Nietzsche

Friedrich Nietzsche (1844 – 1900)

Breu biografia:

  • Friedrich Wilhem Nietzsche (Leipzig, 1844 – Wimar, 1900)
  • Nascut a una família de pastors luterans.
  • El seu pare mort quan ell tenia 5 anys. Trasllat a Naumburg.
  • El 1864 acaba els estudis a la cèlebre escola de Pforta.
  • Es matricula en Teologia i Filosofia a la Universitat de Bonn. Abandonarà els estudis de teologia per dedicar-se a la filologia clàssica.
  • 1865 llegeix El món com a voluntat i representació, de Schopenhauer i s’entusiasma amb la seva filosofia.
  • Nietzsche concep a Schopenhauer com a una d’aquelles naturaleses fortes, solitàries, que s’enfronten a la seva època i als tòpics burgesos.
  • Al 1869, amb 24 anys, la Universitat de Basilea, a Suïssa, l’anomena catedràtic de Filologia Clàssica. Es nacionalitza suís pel seu antigermanisme. Tot i així participa al 1870 com a infermer voluntari a al Guerra Francoprussiana.
  • Al 1879 amb només 34 anys es jubila voluntàriament i abandona la Universitat de Basilea, pels seus greus problemes de salut.
  • Viatja per Europa en busca d’un clima que l’ajudi a millorar les seves dolències.
  • A Roma, al 1882, s’enamora perdudament de Lou Andreas-Salomé, intel·lectual russa, amiga de Freud i Rilke entre altres.
  • La seva salut es deteriora, va patir un col·lapse al gener de 1889, cau en la bogeria, la seva mare i després la seva germana, el van cuidar fins que va morir al 1900.

Algunes dades:

  • Alemanya es converteix en una potència mundial.
  • Època dels moviments obrers, nacionalisme i colonialisme. Al 1848 s’havia publicat el Manifest comunista de Marx. 
  • Avenços científics i tecnològics. Faraday (física, electromagnetisme), Pasteur (medicina), Darwin (biologia). 
  • Nietzsche s’oposava al nacionalisme, a la democràcia i al socialisme per la igualació entre ciutadans que suposava.
  • Nietzsche, fa la defensa de l’individu davant d’un món il·lustrat que clamava per la igualtat de la massa, ell reivindica la voluntat de poder pròpia de l’individu, sense cap mena de sotmetiment. La voluntat de viure dels éssers vius, sense renuncies.  
  • Corrent filosòfic del vitalisme. El vitalisme situa els valors vitals per sobre de la racionalitat, reivindicació de l’existència humana, com una vida que es manifesta davant d’un món hostil i desconegut.
  • Una filosofia que tracta a l’ésser humà com una expressió de vida aïllada, sense subordinacions. Viure en lluita per la salvació personal. Tenim a autors com Schopenhauer, Kierkegaar i el mateix Nietzsche.
  • Els seus grans temes: transmutació de tots els valors morals, la mort de Déu, l’aparició del superhome, la voluntat de poder i la intuïció de l’etern retorn.
  • Algunes de les seves obres pòstumes són falsificades per la seva germana Elisabeth. Posteriorment el nazisme utilitzarà i reivindicarà alguns dels aspectes tergiversats del seu pensament.
  • Nietzsche no és un autor sistemàtic, és fragmentari, no hi ha un conjunt de teories acabades, deixa espai a la interpretació. Estil aforístic, breu i explosiu.
  • A la cerca d’una salvació individual sense càrrega religiosa.
  • Denuncia que sota allò que la societat ha considerat virtuós, s’amaga la hipocresia i la corrupció.
  • Amistat i decepció amb el compositor Richard Wagner.

Obra:

1872. El naixement de la tragèdia: Defensa que en la tragèdia clàssica grega hi és present l’afirmació de la vida en tota la seva cruesa, afirmació que l’intel·lectualisme de Sòcrates rebutjaria. (influència de Schopenhauer)

1873. Consideracions intempestives: contra el positivisme i el nacionalisme, per una falsa idea de progrés.

1882. La gaia ciència: Déu ha mort.

1885. Així parlà Zaratustra: L’anunci de la mort de Déu, l’aparició del superhome, la voluntat de poder i la intuïció de l’etern retorn.

1886. Més enllà del Bé i del mal: Crítica a la filosofia, la moral i la religió, per no haver entès el valor primordial de la vida.

1887. La genealogia de la moral: La religió ha imposat una moral d’esclaus.

1888. El crepuscle dels ídols: Cal enderrocar la noció de veritat mateixa.

1888. L’Anticrist: Crítica a la moral cristiana.

1888. Ecce homo: autobiografia.

Schopenhauer com a mestre

Schopenhauer, pensador irracionalista, introductor del pensament oriental a occident i precursor del vitalisme.

Ataca el pensament idealista de Hegel que afirma que tota la realitat consisteix en el desplegament de la raó absoluta.

Contra aquest idealisme Schopenhauer reivindicarà la intuïció. Ni enteniment ni raó, la intuïció com un saber directe que capta la profunditat de la realitat.

La voluntat de viure com a principi universal que regeix tota la realitat. Dels essers humans a allò inorgànic.

La voluntat es situa fora de l’espai i el temps i es concreta amb aquests, donant lloc a un conjunt de moviments diversos de lluita i reproducció, la voluntat de vida per tant, també porta a la mort, al dolor i a la guerra interminables.

L’humà és l’ésser que s’adona que aquesta voluntat mai podrà ser satisfeta, perquè la mort sempre està allà per destruir les nostres aspiracions.

La presència de la mort i la destrucció fa que no puguem ser feliços, perquè ens aboca a perseguir finalitats absurdes i buides, ja sigui una felicitat inassolible perquè sempre acaba amb un escenari de dolor o uns objectes materials que acabaran sent destruïts.

Però davant d’aquesta posició pessimista el suïcidi no és una sortida, perquè suposa anar contra la vida que ens queixem que ens impulsa cap a la felicitat. Schopenhauer proposa alliberar-nos del dolor, amb l’art o l’ascetisme, anul·lant així tot desig que ens genera insatisfacció.

Aquesta decisió ascètica de reminiscències budistes reafirma el posicionament de Schopenhauer de situar a la voluntat per sobre del coneixement. Les decisions racionals són derrocades per l’impuls inconscient de la voluntat cega amb tota la seva força.

Dionís contra Apol·lo

El nucli de la filosofia de Nietzsche es pot resumir en el reconeixement de la vida com a valor fonamental i la convicció de que la cultura occidental ha rebutjat la vida o li ha tingut por.

La tragèdia clàssica grega ja hauria mostrat aquesta tensió entre els dos principis que composen la realitat: l’esperit dionisíac i l’esperit apol·lini. Els valors de la vida davant dels valor de la raó.

ESPERIT DIONISÍACESPERIT APOL·LINI
Representa els valors de la vida.
És la divinitat del vi, de la fecunditat i la salut.
Imatge de la força instintiva i passional.
Corrent vital efervescent.
Harmonia amb la natura.
Representa els valors de la raó.

És la divinitat de la llum, de la proporció i la justa mesura, de l’equilibri i la serenitat.

El seu esperit es manifesta en l’obra bella, harmoniosa i perfecta.
Emmascara la realitat, hi predomina la raó.

La salvació de l’art

Nietzsche reivindica la presència dels dos Déus en la Grècia presocràtica.

L’art de la tragèdia grega mostraria l’existència humana en tota la seva profunditat dual, una oposició irreconciliable, suposa un sí a la vida, malgrat el dolor que comporta.

Sòcrates i Plató com l’inici de la decadència i l’error. Suposen la imposició dels elements morals i intel·lectuals.

El pensament cristià assumirà el pensament de Sòcrates de fugida davant de la vida, de renúncia. Nietzsche defensa l’acceptació del dolor, perquè és l’acceptació de la vida.

Per superar el dolor Nietzsche aposta per un art que afirmi la vida en la seva plenitud. Ni renúncia ni asceticisme.

Wagner com a model que substitueix a la tragèdia clàssica. 

El problema de Sòcrates

“Quan es té necessitat de fer de la raó un tirà, com va fer Sòcrates, per força hi ha un perill no petit que una altra cosa diferent faci de tirà. Llavors es va endevinar que la raó era la salvadora, ni Sòcrates ni els seus “malalts” no eren lliures de ser racionals […]. El moralisme dels filòsofs grecs a partir de Plató té uns condicionaments patològics; i també el seu gust per la dialèctica. Raó = virtut = felicitat significa simplement: cal imitar Sòcrates i implantar de manera permanent, contra les apetències fosques, una llum diürna -la llum diürna de la raó. Cal ser intel·ligents, clars, lúcids a qualsevol preu: tota concessió als instints, a allò inconscient, porta cap a baix […]

Adaptat de F. Nietzsche, El crepuscle dels ídols, “El problema de Sòcrates”, 10 

La mort de Déu

Més que una posició atea, Nietzsche remarca amb l’anunci de que “Déu ha mort” la caiguda de les veritats absolutes i les idees immutables que ens guiaven. Déu com a metàfora dels nostres ideals (Plató).

El que havia donat sentit fins ara a la nostra vida ja no s’aguanta, la transcendència suprasensible ha desaparegut.

Això significa l’ensorrament de la nostra civilització, perquè l’hem basat en que els nostres valors es fonamenten en la creença que el sentit del món està fora del món.

Els valors suprem ja no tenen validesa, no podem buscar més el sentit del món fora del món. 

Aparició del superhome

Nosaltres hem assassinat a Déu, ara, sense transcendència, hem de decidir què fer.

O seguim sent homes vivint la fi de la civilització, o adoptem el camí del superhome, afirmant la vida i convertint-nos en déus terrenals.   

La seva és l’època nihilista, de l’ésser humà sense objectius pels que val la pena lluitar, la dels homes plans, sense ideals i que només busca plaers i comoditats. La societat moderna és nihilista perquè ha descobert que els seus valors eren falsos.

Però aquesta negació obre la porta a afirmar nous valors, els del superhome.

El superhome ha de donar un nou sentit a la realitat, fonamentat en el món, no en el més enllà. Serà un esperit lliure, amb la innocència i l’espontaneïtat pròpies del nen.

La gènesi del superhome

En Així parlà Zaratustra, Nietzsche traça el camí cap al superhome, les metamorfosis que ens porten cap al nou destí.

El camell: On l’home aguanta la càrrega de la llei moral i el pes de la transcendència. Un esperit submís que s’inclina davant de la presentació sublim de la moral. Segueix el deure kantià.

El lleó: El moment de la lluita, de desfer-se ferotgement de les càrregues i les cadenes que ens impedient ser nosaltres mateixos. S’enfronta contra el seu últim déu: la moral i els valors. Crea la llibertat dient “no” (moment nihilista). Passa al “jo vull…”

El nen: Representa la voluntat creadora i espontània, la llibertat vertadera. Viure l’existència com a aventura i joc, no com a mera reacció. Un sí a la vida natural i sincer.

La voluntat de poder

La voluntat de poder és l’eina del superhome per a crear al nou món, amb nous valors.

És voluntat de domini, de força, de potència vital, la vida forta i agressiva que imposa la seva llei, destruint aquelles formes de vida decadents, la voluntat de poder genera nova vida.

Però no es refereix a força física, sinó creadora, el poder que ens fa grans i dominadors. És una voluntat artística.

Imposa una realitat que no és igualitària, la voluntat creadora d’una vida imposa la seva jerarquia i així la desigualtat. Nietzsche ataca als predicadors de la igualtat, que rebaixen la voluntat humana contra tota vida noble i superior.

Per Nietzsche igualtat no és igual a justícia. D’aquí la seva oposició a la democràcia, al cristianisme, al comunisme i al socialisme.

L’últim home

“Ai! S’acosta el temps en què l’home ja no infantarà cap estrella. Ai! S’acosta el temps de l’home més menyspreable, el temps del que ja no es pot menysprear a si mateix.

Mireu! Jo us mostro el darrer home.

Què és amor? Què és creació? Què és nostàlgia? Què és estrella?, així pregunta el darrer home i fa l’ullet.

Llavors la Terra s’ha tornat petita i al seu damunt hi fa saltirons el darrer home, aquell que tot ho empetiteix. El seu llinatge és inexterminable, com ho és el del poll; el darrer home és el qui viu més temps.

Hem inventat la felicitat, diuen els darrers homes i fan l’ullet.”

Nietzsche, Així parlà Zaratustra.

L’etern retorn

L’etern retorn com a una intuïció, considera que hi ha una repetició infinita del cicle temporal. Repetició eterna de cada esdeveniment, experiència i ésser.

I això hauria de generar-nos consol i alegria, perquè després de la mort i la destrucció, hi hauria un ressorgiment en els mateixos termes, per viure el mateix de forma idèntica.

Exigència moral de l’etern retorn: Si considerem que la nostra vida es repetirà una vegada i una altra sempre de la mateixa manera i fins l’infinit, caldrà que tot el que fem sigui digne de merèixer aquesta repetició.

La intuïció de l’etern retorn sembla respondre a una visió cíclica del temps, més pròpia d’alguns pensadors grecs, contra la idea del temps lineal. L’acceptació del destí enigmàtic del món.

La transmutació dels valors

La intenció de Nietzsche és destruir el vells ideals i crear-ne de nous. Un nous valors que tinguin com a fonament la vida, sense cap transcendència associada.

En l’anàlisi moral que realitza a les seves obres Més enllà del bé i del mal i La genealogia de la moral, realitza la distinció entre la moral del senyor i la de l’esclau.

MORAL DEL SENYORMORAL DE L’ESCLAU
Noble, elevada, jutja per contraposició entre el que es bo i dolent.
És bo tot el que eleva l’individu.
Es basa en l’afirmació i l’acceptació de la vida.
Bo = noble, poderós, bell, feliç.
Mediocritat, formada en l’instint de venjança contra la vida superior.
Enalteix tot allò que fa suportable la vida dels febles.
És la moral de la democràcia, busca igualar a tothom.
Bo = pobre, necessitat, impotent, malalt, lleig.

L’origen de tota cultura seria la moral del senyor, aquella que glorifica la força i la independència.

La rebel·lió dels febles instaura una moral contraria (jueus i cristians) als valors aristocràtics. El ressentiment dels antics oprimits genera els valors de la docilitat, la compassió i la humilitat.

Contra l’ídol de la raó, la moral cristina, el socialisme, la ciència i l’Estat, contra la decadència.

Moral d’esclaus i senyors

“Així, doncs, segons la moral d’esclaus, el “malvat” inspira temor; segons la moral de senyors, és bàsicament el “bo” el que inspira i vol inspirar temor, mentre que l’home “dolent” és sentit com a menyspreable. L’antítesi arriba al seu cim quan, d’acord amb la conseqüència pròpia de la moral d’esclaus, un bri de menyspreu acaba per adherir-se també al “bo” d’aquesta moral – menyspreu que pot ser lleuger i benèvol-, perquè, dins de la manera de pensar dels esclaus, el bo ha de ser en tot cas l’home no perillós: el bo és bonàs, fàcil d’enganyar, per ventura una mica estúpid, un bonhomme [un bon home]. Allà on la moral d’esclaus aconsegueix la preponderància, l’idioma mostra una tendència a aproximar entre si les paraules bo i estúpid”.

Nietzsche, Més enllà del bé i del mal.