Textos Descartes

Cogito, ergo sum

Feia temps que havia advertit que, en relació amb els costums, és necessari en algunes ocasions seguir opinions molt incertes tal com si fossin indubtables, segons he advertit anteriorment. Però ja que desitjava lliurar-me solament a la recerca de la veritat, opinava que calia que fes tot el contrari i que rebutgés com absolutament fals tot allò en el que pogués imaginar el menor dubte, amb la finalitat de comprovar si, després de fer això, no quedaria alguna cosa en la meva creença que fos enterament indubtable. Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que existeixen homes que s’equivoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com a falses totes les raons que fins llavors havia admès com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui veritable, em vaig resoldre a fingir que totes les coses que fins llavors havia aconseguit el meu esperit no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però, immediatament després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d’aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, per tant soc, era tan ferma i segura que totes les més extravagants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.

 

Descartes, Discurs del mètode, part IV

 

 

L’argument ontològic cartesià

“Vaig voler, després, cercar altres veritats; i, havent-me proposat l’objecte dels geòmetres, que jo concebia com un cos continu, o un espai indefinidament extens en longitud, altitud i altura o profunditat, divisible en parts que podien tenir diverses figures i magnituds i ser mogudes o transposades de totes les maneres –perquè tot això suposen els geòmetres en el seu objecte-, vaig recórrer algunes de les seves demostracions més simples. I, havent advertit que aquesta gran certesa que tothom els atribueix no es basa sinó en el fet de concebre-les amb evidència, segons la regla formulada abans, vaig advertir també que per exemple, prou veia que, si suposem un triangle, cal que els seus tres angles siguin iguals a dos de rectes; però no veia res per això que m’assegurés que hi ha al món cap triangle. Mentre que, tornant a examinar la idea que tenia d’un ésser perfecte, trobava que l’existència hi és compresa de la mateixa manera que en la idea d’un triangle és comprès que els seus tres angles són iguals a dos de rectes, o en la d’una esfera que totes les seves parts són igualment distants del centre, i fins i tot de manera encara més evident; i que, per consegüent, és almenys tan cert que Déu, que és aquest ésser perfecte, és o existeix, com ho pugui ser cap demostració de geometria. Però, allò que fa que molts pensin que hi ha dificultat a conèixer Déu, i fins i tot a conèixer què és llur ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho –que és una manera de pensar particular per a les coses materials- que tot allò que no és imaginable els sembla que no és intel·ligible”.

Descartes, Discurs del mètode, part IV

 

El coneixement de les coses externes

Només em queda per examinar si hi ha coses materials. I ja sé que pot haver-n’hi, almenys, en la mesura que se les considera com a objectes de la pura matemàtica, ja que de tal manera les concebo clarament i distintament. Doncs no és dubtós que Déu pugui produir totes les coses que soc capaç de concebre amb distinció; i mai he jutjat que li fos impossible fer una cosa, tret que aquesta repugnés per complet a una concepció diferent. A més, la facultat d’imaginar que hi ha en mi, i que jo utilitzo, segons veig per experiència, quan m’ocupo en la consideració de les coses materials, és capaç de convèncer-me de la seva existència; doncs quan considero atentament el que sigui la imaginació, trobo que no és sinó certa aplicació de la facultat cognoscitiva al cos que li està íntimament present, i que, per tant, existeix.

Com sé de cert que existeixo, i, no obstant això, no adverteixo que convingui necessàriament a la meva naturalesa o essència una altra cosa que ser cosa pensant, concloc rectament que la meva essència consisteix només a ser una cosa que pensa, o una substància l’essència de la qual o naturalesa tota consisteix només a pensar. I encara que per ventura [o millor, amb tota seguretat, com diré de seguida] tinc un cos al que estic estretament unit, amb tot, ja que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que jo soc només una cosa que pensa –i no extensa–, i, d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que ell és només una cosa extensa –i no pensant–, és cert llavors que aquest jo [és a dir, la meva ànima, per la qual soc el que soc], és enterament diferent del meu cos, i que pot existir sense ell.

Doncs bé: no sent Déu fal·laç, és del tot manifest que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc per la mediació d’alguna criatura, en la qual la realitat d’aquestes idees no estigui continguda formalment, sinó només eminentment. Doncs, no havent-me donat cap facultat per a conèixer que això és així [sinó, per contra, una fortíssima inclinació a creure que les idees són enviades per les coses corpòries], malament s’entendria com pot no ser fal·laç, si en efecte aquestes idees fossin produïdes per altres causes diverses de les coses corpòries. I, per tant, ha de reconèixer-se que existeixen coses corpòries.

No obstant això, per ventura no siguin tal com les percebem per mitjà dels sentits, doncs aquesta manera de percebre és sovint fosca i confusa; emperò, cal reconèixer, almenys, que totes les coses que entenc amb claredat i distinció, és a dir –parlant en general–, totes les coses que són objecte de la geometria especulativa, estan realment en els cossos. I respecte a les altres coses que, o bé són només particulars [per exemple, que el sol tingui tal grandària i tal figura], o bé són concebudes amb menor claredat i distinció [com la llum, el so, el dolor, i altres semblants], és veritat que, àdhuc sent molt dubtoses i incertes, amb tot això, crec poder concloure que posseeixo tots els mitjans per a conèixer-les amb certesa, suposant que Déu no és fal·laç, i que, per tant, no ha pogut ocórrer que existeixi alguna falsedat en les meves opinions sense que m’hagi estat atorgada alhora alguna facultat per a corregir-la.

I, en primer lloc, no és dubtós que una mica de veritat hi ha en tot el que la naturalesa m’ensenya, doncs per «naturalesa», considerada en general, no entenc ara una altra cosa que Déu mateix, o l’ordre disposat per Déu en les coses creades, i per «la meva» naturalesa, en particular, no entenc una altra cosa que l’ordenat entrelligament que en mi guarden totes les coses que Déu m’ha atorgat.

M’ensenya també la naturalesa, mitjançant aquestes sensacions de dolor, gana, set, etcètera, que jo no només estic en el meu cos com un pilot en la seva nau, sinó que estic tan íntimament unit i com a barrejat amb ell, que és com si forméssim una sola cosa. Doncs si això no fos així, no sentiria jo dolor quan el meu cos està ferit, doncs no soc sinó una cosa que pensa, i percebria aquesta ferida amb el sol enteniment, com un pilot percep, per mitjà de la vista, que alguna cosa es trenca en la seva nau; i quan el meu cos necessita beure o menjar, ho entendria jo sense més, no avisant-me d’això sensacions confuses de gana i set. Doncs, en efecte, tals sentiments de gana, set, dolor, etcètera, no són sinó certes maneres confuses de pensar, nascuts d’aquesta unió i espècie de barreja de l’esperit amb el cos, i dependents d’ella.

Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació VI (adaptat)