genitals.
Pas previ, abans de esdevenir dona, esdevenir un gènere.
La teoria Queer no proposa un model “queer”, és més aviat una denuncia contra la idea de que hagin d’existir models de masculinitat i feminitat. La idea del gènere performatiu.
La idea d’identitat no binaries. Dret a la diferència, ser tractats com a iguals encara que siguem diferents.
Qualsevol etiqueta regula, identifica. Normativitzar pot ser un exercici de poder, parlar de lesbianisme, homosexualitat, és una manera de domesticar el discurs, de guanyar força amb la identificació, però també limitar-la. El risc de classificar com allò “no normal”, que cal tolerar, però que és una anomalia.
El gènere s’apropia del valor cultural que hi ha en el sexe (biològic). La dificultat sorgeix en el fet que aquesta tria de gènere no és lliure, no la fa l’individu. És una decisió institucionalitzada, que considera com a normal la heterosexualitat i unes idees essencialistes del que és “home” i del que és “dona”. Es converteixen en uns ideals que imitem i que tractem d’assolir, de no fer-ho, la societat ens penalitza, encara que per alguns, la transgressió, el fet d’anar contra la norma, també és atractiu i genera plaer, encara que té el risc de caure en la culpa i la por. Tot dins d’aquesta ficció, de la fantasia dels rols i els models a seguir.
Sembla que la paraula “homosexual” porta a l’acció, a l’acció sexual mateixa, sense el to neutre o descriptiu, identificador, que pot portar el terme “heterosexual”. Com si l’afirmació homosexual, dir “soc homosexual”, volgués dir “vull sexe amb tu”. La contraposició a la frase “soc heterosexual” com a “no vull sexe amb tu”. Una acció, per tant, que ofèn a la norma.
És la homofòbia una certa expressió d’homosexualitat? La necessitat de l’etiqueta, no és una necessitat d’identificació amb un gènere pur que no es té?
La masculinitat i la femineïtat no són fruit d’una elecció, sinó de l’històric compliment social d’un determinat rol en base a unes relacions de disciplina, regulació i càstig. En la nostra adhesió a les regles ens formem com a subjecte, fins i tot, en la seva oposició. Cal evitar la humiliació de gènere, perquè és cruel i ataca a allò més íntim de cadascú.
Als que no són homes o dones “de veritat” se’ls considera un error, els homòfobs ataquen dient que les lesbianes són masculines, els gays afeminats i els transexuals pervertits, que hi ha alguna cosa que no funciona.
Per a Butler la relació entre sexualitat i gènere, es produeix per la relació entre identificació i desig: qui s’identifica en un determinat gènere, a de desitjar al de l’oposat. Aquesta és la premissa heterosexual. Però sabem que desitjar a un home no significa identificar-se com a dona, ni al revés. Es posa de relleu la lògica imaginaria de la heterosexualitat, no és que sigui invàlida, és que es tracta d’una ficció que hem construït, que ens pot anar bé, però de la que hem de tenir en compte les seves perifèries, allò que deixa fora i que maltracta i preguntar-nos si ens ho podem permetre. Si una societat democràtica i moderna es pot construir aïllant i reprimint a part dels seus ciutadans.
Això posa de relleu que no existeix una identitat natural. Que estem parlant d’un constructe social, amb un component històric que tots arrosseguem, que es reflexa en la nostra manera de parlar, de comportar-nos i de pensar.
Una crítica a la Teoria Queer: Sense cultura no hi ha homosexualitat? Si trenquem els ideals de dona i home, no els estem substituint per un altre, una espècie de cyborg cultural i sexual, igualment limitat?