John Locke

John Locke: l’empirista liberal (1632 – 1704)

Al segle XVII la reflexió filosòfica ja no gira entorn al problema de la virtut, sinó que pivota sobre la qüestió del poder. Amb les reflexions de Maquiavel, i després, amb Hobbes i Locke, el replantejament d’una nova idea d’Estat va agafant més força.

A Anglaterra, la qüestió sobre la legitimitat política esdevé fonamental des de que es planteja la mesura de limitar el poder reial per a cedir-lo al Parlament. Van ser uns temps difícils, es va passar de la monarquia dels Stuart, al protectorat de Cromwell fins a una monarquia parlamentària.

Locke va estar sempre de part del bàndol parlamentari, defensant la causa contra l’absolutisme.

La filosofia de Locke s’erigeix contra el dogmatisme. Lluita contra els fanatismes de tipus polític i moral, el seu objectiu és elaborar uns principis morals sota l’examen racional per tal d’assolir una convivència pacífica. La pregunta principal sobre la que podem fer girar les seves reflexions seria: Què és el que fa que un poder polític sigui legítim?

Però abans de preocupar-se per realitzar una reflexió moral, Locke considera que cal preguntar-se si: podem resoldre els problemes pràctics amb el nostre enteniment? Per tant, abans de l’ètica cal abordar la teoria del coneixement (epistemologia). Es tracta d’esbrinar si estem preparats per solucionar els conflictes morals amb les eines intel·lectuals que tenim i de com ho hem de fer. La seva investigació teòrica té, per tant, un sentit eminentment pràctic.

Què és el que el coneixement pot conèixer? Aquesta és la pregunta clau per Locke. Contra els pensaments buits i les elucubracions sense fonament, busca un coneixement veritable en el que poder confiar, que estigui ben fonamentat i que ens allunyi de l’escepticisme.

Locke, com Descartes, busca un punt de partida segur, situant-se a mig camí entre el dogmatisme cec i l’escepticisme descregut. Amb l’anàlisi de l’enteniment humà, sobre les seves capacitats i límits, Locke creu trobar-hi resposta. Dirigirà la seva mirada cap a l’interior, igual que Descartes, abans de sortir al món exterior.

En aquesta reflexió sobre l’enteniment, Locke es pregunta sobre com són les idees que tenim, i serà en aquesta part en la que començarà a diferenciar-se de Descartes. Pretén saber com el nostre enteniment assoleix les nocions que tenim de les coses, perquè té molt clar que nosaltres no entenem les coses, sinó les seves idees.

En aquesta investigació sobre l’origen de les idees Locke descarta totalment que hi pugui haver idees innates. La seva refutació de l’innatisme es basa en un principi d’estalvi de realitat, considera que si podem rebre les idees pels sentits, parlar d’idees innates és una multiplicació supèrflua de la realitat (navalla d’Occam).

Un dels arguments que utilitzen els defensors de les idees innates és quina explicació donem a aquells principis que semblen universals i que comparteixen tots els ésser humans, com poden ser el principi de no contradicció, el d’identitat o el valor de la vida (no matar). No serien aquestes idees innates? No existeix un consens universals per tota la humanitat? Locke respon a aquesta objecció que el que és innat no serien els continguts d’aquestes idees, sinó la nostra facultat per a desenvolupar-les i arribar a aquest consens. Per a Locke no és cert que tothom conegui aquest principis universals, per a rebatre-ho posa l’exemple del nens i els idiotes, considera que aquests no coneixen aquests principis. El que passa amb els nens és que els aprenen a mesura que maduren, creu que és absurd afirmar que l’enteniment té en si mateix coses que no entén. Com podria ser que tinguéssim en nosaltres totes les veritats ja en néixer i no ens adonéssim?

Locke insisteix, davant de la posició cartesiana, que la capacitat de conèixer és innata, però el coneixement és adquirit. Amb aquesta frase Locke es situa dins de l’empirisme. Davant del racionalisme de Descartes Locke defensa que el coneixement té la seva base en l’experiència.

Per idea entén que ens referim a un contingut mental conscient, és a dir, representacions, imatges, percepcions, conceptes… I d’aquests tipus d’idees n’identifica dues, les que anomena simples i les complexes.

Les idees simples poden ser de dos tipus, de sensació o de reflexió, són idees que no es poden descompondre en nocions més bàsiques. Les idees de sensació provenen dels sentits externs, sense cap barreja. Les idees de reflexió provenen de les activitats de l’enteniment, són les que rep la ment quan pren consciència dels seus propis procediments.

Les idees complexes si que es poden descompondre en d’altres més simples i n’hi ha de tres tipus: les de substància, les de mode i les de relació. Les de substància són idees complexes que representen coses particulars que subsisteixen per si mateixes, com pot ser la idea de taula. Són idees que obtenim a través de l’abstracció de les dades sensibles i que només podem suposar, són el resultat d’una suposició. Les de mode es refereixen a aquelles coses que no subsisteixen per elles mateixes, sinó només en altres. Si la taula (substància), té forma rectangular, la idea de rectangles és un mode d’aquesta substància. És una idea composta perquè inclou altres idees, com la de costat o nombre. Si parlem d’éssers humans (com a substància), un mode que s’hi refereixi pot ser la bondat, si aquella persona és bondadosa. Per últim, les idees complexes de relació, sorgeixen de comparar una idea amb una altra. Idees de relació són, per tant, la d’anterioritat, posterioritat, causalitat o contigüitat (quan diem que la taula està al costat de la cadira).

Les idees complexes són una combinació d’idees simples, si agafem la idea de cera, podem trobar que la cera mateixa és una substància, el que és permanent, si apliquem escalfor a la cera i es torna líquida, que sigui líquida o estigui calenta seran dos modes diferents de la cera, mentre que parlar de la relació (causal), entre l’escalfor i el pas de la cera de sòlid a líquid, és una idea de relació.

Per a Locke la nostra ment quan naixem és una tabula rasa, un foli en blanc, que anem omplint amb l’experiència. La ment treballa i manipula la informació que ha rebut a través dels sentits de forma passiva. Però per Locke hi ha dues fonts de coneixement, la dels sentits i la de la ment, per això es parla de que el seu empirisme és matisat, l’empirisme radical el trobem en altres autors com David Hume.

Locke entén que les idees complexes es formen per l’activitat de la ment, les idees simples (sentits), són la matèria primera del coneixement, però és la ment la que transforma aquestes idees, en l’autoconsciència i l’activitat dels diferents processos mentals, Locke també hi troba coneixement. Sense la sensació no hi hauria idees (empirisme), però la reflexió no és un mer producte de la sensació, és una altra tipus de capacitat, aquesta és la part racionalista, o més aviat d’empirisme moderat, de Locke.

Les operacions de l’enteniment no són produïdes per la sensació, per bé que necessiten la sensació per adquirir el material sobre el que treballaran.

No obstant, els racionalistes podrien preguntar a Locke: com explica l’empirisme les idees de zero, d’immundícia o de desordre? És a dir, com explica una teoria que remet a les dades empíriques les idees del que no és, les idees que tenim per absència o privació? Per exemple la mort davant de la vida, el silencia davant del so, el fred per la calor i la foscor per la llum? No és la foscor l’absència de llum? Precisament la no experiència de llum?

La resposta de Locke és afirmar que més enllà de la causa o no de l’experiència, l’enteniment les entén com a idees positives. Una cosa és el seu origen i l’altre l’operació que en fa el nostre enteniment, que ha de ser com si allò fos alguna cosa. Per exemple, la percepció que tenim com a colors del blanc i el negre, és la mateixa, ambdós conceptes els identifiquem com a percepcions positives, sense considerar que un d’ells és l’absència de llum.

És interessant considerar com la ment forma idees segons el plantejament de Locke, especialment pel que fa a la idea de substància. La idea de substància es formaria en la nostra ment mitjançant una suposició, la substància, per tant, no és quelcom que puguem percebre, no és una sensació, més aviat és una pluralitat d’idees simples inconnexes que reconeixem com a una unitat. Per tant, jo no tinc la sensació de taula, sinó de les seves parts i d’aquí, uneixo i suposo que hi ha una cosa a la que anomeno taula i que té unes parts determinades, que són diferents del terra sobre el que està per exemple o de la cadira que té al costat.

Pel que fa a la formació de les idees universals, aquestes les obtindríem a través d’un procés d’abstracció. Abstraure significa separar en la ment el que de fet està junt en la realitat. Tractar com a igual el que en realitat és diferent, atenent a una semblança. Per exemple, la idea universal de rodonesa, tant la podem abstraure d’una taronja, com del sol com d’una emoticona.

El que queda clar per a Locke és que el coneixement sensible és sempre sobre particulars i que els universals, els conceptes, els obtenim gràcies a l’abstracció, per una comparació que recull les semblances entre les coses, és per tant, un treball de la ment sobre una percepció de la realitat. No hi ha intuïcions dels universals en Locke, en aquest sentit difereix clarament de Plató. Estableix una diferencia clara entre la intuïció (imatge) i el concepte (allò pensat sense representació).

Cal deixar clar que per a Locke la relació entre les idees i els objectes que les produeixen no és de semblança. Per una banda tindríem les coses i per l’altra la percepció que nosaltres en tenim d’elles. S’estableix una diferenciació entre el contingut mental (conscient) i la realitat extramental (coses).

Els diferents cossos produirien les idees en nosaltres, a aquesta capacitat dels cossos per a produir idees en la ment les anomena qualitats. El nom de les idees fa referència a les qualitats que produeixen les idees en nosaltres. El coneixement per tant es dona en el llenguatge (nominalisme). Podríem distingir dos tipus de qualitats, les primàries i les secundàries.

Les qualitats primàries: aquelles inseparables del cos (de la substància), que hi són encara que no es percebin. Per exemple les qualitats que produeixen en nosaltres les idees de solidesa, extensió, volum, forma, situació, moviment, repòs i nombre.

Les qualitats secundàries: que no són res en els objectes, sinó que tenen el poder en nosaltres de produir sensacions diverses. Són el colors, els sons, els gustos, que en si no són res en el món, només sensacions en nosaltres.

Per tant, podríem dir que el foc té la potència de tornar tova a la cera, però aquesta no és una qualitat que trobem en el foc mateix. O la forma quadrada, es trobaria en la taula, però no així el seu color, ja que aquest és l’afectació d’un determinat volum, forma i moviment en els nostres ulls. Locke reprodueix l’explicació mecanicista. En les qualitats primàries per tant, hi hauria una adequació clara entre la idea que ens produeixen i la cosa que les produeix en nosaltres. Vol dir això que només existirien pròpiament qualitats primàries, ja que les secundàries només són els efectes que les primàries generen en un subjecte?

Per acabar amb la part epistemològica del pensament de Locke, després del que s’ha exposat, podem arribar a la conclusió que el coneixement només és real si hi ha una adequació entre les nostres idees i la realitat de les coses. No val només amb la coherència (racionalisme), hi ha d’haver també una adequació. La qüestió següent és quin grau de certesa tenim dels nostres coneixements. Locke identifica tres graus de certesa, la intuïció, que seria directe, la demostració que seria indirecte i la sensació mitjançant els sentits. Respecte als dos primers considera que la nostra certesa sempre serà absoluta. Per intuïció Locke entén que són aquelles nocions que nosaltres mateixos produïm i que no ens calen demostrar, per exemple, per tothom sabrà identificar què és un triangle un cop li han ensenyant un i ens han informat del seu nom, llavors ja reconeixerem aquesta forma com a triangle sense cap mena de dubte. Pel que fa a la demostració, aquí entren en joc les relacions entre idees evidents, les matemàtiques serien l’exemple més clar d’aquest tipus de coneixement cert.

El que posa de relleu Locke per evitar caure en el solipsisme al que ens pot portar el dubte metòdic, és a dir, a quedar atrapats amb les nostres pròpies idees sense poder demostrar la realitat exterior, és apel·lar la vivesa de les sensacions. Per rebatre la confusió que vol establir Descartes entre el somni i la vigília o entre el record i l’actualitat, Locke té molt clar que aquesta és una confusió impostada, fruit d’una raó exagerada, que no es concentra en la sensació. Per Locke està molt clara la diferència entre somiar que m’estic cremant i cremar-me de veritat.

Aquesta reflexió sobre els graus de certesa del coneixement porta a Locke a afirmar que tant les matemàtiques com la moral són idees de modes i relacions, és a dir, que no són idees de substàncies, i que per tant, no s’ocupen de cap realitat exterior al món físic. La conclusió a la que arriba llavors és que de la mateixa manera que hi pot haver una ciència matemàtica hi pot haver una ciència de la moral, una ciència exacte. A partir d’aquí intentem resoldre la pregunta pràctica amb la que iniciàvem el plantejament del pensament de Locke: Què és el que fa que un poder sigui perfectament legítim? Per a Locke l’únic poder polític perfecte és l’ideal, i la idea és el model, no és real, els governs civils existents només en són còpies imperfectes, reals. Amb un altre exemple, podríem dir que la frase: “on no hi ha propietat no hi ha injustícia”, és tan certa com una formulació matemàtica, ja que com que la idea de propietat és la d’un dret a alguna cosa i la idea d’injustícia és la de la violació d’aquest dret, és evident que un cop establertes aquestes idees i identificats aquests noms, tinc la certesa absoluta en la seva relació que la proposició ha de ser vertadera. Per tant, com que l’essència de les coses morals es troba en la ment humana, no en una realitat exterior sensible, el saber que en podem extreure és tan necessari com el que podem tenir de les figures matemàtiques.

Davant d’aquest plantejament podem objectar que si és la ment la que construeix aquestes nocions, la de justícia, govern o llibertat, llavors caurem en el relativisme. Però per Locke és el mateix que acusar a les matemàtiques de ser relatives als subjectes i no universals. El problema estar en definir correctament els conceptes, llavors ens adonarem que del que es tracta és d’oposar-nos a l’absolutisme i establir un govern liberal.

Locke és un filòsof il·lustrat (segona meitat del segle XVII), continua la tradició contractualista iniciada per Hobbes (1588-1679), ambdós legitimen el poder polític des d’una posició racional i no teològica, encara que Locke s’enfrontarà amb una visió democràtica a l’absolutisme de Hoobes i els seus seguidors.

Les teories contractualistes legitimen el poder polític a partir d’un contracte social que sorgeix per un acord racional, lliure i voluntari dels membres de la societat.

Abans de formar la societat els éssers humans viurien en un estat de naturalesa, l’antropologia que hi ha darrer del plantejament de Locke és molt positiva. També hi ha la creença en que els humans tenen un seguit de drets naturals inalienables (jusnaturalisme).

En la seva obra Dos tractats sobre el govern civil (1690), Locke postula les idees bàsiques de la democràcia liberal representativa. La seva és una obra crítica amb l’absolutisme de Hobbes, i busca protegir els individus dels excessos del poder estatal. Mentre que en Hobbes l’ésser humà en l’estat de naturalesa és individualista i egoista, sense moral, en Locke aquest és un estat de pau que només es trenca puntualment per alguns actes negatius. Per això cal la figura d’un mediador (l’Estat, la societat).

Locke refuta la teoria de que el dret diví atorga el poder de governar dels reis. El seu és un plantejament antiteològic. La pregunta política que mou a Locke és: Què és el que fa que un poder polític sigui legítim? Descartarà la idea de que l’autoritat absolutista dels reis provingui per la jurisdicció paternal d’Adam (el primer home), al·legant que no hi ha cap prova que ho demostri (empirisme), no sabem ni si Déu li va atorgar aquest poder a Adam, ni si els reis d’ara en són els seus hereus, així que sense entrar a debatre l’existència divina, ja podríem descartar aquesta idea. A més, aquesta concepció teològica va contra la idea jusnaturalista que defensa Locke de que els humans són lliures, de que tenen uns drets naturals i no poden estar sotmesos a un poder arbitrari i extern. Per aquests motius Locke postula la seva pròpia teoria sobre l’origen del poder polític, des de una vessant contractualista i liberal.

El poder polític en Locke és el dret a dictar lleis amb la finalitat de regular i preservar la llibertat, la vida i la propietat, a fer ús de la força de la comunitat per assegurar que aquestes lleis es compleixin i per defensar l’estat davant d’agressions externes. Sempre tenint en compte el bé comú.

En l’estat de naturalesa, abans de formar la societat, Locke imagina que els éssers humans són lliures, independents i iguals. Lliures per actuar i disposar de les seves possessions com vulguin. Independents perquè no s’han de sotmetre a la voluntat de ningú més que ells mateixos. Iguals, perquè tots tenen el mateix estatus, sense cap tipus de subordinació.

Els drets naturals inalienables que concep Locke són: La llibertat, com a fonament de tot, la propietat (dret a l’existència i la salut, seria el dret a la vida), i la propietat privada, que permet disposar dels béns necessaris per subsistir. La propietat privada sorgeix del treball (o de l’herència), de l’esforç personal sobre un producte natural.

Els drets naturals són inalienables, però no il·limitats. Cal seguir la llei de la naturalesa, que obliga a tothom. Una llei racional, segons la qual, si tothom és igual i independent, ningú pot danyar els drets naturals dels altres (ni la seva vida, salut, llibertat o pertinences).

El plantejament de Locke pel que fa a la propietat privada gira entorn a que ningú podria acaparar productes naturals per si mateix si a la resta no li queda res o se li fan malbé a qui els posseeix. Per evitar la pèrdua, s’haurien originat els diners com a convenció per a l’intercanvi. Amb els diners es va fer possible l’acumulació de riquesa, fet que va portar també a una regulació civil de la propietat per evitar diferencies que poguessin posar en perill els drets naturals.

Abans d’això, encara en l’estat de naturalesa, on hi ha plena igualtat, tothom té dret de jutjar i castigar un altre si aquest viola un dels drets naturals. És el dret natural de jurisdicció o de jurisdicció recíproca. Però aquest dret, com la resta, també té uns límits, jutjar i castigar no pot ser un poder absolut, ni arbitrari. Davant la falta o l’agressió, cal seguir els dictats de la serena raó i de la consciència. Assignar penes proporcionals al dany comés i com a persuasió perquè no es torni a cometre. La víctima té doncs, el dret de castigar i el dret de reparació, el càstig pot ser exercit per tothom, ja que respon al bé comú, mentre que la reparació és només per l’individu perjudicat.

Pactar per fugir de l’estat de guerra

L’estat de naturalesa de Locke és un estat de pau, bona voluntat, assistència mútua i conservació. On es segueix la raó i la llei natural, sense un poder terrenal comú ni autoritat externa.

A l’estat de naturalesa no hi ha cap mecanisme de control que permeti fer respectar els drets naturals dels individus ni sancioni de forma justa a qui els transgredeixi. Només hi ha la justícia que imparteix un mateix, i encara que Locke considera que la majoria dels éssers humans són bons i actuen respectant la llei de la naturalesa, també admet que alguns humans són parcials i es deixen endur per la venjança, l’egoisme o la cobdícia, és llavors quan entrem en un estat de guerra, ple de violència, destrucció i enemistat.

Davant d’aquest risc, els humans decideixen pactar i formar part d’una societat política, passen a un estat civil. Aquest canvi es produeix per tal de preservar els drets naturals del individus i així evitar l’estat de guerra. La solució: establir un poder terrenal comú a tots i amb l’autoritat de jutjar als individus en nom de la comunitat a través de les lleis que la mateixa comunitat ha establert.

La base és l’aplicació de la llei justa i imparcial per part d’aquesta autoritat que fa d’àrbitre entre els ciutadans. La llei és justa si s’ha establert per consens, consentida per tothom, és fixa, coneguda i tracta a tothom de la mateixa manera (principi d’igualtat davant la llei). Per garantir la imparcialitat cal un jutge públic i amb autoritat. El poder ha de donar suport i força a l’acció del jutge i a la seva sentència.

La societat segons Locke es fundaria a través d’aquest pacte, els individus decideixen abandonar l’estat de naturalesa i ingressar en l’estat civil a canvi de veure protegits i garantits els seus drets naturals, dins d’una societat que busca la convivència i el bé comú.

El pacte civil es basa en el consentiment lliure (voluntari). Es renuncia a la llibertat natural per assolir una llibertat civil, els individus perden el dret natural de jurisdicció, no poden exercir la justícia pel seu compte i adopten una obligació política de regir-se per les decisions de la majoria (societat democràtica liberal). On l’Estat és ara el que té el monopoli de la violència física legítima, i s’ocupa d’arbitrar les disputes aplicant normes fixes, imparcials i sense distincions. Aquesta seria la forma en la que s’originen els governs en temps de pau.

Però el poder de l’Estat no pot ser ni absolut ni arbitrari. La cessió de poder dels individus ha estat voluntària, i per tant, és provisional, delegada i condicional. Només el poble té la facultat de revocar el poder que li ha atorgat a l’Estat, i el podrà enderrocar quan no respecti les lleis i els objectius pels qual s’ha creat.

Considera Locke que el poder de l’Estat ha de dividir-se per evitar abusos. Tenim el poder legislatiu, que elabora les lleis i vetlla perquè es compleixin i el poder federatiu, que s’ocupa de les relacions amb els altres estats (aliances i conflictes).

Locke lliga de forma necessària el poder a la propietat, l’Estat es forja per assegurar i regular la propietat. El drets polítics derivarien de la possessió de propietats, la població que no es propietària no tindria drets polítics perquè no tindria res a defensar, però igualment estaria obligada a complir els drets socials. La seva és una democràcia representativa, però amb restriccions, ja que el dret a vot es limita a aquells que tenen propietats, la seva proposta és l’inici de l’Estat liberal, però encara queda lluny de l’Estat del benestar que es va desplegar posteriorment.

Però el poder segueix sent provisional i es pot dissoldre si hi ha causes justificades per fer-ho, si no ha estat per una causa externa (invasió), el poder de l’Estat s’anul·larà si el poder legislatiu actua en contra dels principis que el van forjar. Això vol dir que si el poder legislatiu actua arbitràriament, no s’ajusta a les lleis, altera els sistemes d’elecció, s’entrega a una força estrangera, és corrupte i s’apropia dels béns dels individus o no executa les lleis que ha de guardar i defensar. En definitiva, quan violenta la vida, la llibertat o les propietats dels ciutadans als que ha de servir.