Textos Locke

John Locke (1632-1704): Filòsof anglès. La seva filosofia política, crítica amb la monarquia absoluta de l’Antic Règim i defensora dels drets de l’individu (llibertat i propietat especialment) fonamenta l’estat de dret modern i la separació de poders d’acord amb la filosofia liberal (pròpia de la burgesia anglesa). Participà en la «Revolució Gloriosa» anglesa.

Fragments del «Segon tractat del govern civil».

«Si en l’estat de natura la llibertat d’un home és tan gran com hem dit; si ell és senyor absolut de la seva pròpia persona i de les seves possessions en la mateixa mesura que ho pugui ser el més poderós; i si no és súbdit de ningú, per què decideix reduir la seva llibertat? Per què renuncia al seu imperi i se sotmet al domini i control d’un altre poder? La resposta a aquestes preguntes és òbvia. Contesto dient que, per bé que en l’estat de natura l’home té tots aquests drets, es troba, tanmateix, exposat constantment a la incertesa i l’amenaça de ser envaït per altres. Com que en l’estat de natura tots són reis igual que ell, cada home és igual als altres; i com que la major part d’ells no observa l’equitat i la justícia, la fruïció de la  propietat que un home té en un estat així és francament insegur. Això el porta a voler abandonar una condició en la qual, encara que és lliure, es donen pors i perills constants; per tant està desitjós d’unir-se en societat amb altres amb el fi de preservar les seves vides, les seves llibertats i possessions, és a dir, tot allò al qual dono el nom genèric de propietat».

“En conseqüència, el gran i principal fi que du als homes a unir-se en Estats i a posar-se sota un govern, és la preservació de la seva propietat, cosa que no podien fer en l’estat de natura, per mancar-hi moltes coses:

Primer faltava una llei establerta, fixa i coneguda; una llei que hagués estat acceptada per consentiment comú, com a norma d’allò que és bo i dolent, i com a criteri per decidir entre les controvèrsies que sorgeixin entre els homes. Doncs encara que la llei natural és clara i intel·ligible per a totes les criatures racionals, els homes, tanmateix, cegats pels seus propis interessos i per no haver estudiat dita llei degudament, tenen tendència a no considerar-la com a obligatòria quan es refereix als seus propis casos particulars.

En segon lloc, en l’estat de natura falta un jutge públic i imparcial, amb autoritat per resoldre els plets que sorgeixin entre els homes, segons la llei establerta. Doncs en un estat així, cada un és jutge i executor de la llei de la natura; i com que els homes són parcials amb ells mateixos, la passió i la venjança poden dur-los a cometre excessos quan jutgen apassionadament la seva pròpia causa, i a tractar amb negligència i despreocupació les causes dels altres.

En tercer lloc, manca sovint en l’estat de natura un poder que doni suport i força a la sentència quan aquesta és justa, a fi que s’executi degudament. Aquells que per injustícia cometen alguna ofensa, rarament sucumbiran allí on els és possible fer que la seva injustícia imperi per la força.”

«A ningú no se li acudiria pensar que la voluntat de la societat pugui ser que el poder legislatiu tingui facultat per a destruir allò que hom havia previst que protegís, i per la qual cosa els homes entraren en societat i se sotmeteren a uns legisladors designats per ells mateixos. Sempre que els legisladors intentin d’arrabassar i de destruir la propietat del poble, o de reduir els homes a la condició d’esclaus sota un poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest, a partir d’aleshores, resta eximit de tota obediència i pot acollir-se al refugi comú que Déu ha ofert a tots els homes contra la força i la violència. Sempre, doncs, que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental de la societat, i, ja sigui per ambició, per por, per insensatesa o per corrupció, intenti d’atribuir-se o de lliurar a mans d’un altre un poder absolut damunt les vides, les llibertats i els béns del poble, haurà traït la confiança atorgada i haurà posat el poder que el poble li havia concedit al servei d’objectius ben oposats, de tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a recobrar la llibertat inicial, i, amb la designació d’un nou cos legislatiu (el que cregui més convenient), procurar per la seva pròpia seguretat i protecció, ja que és amb aquest fi que els homes són dins la societat».

«228. Però si els que afirmen que dir al poble que resta eximit d’obediència quan hom atempta il·legalment contra les seves llibertats i propietats, i que pot reaccionar contra la violència il·legítima dels seus magistrats si aquests envaeixen les seves propietats -contràriament a la tasca que tenien assignada- és establir els fonaments de la rebel·lió, volen dir que pot ocasionar guerres civils o tumults interns, i que per tant és una doctrina que cal rebutjar com a destructiva per a la pau del món, també haurien de dir, seguint el mateix criteri, que els homes honrats no poden plantar cara als lladres ni als pirates perquè això podria ocasionar desordres o vessament de sang. Qualsevol dany ocasionat en aquests casos no és pas imputable a aquell qui defensa els seus propis drets, sinó a aquell qui envaeix els del seu veí.  Si l’home honrat i innocent, en bé de la pau, ha de cedir calladament tot el que té a qui l’escomet violentament, m’agradaria saber quina mena de pau hi hauria al món si hagués de recolzar únicament en la violència i en la rapinya, i es mantingués tan sols en benefici dels lladres i dels opressors. ¿Qui em negarà que no hi hauria una pau admirable entre el poderós i el dèbil, si l’ovella, sense cap resistència, oferís el coll a l’imperiós llop perquè l’hi esqueixés? (…)

  1. Si la finalitat del govern és el bé de la comunitat, ¿què és millor per als homes, que els pobles estiguin sempre exposats a la voluntat incontrolada dels tirans, o que sempre hi hagi la possibilitat d’enfrontar-se als governants si fan un ús exhorbitant del poder i el posen al servei de la destrucció en comptes d’aplicar-lo a la protecció dels béns dels súbdits?