Textos Marx

Per això [el treball del treballador] no és la satisfacció d’una necessitat, sinó solament un mitjà per a satisfer les necessitats fora del treball. El seu caràcter estrany s’evidencia, clarament, en el fet que, tan bon punt no existeix una coacció física o de qualsevol altre tipus, es fuig del treball com de la pesta. El treball extern, el treball en el que l’home s’aliena, és un treball d’autosacrifici, d’ascetisme. En darrer terme, pel treballador es demostra l’exterioritat del treball en que aquest no és seu, sinó d’un altre, que no li pertany a si mateix, sinó a un altre. Així com la religió, l’activitat pròpia de la fantasia humana, de la ment i del cor humans, actua sobre l’individu independentment d’ell, és a dir, com una activitat estranya, divina o diabòlica, així també l’activitat del treballador no és la seva pròpia activitat. Pertany a un altre, és la pèrdua de si mateix.

Karl Marx, Manuscrits d’economia i filosofia (1844)

 

Nosaltres partim d’un fet econòmic, actual. L’obrer és més pobre com més riquesa produeix, com més creix la seva producció en potència i volum. El treballador es converteix en una mercaderia molt més barata com més mercaderies produeix. La desvalorització del món humà creix en raó directa de la valorització del món de les coses. El treball no solament produeix mercaderies; es produeix també a si mateix i a l’obrer com a mercaderia, i justament en la proporció en què produeix mercaderies en general. Aquest fet, fora d’això, expressa el següent: l’objecte que el treball produeix, el seu producte, s’hi enfronta com un ésser estrany, com un poder independent del productor. El producte del treball és el treball que s’ha fixat en un objecte, que ha esdevingut cosa; el producte és l’objectivació del treball. La realització del treball és la seva objectivació. Aquesta realització del treball apareix en l’estadi de l’Economia política com la desrealització del treballador, l’objectivació com a pèrdua de l’objecte i servitud cap a ell, l’apropiació com a estranyesa, com a alienació. Fins a tal  punt apareix la realització del treball com a desrealització del treballador; que aquest és desrealitzat fins a arribar a la mort per inanició. L’objectivació apareix fins a tal punt com a pèrdua de l’objecte, que el treballador es veu privat dels objectes més necessaris no tan sols per a la vida, sinó fins i tot pel treball. És més, el treball mateix es converteix en un objecte del qual el mateix treballador només es pot apoderar amb el màxim esforç i les més extraordinàries interrupcions. L’apropiació de l’objecte apareix en tal mesura com a estranyesa que com més objectes produeix el treballador, menys objectes acaba posseint i més subjecte queda a la dominació del seu producte, és a dir, del capital.

Karl Marx, Manuscrits d’economia i filosofia (1844)

 

Ara bé, el procés de treball que discorre com a procés de consum de la força de treball pel capitalista mostra dos fenòmens particulars:

El treballador treballa sota el control del capitalista al qual pertany el seu treball. El capitalista vigila que el treball evolucioni com cal i que els mitjans de producció s’utilitzin d’acord amb la seva finalitat, o sigui, que no es malmeti la matèria primera i que l’instrument de treball sigui cuidat, això és, destruït només en la mesura que ho imposi la seva utilització en el treball. Però, en segon lloc, el producte és propietat del capitalista, no del productor directe, el treballador. El capitalista paga, per exemple, el valor diari de la força de treball. El seu ús, com el de qualsevol altra mercaderia que hagi llogat per un dia –un cavall, per exemple-, li pertany, doncs, tot el dia. L’ús de la mercaderia pertany al comprador de la mercaderia, i de fet el posseïdor de la força de treball, en donar el seu treball, no dóna més que el valor d’ús que ha venut. Des del moment en què va entrar en el taller del capitalista, va pertànyer al capitalista el valor d’ús de la seva força de treball, o sigui, el seu ús, el treball. Mitjançant la compra de la força de treball, el capitalista ha incorporat el treball mateix, llevat viu, als inerts elements formadors del producte, que també li pertanyen. Des del seu punt de vista, el procés de treball no és sinó el consum de la mercaderia, força de treball que ell ha comprat, però que no pot consumir més que afegint-hi mitjans de producció. Els procés de treball és un procés entre coses que el capitalista ha comprat, entre coses que li pertanyen. Per això, el producte d’aquest procés li pertany exactament igual que el producte del procés de fermentació que hi ha en el seu celler.

Karl Marx, El capital (1867)

 

La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions de producció i, per tant, la totalitat de les relacions socials. Ben al contrari, la conservació intacta de les velles formes de producció havia estat la primera condició d’existència de totes les classes industrials precedents. La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials, la inseguretat i el moviment eterns, distingeixen l’època burgesa de totes les altres. Totes les condicions de vida encarcarades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i d’opinions esdevingudes venerables per l’edat, són dissoltes; totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l’estabilitat socials s’evapora, és profanat tot allò que era sagrat i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.

Karl Marx, Manifest del partit comunista

 

El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de l’home la que determina el seu ésser, sinó, per contra, l’ésser social és el que determina la seva consciència. En arribar a una determinada fase de desenvolupament, les forces productives materials de la societat topen amb les relacions de producció existents, o, cosa que no és res més que l’expressió jurídica d’aquests, amb les relacions de propietat dins de les quals s’han desenvolupat fins llavors. De formes de desenvolupament de les forces productives, aquestes relacions es converteixen en traves seves. I s’obre així una època de revolució social. En canviar la base econòmica, es revoluciona, més o menys ràpidament, tota la immensa superestructura erigida sobre ella. Quan s’estudien aquestes revolucions, cal distingir sempre entre els canvis materials ocorreguts en les condicions econòmiques de producció i que poden apreciar-se amb l’exactitud pròpia de les ciències naturals, i les formes jurídiques, polítiques, religioses, artístiques o filosòfiques, en una paraula, les formes ideològiques amb què els homes adquireixen consciència d’aquest conflicte i lluiten per resoldre’l.

Karl Marx, Contribució a la crítica de l’economia política

 

El resultat general a què vaig arribar i que, una vegada obtingut, va servir de fil conductor als meus estudis, pot resumir-se així: en la producció social de la seva vida, els homes contrauen determinades relacions necessàries i independents de la seva voluntat, relacions de producció, que corresponen a una determinada fase de desenvolupament de les seves forces productives materials. El conjunt d’aquestes relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s’aixeca la superestructura jurídica i política i a què corresponen determinades formes de consciència social. El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de l’home la que determina el seu ésser, sinó, per contra, l’ésser social és el que determina la seva consciència.

Karl Marx, Contribució a la crítica de l’economia política