Política
La formació del grup i l’exclusió de l’altre
La política: el pas de la decisió individual a la realitat social.
A l’ètica tenim en compte les nostres obligacions, projectes i vocacions, en el nostre dia a dia moral, quan confrontem això amb la societat entrem en el terreny de la política. La societat es presenta com a problema. Emergeix la justícia com a concepte clau.
Pertanyo al grup?
Dins de la societat estem en uns grups i en rebutgem uns altres, o ens rebutgen d’uns altres.
Els éssers humans ens ajuntem perquè no som autosuficients per nosaltres mateixos. La vida social, la vida associada ens ofereix una major eficàcia i ens protegeix.
Construir una societat
Els individus no van sols, ens agrupem amb la finalitat de garantir una millor vida per tots. Hi ha comunicació, un acte de parla que crea una institució.
Naixem indefensos, necessitem de l’altre, de la institució de la família i el grup que ens protegeix i té cura de nosaltres.
El món social s’estén més enllà de la família, les famílies es van organitzar en tribus, fet que exigeix una certa jerarquització que es deuria imposar per la força (violència), en algun moment, o per un cert consens i pacte.
La divisió de les tasques fa que el teixit social guanyi en complexitat. La competició amb altres tribus pels mateixos recursos va generar conflicte i violència. Però també aliats i negociació. La tribu deriva en una comunitat més amplia.
Pertinença al grup
Societat, del llatí socius (company o aliat). Som companys d’aquell amb qui tenim coses amb comú, la societat és una comunitat.
Però tota comunitat deixa a algú a fora, l’expulsa, hi ha gent exclosa, o que es vol excloure, que vol marxar. Però aquí sorgeix una nova tensió entre l’individu i la comunitat. Perquè la marxa dels individus posa en dubte l’existència mateixa de la comunitat.
Patir el poder
En ocasions el poder ens treu la llibertat, encara que internament siguem lliures, no podem assolir els objectius que busquem perquè hi ha alguna força o violència exterior que ho impedeix. Diferència entre ser lliure i tenir llibertat.
El poder despòtic ens coacciona, fa que no decidim en les nostres accions. Però estar coaccionat no elimina del tot la meva llibertat, perquè puc actuar.
Exemples:
Soc lliure de no fer la declaració de la renda, però si no a faig tindré una sanció.
Soc lliure de tenir una casa pròpia, però sense diners no la podré adquirir.
Soc lliure de viure en el meu país, però si els que manen em persegueixen i em volen eliminar, puc perdre.
Soc lliure de viure a l’estranger, però hi haurà certs drets que no tindré.
Soc lliure de pensar el que vulgui, però l’expressió de les meves idees em pot portar a l’exclusió de determinats grups.
En tots aquests casos hi ha un poder actiu (Estat) o una realitat (manca de diners) que m’impedeixen fer el que vull.
Coaccionar la llibertat
Hi ha coaccions legals, materials, d’exclusió i persecució, de reconeixement o d’opinió, entre d’altres, són maneres de limitar la llibertat.
Però si cal coaccionar als individus és perquè reconeixem que poden actuar d’una altra manera.
Si hi ha lleis contra el robatori és perquè els individus poden robar.
Aquest exemple ens demostra que coaccionar no és necessàriament negatiu. Evitar el robatori és positiu socialment.
No parlem llavors de llibertat, sinó de llibertats. Llibertat de reunió, de pensament, de circulació… Entrem en el terreny de la política.
La creació del ciutadà
“En la nostra ciutat -va dir Pericles- ens preocupem a la vegada dels assumptes privats i dels públics, i persones d’oficis diferents coneixen suficientment la cosa pública; perquè som els únics que considerem que no és un home pacífic, sinó inútil, aquell que no hi participa gens, i a més, o ens formem un judici propi o al menys estudiem amb exactitud els negocis públics, no considerant la discussió com un destorb per a l’acció, sinó com un pas previ indispensable a qualsevol acció sensata.”
Tucídes, La guerra del Peloponès.
Ciutadania
El ciutadà és “l’habitant de les ciutats antigues o d’estats moderns com a subjecte de drets polítics i que intervé, exercitant-los, en el govern del país”.
Pertinença a una comunitat política (país).
Gaudir d’uns drets que han de ser protegits.
L’origen de la ciutadania
A Grècia i a Roma, el ciutadà era aquell al que es reconeixia dotat d’un conjunt de drets i deures, sense consideracions del nivell econòmic, i que tenia el deure de defensar la ciutat.
A Grècia, el polités era el ciutadà, aquell que formava part de la comunitat política. En algunes polis gregues, ciutats estat, la seva participació en la democràcia, el govern del poble, era molt actiu.
Però tant a Grècia com a Roma, calia complir certs requisits per a ser ciutadà:
Ser home.
No esclau.
Major d’edat.
Amb pares autòctons.
L’Assemblea grega
Durant uns quaranta cops l’any es celebraven els debats públics de l’Assemblea a l’àgora. Tots els ciutadans hi havien de participar, per aquest motiu es van establir incentius econòmics. Els càrrecs públics també cobraven i eren escollits per sorteig per exercir la tasca durant un any.
Pels grecs ser ciutadà significava ocupar-se de les qüestions públiques mitjançant la deliberació. Discussió oberta d’arguments, raons i opinions per arribar a una solució de consens, en cas de no tenir un acord, es realitzava una votació.
Tres principis de l’Assemblea:
Isonomia: Igualtat davant la llei. Tot ciutadà tenia els mateixos drets i deures.
Isegoria: Igualtat de paraula. Tothom tenia dret a intervenir i expressar-se a l’Assemblea.
Koinonía: Comunitat de cooperació pel bé públic.
El que només mira per allò particular (idion), per l’interès propi i no es preocupa pel bé comú (koinon), és un idiotés.
La legalitat romana
A l’antiga Roma ser ciutadà significava el reconeixement com a membre de ple dret de la república.
Al ciutadà el protegia la llei i les institucions: són aquells que actuen sota la llei i n’esperen la seva protecció.
Davant de l’agent actiu del polités grec que es responsabilitza del bé públic, el civis llatí és un títol jurídic que permet reclamar certs drets.
En la història romana, en els temps de la República, els ciutadans podien escollir lliurament els seus representants en el senat. Aquest dret de participació política es va perdre amb l’arribada de l’imperi que va focalitzar el poder en la figura de l’emperador.
La ciutadania moderna
El model clàssic de ciutadà va suposar un pas endavant però mostra les seves deficiències perquè no és inclusiu, es tracta d’una ciutadania excloent, la majoria de la població no en formava part, no tenia un caràcter universal, en el reconeixement dels drets de tots els éssers humans (Il·lustració), i tot i garantir certs drets polítics, els drets individuals no quedaven garantits davant de les ingerències de les autoritats.
En el concepte modern de ciutadania s’articulen la vessant grega (participació) i romana (protecció legal) des d’una vessant inclusiva, universal i protectora amb l’individu.
Ciutadania i Estat
El concepte actual de ciutadania prové del segle XVII, com a resultat de les revolucions francesa, anglesa i americana, així com pel sorgiment del capitalisme sota una ideologia liberal.
L’estat nacional modern sorgeix com a institució que ha de defensar la vida, la integritat i la propietat dels seus habitants.
El terme “estat” va ser utilitzat per primera vegada per Maquiavel (1496 – 1527), prové d’stato, com a organització estable, amb una burocràcia i el seu governant. Els estats tenen sobirania, és a dir, autonomia i poder per a gestionar-se.
Una política en construcció
El pensament totalitari busca una “solució final”, aquesta és l’expressió que va utilitzar el nazisme per a referir-se a la política d’extermini del poble jueu.
Hi ha la idea de que es pot assolir una solució definitiva a tots els mals de la societat, i el fer-ho per la força és el que ha generat l’horror de les guerres, enfrontaments i morts que hem viscut al segle XX.