Kant

Immanuel Kant (1724-1804): l’il·lustrat idealista

Nascut a l’antic regne alemany de Prússia, a la ciutat de Königsberg. Avui Kaliningrad (Rússia)

Fill d’una família humil pietista, defensora d’una moral rigorosa.

Kant pot ser considerat el darrer dels il·lustrats o el primer dels idealistes. La seva és una filosofia rigorosa, analítica, crítica, reflexiva, una exemple que va tenir una gran influència al llarg de la història i que continua sent present per la defensa que va fer de la dignitat humana, la llibertat i la igualtat.

No va ser fins els 46 anys que va entrar com a professor titular de Lògica i Metafísica a la universitat de Königsberg. Anys abans, al 1755 va publicar Història general de la natura i teoria del cel, en la que mostra el seu vessant més científic.

Les seves obres més importants són:

Crítica de la raó pura (1781), en la que estableix les condicions dels coneixement científic.

Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) i Crítica de la raó pràctica (1788), on analitza la raó des del punt de vista pràctica. Fixa l’imperatiu categòric com a guia per a la moral.

I Crítica del judici (1790), en la que sintetitza els dos sentits de la raó donant pas al judici estètic.

“Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte: el cel que hi ha sobre meu i la llei moral que hi ha en mi”.

Epitafi de Kant

Què puc conèixer?

Kant es situa entre el racionalisme i l’empirisme. Entre els conceptes purs (Wolff) i les intuïcions pures (Hume). Totes dues visions són problemàtiques, el racionalisme perquè ens duu a una metafísica dogmàtica, ja que no ha posat en dubte, no ha fet la crítica de la raó, i per tant, no ha avaluat quins són els seus límits. Hume com hem vist acaba derivant en un escepticisme radical que posa en dubte la possibilitat d’assolir un coneixement universal i necessari, situant a la ciència en el terreny de la probabilitat i allunyant-la de la certesa.

Kant té problemes amb aquesta part de Hume, ja que el que pretén és establir un deure moral universal (imperatiu categòric) i al mateix temps, és un fervent seguidor i defensor de la ciència que encapçalava Newton.

Per tant, Kant realitzarà una síntesis entre el racionalisme i l’empirisme, amb la intenció de fonamentar la ciència i marcarà els límits de la raó. Kant no s’ocupa tant dels objectes (empirisme), sinó de la nostra forma de conèixer els objectes (idealisme). Per això anomenarà a la seva filosofia transcendental. Posa el focus d’atenció no en les coses, sinó en el subjecte que coneix.

És a dir, pretén respondre a com és possible que es doni el coneixement en nosaltres. Per a Kant, nosaltres, els subjectes, tenim certs requisits, certs condicionants a priori (independents de l’experiència), que ens permeten conèixer. El subjecte no coneix en blanc com diria Locke, sinó que es dirigeix cap als objectes ja amb una estructura prèvia que en defineix les seves possibilitats de conèixer.

Recordem que Hume parlava de Relacions d’idees i de Qüestions de fet. Bé, Kant fa la mateixa distinció, però en el seu cas els anomenarà Judicis analítics i Judicis sintètics. Els primers no ens donen una informació extra del món, són a priori, independents de l’experiència i no afegeixen coneixement més enllà del que prediquen, ex.: la suma de tots els angles d’un triangle és de 180º. Són universals i necessaris.

Els judicis sintètics sí que aporten alguna informació extra, aporten coneixement, per exemple: “Als alumnes de 2n de Batxillerat els hi agrada la filosofia”. Dono una informació extra del subjecte que no és necessàriament així sempre, no hi ha una conseqüència lògica entre ser de 2n de batxillerat i que t’agradi la filosofia. Així que s’expandeixen, el predicat va més enllà del subjecte mateix, ja no són només informatius, serien extensius. El problema és que aquests són uns judicis a posteriori, és a dir, empírics. Que depenen de l’experiència. I com ja va dir Hume, aquests han de ser judicis contingents, és a dir, que no poden ser universals ni necessaris. L’experiència és particular i contingent.

Si el que buscava Kant era fonamentar una ciència, cap d’aquests dos judicis li serveixen. El que haurà de buscar Kant són, per tant, Judicis sintètics a priori. Un exemple: “El tot és major que les parts que el composen” o “Tot el que succeeix té una causa”. Compleixen amb els requisits, ja que aporten coneixement, però són universals i necessaris. L’experiència ens els dona, gràcies a l’experiència sabem que hi ha coses que passen, i que la suma dels elements d’un compost és major que un dels seus elements, però la connexió entre les dues parts del judici és a priori, perquè és universal i necessària.

El judici sintètic a priori és la connexió entre la raó i l’experiència. La universalitat i la necessitat no provenen de les coses, sinó del subjecte. Surt de l’estructura amb la que coneix el subjecte (idealisme).

Per Hume, en contra d’Aristòtil no hi ha res que abstraure en l’empíric, jo no puc extreure una forma universal i necessària, és un hàbit mental el que estic fent, no hi ha coneixement indubtable aquí basat en l’experiència. I Kant accepta aquesta crítica al coneixement que fa Hume, però ens diu que allò formal ja no està en l’objecte, sinó que ho posa el subjecte, que és la seva estructura a priori en la que hi ha allò formal.

La realitat per a Kant és el noümen, és la que aporta la matèria, mentre que el subjecte és el que posa les formes i els conceptes, és el que té unes determinades categories amb les que classifica la realitat i obté coneixement, però per Kant amb les categories soles no tenim coneixement, ni amb la intuïció sensible sola tampoc, cal la unió de totes dues.

Estructura a priori del subjecte + intuïció sensible de la matèria = coneixement (fenomen).

“Els pensaments sense continguts són buits i les intuïcions sense conceptes són cegues. […] L’enteniment no pot intuir res, ni els sentits poden pensar res. Només de la seva unió en pot sorgir el coneixement.”

Kant, Crítica de la raó pura.

La forma no és alguna cosa que trobo en la realitat, sinó que la posa el subjecte. No hi ha abstracció amb la que descobrim la realitat. La forma és un mode de coneixement del subjecte. Què és el que coneixem de les coses llavors? Alguna cosa (categoria), que nosaltres mateixos hi hem posat. Per això dirà Kant que el noümen, la realitat en si, ens és desconeguda. Perquè no en tenim un accés directe, sinó que tenim coneixement de fenòmens, de la unió entre la matèria i la nostra forma de conèixer. La realitat que em donen els sentits no té forma, és caòtica, és el subjecte el que la ordena, li dona forma segons les seves pròpies lleis. El subjecte imposa a la realitat les seves pròpies categories, però és que no pot fer una altra cosa.

El gir copernicà de Kant

Kant dona la volta al plantejament i situa al subjecte al centre, al no poder justificar el valor universal i necessari que reclamava per a la ciència si era el subjecte el que s’adaptava als objectes, que són contingents, particulars i múltiples.

Per què el coneixement pot ser universal i necessari? Doncs perquè és el resultat de la imposició del subjecte, amb les seves estructures a priori, sobre l’objecte.

Però cal no confondre aquestes estructures o formes del subjecte amb propietats de l’objecte. Les formes a priori vindrien a ser com un filtre, com si ens poséssim unes ulleres fosques per a veure la realitat, veiem la realitat a través d’aquestes ulleres (formes a priori), però la realitat no és del color que nosaltres veiem.

Idealisme transcendental

Per aquest motiu s’anomena a la filosofia de Kant idealisme transcendental.

Idealisme: les idees o estructures mentals del subjecte (espai, temps i categories) són les que permeten que hi hagi coneixement.

Transcendental: perquè són idees universals, a priori, que transcendeixen els casos particulars.

La ciència com a certesa

Els judicis sintètics a priori són els que serveixen per a justificar la certesa científica. Ja que amplien el nostre coneixement (són extensius) i també són a priori, tenen una validesa universal. Són els judicis de la ciència, són els principis de les matemàtiques i la física.

Extensius: ens donen informació sobre el món. Amplien el nostre coneixement.

Universals i necessaris: vàlids sempre en qualsevol circumstància i moment.

Anàlisi de les facultats de coneixement

Kant sotmet a la crítica a les facultats que ens permeten conèixer, perquè precisament el que busca és respondre què és allò cognoscible, què és el que podem conèixer. Pretén establir la funció i límits de la raó. Aquest és l’intent que desplegarà a la seva Crítica de la raó pura.

Hi ha tres facultats que intervenen en el procés del coneixement: la sensibilitat, l’enteniment i la raó. A la Crítica de la raó pura, Kant les sotmet a escrutini, les analitza totes tres, formant així diferents parts dins de l’obra i buscant cercar respostes a les preguntes següents:

Estètica transcendental: la sensibilitat

Estètica prové del grec aisthesis, que significa “sensació” o “sensibilitat”. Després va derivar en la branca filosòfica que s’ocupa d’estudiar i analitzar la bellesa natural i artística.

La sensibilitat és la capacitat de sentir, és el nostre contacte amb el món exterior. És la receptivitat amb la que ens construïm una visió determinada de la realitat.

La representació del món que ens fem depèn de la nostra sensibilitat, no serà la mateixa la que ens puguem fer nosaltres que la que es pugui fer un gos o un insecte.

La sensibilitat ens connecta al món, però sempre de forma parcial. Això és degut a que aquesta facultat està formada per unes estructures que ens capaciten i ens limiten a rebre les impressions d’una forma específica.

Per a Kant la nostra naturalesa humana ens obliga a ordenar totes les nostres percepcions en l’espai i el temps.

Espai i temps són les dues formes a priori pròpies de la sensibilitat, són a priori perquè són abans que l’experiència i determinen la manera en que podem tenir experiència.

No podem representar-nos res si no ho situem en un lloc i en un moment determinat.

Qualsevol representació és una impressió situada en l’espai i en el temps. Per tant, les nostres impressions del món seran una síntesi entre el material sensorial (exterior) i les estructures internes (espai i temps) del subjecte.

Geometria i aritmètica

Les matemàtiques tenen aquest caràcter universal perquè tant l’aritmètica com la geometria s’ocupen de les formes a priori de la sensibilitat.

La geometria és la ciència que estudia les relacions espacials (les condicions que ha de complir qualsevol objecte en l’espai).

L’aritmètica s’ocupa del temps, la sèrie numèrica és una successió temporal.

Analítica transcendental: enteniment

Les intuïcions que ens dona la sensibilitat encara no són pròpiament coneixement. Tenen una estructura ordenada en l’espai i el temps, però no tenen un sentit ni connexions. Ens caldrà interpretar-les i comprendre-les. Això és el que fa l’enteniment.

L’enteniment realitza judicis a partir de les intuïcions de la sensibilitat gràcies als conceptes.

Els conceptes agrupen la multiplicitat de les impressions i els hi atorguen un sentit. Així podem pensar la realitat.

Hi ha dos tipus de conceptes segons Kant:

Conceptes empírics: Els que provenen de l’experiència. El concepte de taula surt després d’observar i comparar diversos objectes que comparteixen característiques comunes.

Conceptes purs (categories): No provenen de l’experiència. Són les estructures a priori de l’enteniment.

Les categories són creacions espontànies de l’enteniment mitjançant les quals agrupem i estructurem (conceptualitzem) les intuïcions de la sensibilitat. N’hi ha 12: totalitat, pluralitat, unitat, realitat, negació, limitació, substància, causa, reciprocitat, possibilitat, existència i necessitat.

Els conceptes purs com a tals, estan buits, els hi cal el material que els subministra la sensibilitat per a omplir-se i obtenir coneixement.

Coneixement: intuïcions de la sensibilitat + categories de l’enteniment.

Els principis de la física no es deriven de l’experiència, sinó de les categories pures de l’enteniment. Per exemple, el principi de causalitat, és una conseqüència del fet que el nostre enteniment interpreti els fenòmens aplicant la categoria de causa.

Dialèctica transcendental: raó

Parla Kant de dialèctica perquè quan la raó traspassa els seus propis límits cau en enganys i il·lusions.

Un cop tenim els conceptes la raó actua per tal de relacionar els judicis de l’enteniment en argumentacions o raonaments que pretenen donar-nos un coneixement més general. La raó busca llavors els principis més generals.

Gràcies a la feina de la raó podem explicar un major nombre de fenòmens. I ho fem a través de les tres formes a priori de la raó: les 3 idees transcendentals.

Idea d’ànima: La raó unifica i dona sentit a tots els fenòmens subjectius que provenen de l’experiència interna i els identifica sota la idea de jo.

Idea de món: La raó unifica i engloba com un tot els fenòmens de l’experiència externa. Només hi hauria llavors un únic món objectiu.

Idea de Déu: La raó agrupa els continguts de l’experiència interna i externa. Unifica els fenòmens del jo i el món, és el principi més general.

La clau per a Kant és entendre que les idees transcendentals són ideals que és impossible assolir, són com elements reguladors, si la raó no s’extralimita i els considera com a límits tot anirà bé. Però considera Kant que caiem en la contradicció quan considerem al jo, al món i a Déu com a realitats objectives, és a dir, que tenen un correlat en la realitat. Perquè llavors, intentem conèixer aquestes idees i traspassem els límits del que és possible conèixer i caiem en il·lusions i enganys.

En conseqüència, segons Kant, la metafísica no tindria validesa científica, ja que els judicis metafísics sintètics a priori, no serien possibles.

Ètica: Què he de fer? Actuar per deure

No som només teoria, la raó també té una vessant pràctica, hem d’actuar i basem la nostra acció en una raó que ens guia. Una guia que en Kant ens porta a valora a la humanitat sencera, aquest ha de ser l’objectiu de la nostra acció. Tal i com ens confessa:

“Jo soc un estudiós i sento tota la set de coneixement que pot sentir un home. En un passat creia que això constituïa tot el valor de la humanitat; aleshores menyspreava el poble, ja que el considerava ignorant. Rousseau em va desenganyar. Aquesta superioritat enganyosa s’ha esvaït; he après que la ciència en si és inútil si no serveix perquè es valora la humanitat.”

El coneixement, per tant, ha de servir per fer-nos millors, més humans, més morals, aquest és el paper de la raó pràctica que Kant ens mostra a la Crítica de la raó pràctica i a la Fonamentació de la metafísica dels costums.

Ètica material vs ètica formal

Les ètiques materials són empíriques, tenen un contingut determinat que indica allò que s’ha de fer o evitar. Per exemple: “Has de fer els deures”. Promouen conductes apropiades per tal d’assolir un objectiu que perseguim, per exemple la felicitat, responen a un interès.

Les ètiques materials es regeixen per imperatius hipotètics. Per exemple: Si vull aprovar, hauré de fer els deures. Complir l’imperatiu depèn de si volem assolir l’objectiu que ens hem fixat.

Les ètiques materials són heterònomes, la raó no és la que determina la voluntat, sinó que ho fan elements externs. (La felicitat, la salut…)

Davant d’aquestes ètiques Kant cerca una ètica universal i autònoma, una ètica formal, és a dir, racional.

Quan actuem moguts per algun objectiu material, segons Kant, no estaríem exercint la nostra llibertat. Ja que el contingut material que mou la nostra acció, com pot ser el plaer, el reconeixement o la cerca de diners, s’imposaria sobre la nostra voluntat i per tant no seriem nosaltres els que decidiríem què fer, sinó que actuaríem moguts per alguna cosa fora de nosaltres, un objecte extern (per exemple obtenir la fama).

En aquests casos en els que actuem per assolir l’objecte desitjat, Kant diu que la nostra voluntat és heterònoma. És a dir, que depèn d’una altra cosa que no és ella mateixa (en grec heteros = “altre”, nómos = “llei”). El criteri (nómos) de la nostra acció no ens és propi llavors, sinó que ve determinada per alguna altra cosa (heteros) diferent a mi.

Quan seríem pròpiament lliures? Quan la nostra voluntat és autònoma, és a dir, quan actuem per deure. En el cas que la nostra voluntat és la que ens dona la llei/criteri (nómos) de la seva acció, per si mateixa (autos).

L’Ètica kantiana és formal perquè no té un contingut determinat. No ens marca què hem de fer, sinó com s’ha de fer, una moral sota l’imperatiu categòric

Imperatiu categòric: l’obligació moral

El criteri que marca la pròpia voluntat llavors no pot estar condicionat per cap objecte extern, una decisió lliure ha de ser incondicionada, no pot dependre en cap moment de la situació concreta ni les circumstàncies particulars.

El que reclama Kant és un criteri que sigui vàlid sempre, davant de tota circumstància possible. És a dir, un imperatiu categòric, que no sigui hipotètic, ja que no té condicions prèvies. I que a més sigui només formal, sense demanar o imposar cap tipus de contingut, ja que tot contingut seria particular i, per tant, faria que la nostra voluntat deixés de ser autònoma.

“Obra [imperatiu] de tal manera que la màxima de la teva voluntat [autonomia] pugui valer al mateix temps com a principi d’una legislació universal [universalitat].”

Hi ha en aquesta formulació una exigència d’universalitat. Ha d’establir-se aquesta llei universal que ens eviti caure en la contradicció.

Ser una cosa o ser un ésser humà

Es tracta d’una afirmació de la humanitat mateixa, com a conjunt d’éssers racionals que són capaços d’expressar la seva llibertat a través d’una voluntat autònoma universal.

Per això una altra formulació de l’imperatiu categòric serà: “Obra de tal manera que usis la humanitat sempre com un fi i mai només com un mitjà.” Perquè implica tractar als altres pel que són, éssers humans amb dignitat, que no puc utilitzar com a mitjans per a satisfer els meus desitjos. No seria moral, per tant, actuar bé per rebre el reconeixement dels altres, sinó perquè entenc que els altres ho mereixen.

Som lliures (moralment), perquè no ens deixem endur pels nostres desitjos, perquè les nostres accions, per tant, són desinteressades, ja que no tinc en compte les meves condicions particulars (acció incondicionada), sinó que responc a la humanitat que ens és comuna a tots.

El que planteja Kant és una moral formal, dura i rigorosa, de vigilància d’un mateix, on l’individu ha de vetllar per la humanitat sencera. Una moral sense condicions ni excepcions, perquè la consideració profunda que hi ha en el criteri de Kant és que l’acció correcta és aquella que nosaltres mateixos exigiríem als altres.

Per això la visió de la moral que dona Kant és d’entrega al deure, és una moral desinteressada, que es basa en el respecte i l’entrega al deure: Faig el que he de fer, no el que vull. I hi ha d’haver un convenciment, una acceptació d’aquest deure, no una mera conformitat aparent.

Però ser virtuós no assegura que siguem feliços, no sempre hi ha aquesta coincidència. Perquè ser virtuós és actuar segons la llei (imperatiu categòric), sense cercar cap benefici ni interès. Actuem per ser dignes de ser feliços.

Les accions poden ser contràries al deure, conforme al deure o pel deure.

Contràries al deure: Immorals i il·legals. Ex.: el comerciant enganya als clients per treure més benefici.

Conforme al deure: Legals però immorals. El comerciant ofereix el millor servei que pot però per treure benefici.

Pel deure: Morals. El comerciant ofereix el millor servei que pot perquè considera que és la seva obligació.

Quan actuem pel deure estem exercint la voluntat bona, si sempre actuem per la llei moral assolirem una voluntat santa, aquella que sempre segueix l’imperatiu categòric. La unió de virtut i felicitat seria assolir el bé suprem, però Kant sap que encara que sempre actuem amb una voluntat bona, aquesta felicitat no està garantida (aquesta seria una antinòmia de la raó pràctica).

Els tres postulats de la raó pràctica

Només quan actuo amb la voluntat de complir amb el deure, soc moral. Però entén Kant que la moralitat pressuposa que podem prendre decisions. Però la llibertat és un atribut humà que no pot afirmar la raó teòrica. L’univers determinista de causa-efecte imposa un altre relat que és amb el que funciona la ciència. Kant es troba amb que encara que no pot demostrar científicament l’existència de l’ànima, del món i de Déu, aquestes idees transcendentals són bàsiques per a construir el món moral. Les idees transcendentals de la raó teòrica passaran a ser postulat de la raó pràctica. Els postulats són proposicions teòriques no demostrables que sorgeixen de la necessitat de la llei moral. Són idees, com hem abordat en la crítica a la raó pura, sense certesa, però que hem de donar per reals, perquè són necessàries moralment. Kant rehabilita en la moral la metafísica que la raó pura havia descartat.

Primer postulat: la llibertat humana

Hem de poder superar el determinisme que imposen les lleis físiques de la natura.

Segon postulat: la immortalitat de l’ànima

Com a recompensa per seguir un comportament correcte. Després de la mort podríem gaudir de la felicitat com a recompensa d’una vida virtuosa.

Tercer postulat: l’existència de Déu

Com a certificació de que els virtuosos seran recompensats.

Què puc esperar? La felicitat dels virtuosos

Postular l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima és el que m’avala per portar una vida virtuosa que tard o d’hora acabarà sent reconeguda i em portarà la felicitat.

Amb la Crítica al judici, Kant realitza una síntesi entre el món teòric – científic, el determinisme físic, que ens aporta coneixement cert i el món de la moral, del deure i la llibertat. Aquesta unificació la realitza apel·lant al sentiment. És el sentiment de bellesa, allò sublim, el que és capaç d’harmonitzar ambdós mons, el del coneixement natural i el de la llibertat d’acció. Davant de la bellesa del món ens sentim part de la natura i al mateix temps lliures i feliços. Es desperta en nosaltres un sentiment de bellesa desinteressat, que no busca la possessió.