Natura i cultura

La pregunta sobre la naturalesa humana. Què som? Què és el que ens caracteritza? Què fonamenta el nostre comportament? La ciència ens ajuda a comprendre aquesta realitat, però la Filosofia també juga un paper important en la seva comprensió i dotació de significat.

La vida és un fenomen rar, i nosaltres, a més, som un exemple de vida conscient, capaç de conèixer el seu entorn i a si mateixa. I hem estat capaços de generar cultura, un nou món social, l’evolució cultural es suma a l’evolució biològica. Arrosseguem una herència genètica, però també una altra de cultural.

Hem construït un món simbòlic més enllà del món natural, el llenguatge, la ciència l’art o la religió en són exemples. Mitjançant els símbols (llenguatge), en representem el món, ens comuniquem i expressem el que som i volem.

La racionalitat i la moralitat són també característiques que ens són pròpies, però per tal d’exercir-les ens cal ser lliures, poder decidir. Només així ens podem entendre com a plenament humans. Veurem perquè i com hem arribat fins aquí.

 

Origen i evolució de l’ésser humà

Què és la vida? Combinació d’elements químics que permet:

  • La sensibilitat
  • La reproducció
  • L’intercanvi de matèria i energia amb el medi

El seu origen és fisicoquímic, a partir de la transformació de materials inorgànics presents a la Terra primitiva.

Tots els ésser vius procedeixen, per evolució, d’antics ésser vius molt precaris.

 

Evolució biològica: Processos d’adaptació orgànica que són conseqüència de l’atzar i de la pressió selectiva del medi.

 

Pregunta: Té alguna finalitat l’evolució? Som un destí? Som l’objectiu i la finalitat última de la natura?

 

   

Éssers humans

Animals mamífers, de l’ordre dels primats que es caracteritzen per:

  • L’ús d’un llenguatge articulat.
  • La intel·ligència abstractiva.
  • La sociabilitat.
  • L’autoconsciència.

Creadors de complexes formes de relació social i d’infinitat de cultures, els humans compartim un mateix patrimoni genètic.

 

Evolució sociocultural: Més important que l’evolució biològica? Això sembla en els homo sapiens. Són processos d’adaptació social i cultural que afecten les formes de vida i d’organització social dels humans. Els canvis i les innovacions socioculturals es transmeten per mitjà de l’aprenentatge.

 

Evolució Biològica

Els elements químics que formen la matèria inerta i els éssers vius, són els mateixos, encara que els més característics de la matèria viva són el carboni, el nitrogen, l’oxigen i l’hidrogen. La diferència entre un organisme viu i matèria inerta, no són els elements que els formen, sinó la proporció i la forma com es combinen.

Difícil d’establir una frontera clara entre éssers inanimats i éssers vius, es tracta d’una escala continua cap a una major complexitat. Hi va haver el pas d’organismes unicel·lulars a pluricel·lulars, on hi havia més especialització cel·lular, i a través d’un llarguíssim procés evolutiu, s’arriba a formes de vida complexes i diferenciades com els fongs, el vegetals i els animals.

Història de la vida (en milions d’anys)

  • 4.500: es forma la Terra.
  • 3.500: primers bacteris.
  • 700: organismes pluricel·lulars.
  • 540: abundància d’organismes multicel·lulars en el mar.
  • 400-300: plantes, insectes i amfibis colonitzen la terra ferma.
  • 250: avantpassats dels dinosaures i dels mamífers.
  • 65: extinció dels dinosaures.
  • 2: apareix el gènere Homo a l’Àfrica.

 

Fa entre 200.000 – 300.000 anys apareix l’Homo Sapiens a diferents llocs d’Àfrica.

 

Els éssers vius són sistemes capaços de reproduir-se. Transmeten el seu ADN (àcid desoxiribonucleic), que conté la informació genètica dels progenitors. Cada gen és una unitat funcional que determina els caràcters i propietats de l’organisme.

En la transmissió del codi genètic es poden produir errors o variacions que afectaran als successor, anomenen mutacions a aquests canvis. Aquestes mutacions, si són favorables, es poden seguir transmeten i fer evolucionar l’espècie. L’acumulació de mutacions pot donar pas a una nova espècie.

Les mutacions i la selecció natural són els mecanismes de l’evolució biològica.

 

El procés d’hominització

Conjunt de transformacions anatòmiques, fisiològiques, psicològiques i socials que van tenir lloc duran l’evolució de la nostra espècies, des dels primers homínids fins a l’home actual.

Fa 5 milions d’anys el nostre llinatge es separa del dels ximpanzés.

Diferents branques del gènere Homo, caracteritzats per:

  • La postura erecta.
  • Alimentació omnívora.
  • Desenvolupament del cervell.
  • Invenció d’eines
  • Caça social.

Primers homínids: australopitecs (Australopithecus afarensis), fa 3,7M d’anys.

Al caminar drets s’alliberen les mans, que es poden destinar a la fabricació i ús d’eines.

 

Fa 2M d’anys: Homo habilis (eines), Homo erectus (foc) i Homo antecessor: del que provenim nosaltres (Homo sapiens) i els neandertals.

Homo sapiens

  • Llenguatge abstracte.
  • Societats molt estructurades (caçadors – recol·lectors).
  • Fabricació d’eines i estris especialitzats.
  • Creació artística.
  • Culte als morts.

 

Trets fonamentals del procés d’hominització

  1. Modificacions corporals: configuració de la pelvis i les cames per caminar, de les mans per manipular i fabricar estris, reducció de la mandíbula, creixement capacitat cranial, desenvolupament del cervell.
  1. Fabricació i ús sistemàtic d’eines per a subsistir.
  2. Aparició i desenvolupament del llenguatge articulat i la intel·ligència abstractiva, que ha permès la consciència, la reflexió, la imaginació, el raonament…
  3. Creació i desenvolupament de formes de relació social basades en una intensa actitud cooperativa i en vincles de tipus cultural (més que familiar).

 

Unitat genètica de l’espècie humana

La uniformitat del genoma humà permet parlar d’una única espècie humana estesa per tot el planeta i amb adaptacions localistes que s’expressen en l’aspecte corporal i, principalment, en la diversitat cultural. La diferència genètica entre races no supera el 0,1%. No té gaire sentit doncs parlar de races diferents dins de l’espècie humana, perquè no és una diferenciació clara. No hi ha races pures

Raça: grup d’individus d’una mateixa espècies que tenen en comú una part important del seu codi genètic.

Ètnia: grup humà que, per raons culturals, és diferent dels altres i que en molts casos vol conservar aquesta diferència.

Cultura: conjunt après de tradicions i estils de vida, socialment adquirits, dels membres d’una societat o d’un grup humà, incloses les seves maneres pautades i respectives de pensar, sentir i actuar.

 

L’evolució sociocultural

Els humans no només transmetem l’herència genètica (biològica), també som capaços de transmetre l’experiència adquirida, és la cultura que forma part d’una societat el que es transmet.

Les cultures són dinàmiques, evolucionen. En 5.000 anys hem passat d’una cultura agrària a la societat de la informació.

L’evolució sociocultural són processos d’adaptació psicosocial que afecten els coneixements, les formes de vida i l’organització dels humans.

Igual que en l’evolució biològica, en la sociocultural també hi ha canvis, mutacions, contaminacions i influències d’altres cultures. Ens interessa, per tant, la diversitat, per a seguir enriquint la nostra cultura.

 

Mecanismes de l’evolució sociocultural

Com evoluciona una cultura?

Gràcies a les relacions entre grups diversos, a noves idees, noves tecnologies i al conflicte. Es dóna la substitució d’unes societats per les altres. Les que sobreviuen són aquelles que disposen de prou coneixement, recursos i organització per superar les dificultats.

L’evolució sociocultural ha assolit fites que no haguéssim aconseguit mitjançant la biologia. Per exemple arribar a la Lluna.

Però les adquisicions socioculturals també són fràgils i poden desaparèixer al cap de poc temps, per exemple els costums, coneixements, la llengua. Les adquisicions biològiques estan adherides al codi genètic i poden ser més duradores, però la transmissió cultural s’ha de fer i preservar.

 

 

L’ÉSSER HUMÀ, ENTRE LA NATURALESA I LA CULTURA

Comportament: relació amb el medi.

Comportament observable: conducta.

Comportament interior/íntim: psique.

El nostre comportament depèn de la configuració del sistema nerviós + experiències particulars i influències.

Herència genètica + circumstàncies personals i socials.

 

Comportaments innats: origen hereditari (reflexos i instints).

Reflexos: respostes motrius causades per una estimulació sensitiva. Són involuntaris i tenen una finalitat de supervivència. Ex.: la tos.

Instints: Més complexos que els reflexos, impliquen coordinar diferents pautes de conducta. No són reaccions simples, sinó tendències, predisposicions, que ens encaminen a actuar d’una determinada manera.

 

Comportaments adquirits: Són apresos i es poden transmetre culturalment. Totes les nostres tendències innates resulten modificades per l’aprenentatge.

La capacitat d’aprendre és innata, gràcies a la plasticitat del nostre sistema nerviós, no naixem amb unes pautes fixes de comportament.

Naixem immadurs, ens calen els altres per sobreviure, aquest contacte amb els altres ens modela i ens ajuda a ser humans.

La vida social ens permet aprofitar l’experiència aliena, els seus coneixements i comportaments. Aprenem una llengua que és la condició indispensable per a seguir aprenent. Som capaços d’elaborar intel·lectualment el que aprenem i donar-li forma lingüística, per transmetre-ho i poder pensar-hi.

 

Bases biològiques del comportament humà

El nostre sistema nerviós configura el nostre comportament. El sistema nerviós és la part del cos especialitzada a captar, transmetre i interpretar informació, per actuar en conseqüència. Una gegantina xarxa de comunicacions de teixit nerviós, format per cèl·lules nervioses. Integra i coordina totes les funcions corporals, i dota d’unitat i coherència el comportament.

El cervell és l’òrgan que regeix el funcionament de tot l’organisme i regula la conducta i el psiquisme. La informació li arriba per mitjà de les terminacions nervioses capaces de percebre diferents tipus d’estímuls (tèrmics, mecànics, químics o lumínics), són els sentits que informen del nostre entorn.

Els nervis constitueixen els “canals” a través dels quals arriba al cervell la informació. Nervis i cervell formen els sistema nerviós, resultat de milions d’anys d’evolució.

Les neurones són les cèl·lules nervioses responsables de l’activitat cerebral, cada neurona pot tenir unes deu mil connexions amb altres neurones. D’aquestes connexions depèn tot el nostre comportament observable i l’activitat mental (recordar, pensar, imaginar, emocionar-se…).

Un sistema nerviós complex implica un comportament també complex.

 

Conducta i psiquisme

Comportament humà:

Aspecte observable extern (conducta): gestos d’alegria.

Aspecte inobservable intern (psiquisme): l’alegria viscuda.

Tenim per tant, una experiència objectiva i una altra de subjectiva. És la conducta la que ens dona indicis de l’activitat psíquica d’un subjecte.

Les activitats psíquiques es poden classificar en activitats cognoscitives (de coneixement), activitats afectives (estats d’ànim) i activitats motivacionals (necessitats i desitjos).

Activitats cognoscitives

La percepció: facultat que ens permet captar els estímuls (sensacions) que exciten els nostres sentits i donar-los una interpretació. Per exemple, percebem un text allà a on els ulls només veuen traços de tinta sobre paper. El resultat de tota percepció és fruit també de les vivències passades, dels coneixements, de la personalitat i de les expectatives del subjecte. Sóc jo el que percebo i l’objecte percebut és un fet psíquic.

La memòria: facultat que ens permet disposar dels coneixements, habilitats i experiències que hem anat acumulant. Consisteix en la capacitat de retenir i recuperar les informacions d’experiències passades. Dóna unitat i coherència  la vida psíquica, és a dir, al “jo”. Sense memòria, no sabríem qui som.

La imaginació: facultat que ens permet representar mentalment els objectes quan no els tenim davant. És la base de la fantasia i intervé en els processos creatius. Es distingeix del record pel fet que aquest està perfectament identificat en un espai i un temps determinats.

La intel·ligència: facultat que ens permet resoldre problemes nou, adaptar la conducta a noves situacions i, sobretot, representar-nos el món real i les seves relacions mitjançant símbols, especialment lingüístics.

Les funcions més abstractives de la intel·ligència són exclusives dels humans: càlcul numèric, raonament, ús del llenguatge articulat i simbòlic.

 

Activitats afectives

Facultat que ens permet experimentar afecte. Els afectes són “tonalitats” de gust o disgust que acompanyen l’activitat psíquica. Estats d’ànim que tenyeixen totes les experiències que vivim. Els sentiments, les emocions i les passions pertanyen a l’esfera de l’afectivitat humana.

Els sentiments són afectes més aviat estables i no gaire intensos: alegria, orgull, amor, tristesa o frustració. Si el sentiment és intens i més o menys estable, parlem d’emocions: por, ansietat, angoixa, sofriment. Sentiments de gran intensitat i momentanis, són les passions: ira, odi, amor passional…

Activitats motivacionals

La motivació és la facultat que ens indueix a realitzar determinats comportaments i a orientar la nostra activitat per tal d’assolir certs objectius.

Es tracta d’un estat d’estimulació interna causat per alguna necessitat fisiològica, psicològica o social que exigeix satisfacció.

 

Unitat del psiquisme: el jo

Les diferents facultats s’impliquen mútuament formant un tot que és el que som. Els records (activitat cognitiva) poden ser agradables (activitat afectiva), i motivar-nos a actuar d’una determinada manera (activitat motivacional). Tenim una estructura psíquica, el conjunt organitzat d’activitats i experiències psíquiques d’un subjecte és el que anomenem JO  

Cada jo té la seva pròpia historia, és diferent al altres, s’ha anat configurant fruit de les circumstàncies i de les seves pròpies accions.

El sistema nerviós és una condició necessària del comportament humà. El que succeeix en el sistema nerviós i en el cervell quan percebem, pensem o volem són reaccions químiques i fenòmens elèctrics à processos físics que causen processos psíquics, sense una localització espacial precisa i difícils d’observar per tant.

Problema de la relació ment-cos, de lligar els processos psíquics amb els físics. Relacionar el fet físic de tocar algú amb el fenomen psíquic de sentir una carícia. Es tracta, en definitiva, de saber què és la consciència. Sabem que sense cervell no hi ha consciència, però la consciència no és el cervell.

 

La dimensió social i cultural del comportament

El que fem, pensem, el que diem i callem, també és conseqüència de la nostra vida social. És en el medi social que ens fem humans.

És gràcies a la societat que adquirim la cultura, el llenguatge, la intel·ligència i la vida moral. Som naturalesa i cultura. És la nostra natura la que ens permet adquirir una cultura, per com som podem arribar a ser animals racionals, socials, simbòlics i morals.

Sense el contacte amb els altres no només no sobreviuríem, sinó que la nostra humanitat tampoc es despertaria. Perquè la nostra naturalesa consisteix en ser social. Exemple dels nens salvatges.

La cultura s’aprèn en societat i amb el seu aprenentatge ens trasllada una manera de veure les coses que condicionarà el nostre pensament i actuació en el futur. Heretem una certa manera de veure el món.

El que és natural en l’ésser humà és ser cultural, ha de passar per un procés de socialització per a ser el que realment ha nascut per ser, per a realitzar-se, no està acabat només naixent.

 

Diversitat cultural

Només existeix una espècie humana, però tenim una gran diversitat de societats i cultures. Això és resultat de la creativitat humana i del relatiu aïllament dels grups.

Observem a les altres cultures sovint des de l’estranyesa o la crítica, perquè ens costa fer-ho sense tenir en compte la nostra pròpia cultura.

Hi ha cultures superiors a d’altres? En quin sentit?

N’hi pot haver de més o menys esteses, però n’hi ha de millors?

Dintre d’una mateixa cultura hi ha subcultures o grups amb les seves pròpies pràctiques i maneres de relacionar-se.

És un fet que l’expansió de la cultura tecnològica posa en perill altres cultures menys tecnificades (globalització).

També hi ha el perill de la xenofòbia, caracteritzada per un rebuig del que és estrany a les creences i les formes de vida del propi grup.

L’etnocentrisme i el nacionalisme excloent són formes elaborades de racisme cultural.

Cada cultura diferent és un intent distint de satisfer les necessitats de supervivència i adaptació al medi dels grups humans. Com valorem una cultura? Com agafem un punt de referència extern? Relativisme i universalisme cultural.

Un relativisme crític, no estaria disposat a acceptar aquells usos, creences i costums culturals contraris a la integritat física o moral de les persones. Per tant, no tot seria vàlid dins d’una cultura. Busca un cert universalisme, si més no, en determinats valors considerats universals. Per exemple, apedregar les dones adúlteres no seria acceptable, o l’ablació de clítoris, per molt que fos una pràctica comú.

Per als universalistes, s’ha de poder argumentar que hi ha unes pràctiques millors que d’altres. Però com les fixem? Quins són els criteris? Com arribem a un consens? Hi ha una civilització model com pensaven els colonitzadors?

 

La pregunta sobre l’ésser humà

Hem dit que som animals racionals, socials, simbòlics i morals. Però què significa tot això?

Volem comprendre el significat de la vida humana, saber com orientar-la, descobrir la millor forma de vida possible. I aquestes respostes no poden venir de la ciència, que ens diu que som uns éssers resultat de l’evolució, més aviat, estem tractant amb qüestions filosòfiques.

Diferents teories filosòfiques han intentat explicar el que som i el que fem i d’aquí derivar-ne el que hem de fer. Som uns éssers racionals o més socials? Simbòlics o morals?

Per Aristòtil i els estoics l’ésser humà és un animal racional. Però no és fàcil definir la raó i la racionalitat, ni tampoc reduir l’activitat humana a les funcions racionals. Sovint, podem ser força irracionals. Fal·làcia naturalista d’Aristòtil, derivar del fet que som racionals que hem de viure racionalment.

Racionalitat: qualitat humana, forma d’ésser, de pensar i d’actuar. L’ús apropiat de la raó a fi d’elegir de la millor manera possible. Ser racional és seguir “bones raons”, és a dir, pensar, avaluar i actuar seguint criteris fundats. Però sabem que no sempre ens comportem així.

Les tesis racionalistes han dominat la filosofia, però també hi ha hagut autors que han apostat perquè allò específic de l’ésser humà sigui el sentiment, la voluntat o la llibertat.

Per a sant Agustí, per exemple, el que compte és l’amor, com per Pascal, que opina que el “cor té raons que la raó no compren”.

Per a Marx, l’ésser humà es defineix per la seva activitat productiva (treball).

Nietzsche considera que l’ésser humà és fonamentalment voluntat de poder i per expandir la seva vitalitat, la raó pot ser un entrebanc.

Per a Freud el que mana són els desitjos inconscients.

Com a alternativa, alguns autors s’han centrat en el que l’ésser humà fa, més que en el que vol, pensa o sent.

Per a l’existencialisme en canvi, l’ésser humà no té naturalesa, no tenim essència universal, sinó existència individual. I la nostra existència per tant, està marcada per un decidir constant i angoixant. Quan decidim actuem, i a l’actuar ens construïm, sigui aquesta una activitat racional o no.

Ernst Cassirer (1874-1975) va definir l’ésser humà com a un animal simbòlic. El que ens caracteritzaria seria la nostra capacitat per a crear símbols: llengües, arts, coneixements, institucions, mites…

Ens definiríem perquè sabem “traduir” la realitat a símbols i, per mitjà de símbols, ens relacionem amb el món i els altres éssers humans.

 

El llenguatge

El llenguatge és un sistema de símbols. Per mitjà de les paraules representem la realitat, pensem les coses i les comuniquem.

L’estructura del nostre llenguatge condiciona la percepció que tenim de la realitat.

Per a Cassirer, no podem comprendre o reproduir de manera immediata el món real, sempre necessitarem de la mediació d’un sistema de símbols que ens ajudin a “traduir” la realitat als nostres esquemes mentals.

Ens relacionem amb el món a través del llenguatge.

Les paraules tenen un significat, que reconeixem i en el que ens podem reconèixer.

Les paraules expressen la realitat, busquem ser precisos, però les paraules no són les coses.

La comunicació inclou més coses que paraules.

La dificultat que tenim quan intentem entendre el llenguatge en part bé donada perquè ho fem des del propi llenguatge.

Confiem en l’eficàcia del llenguatge, irremeiablement, hi estem condemnats. D’aquí la importància d’ampliar el nostre diccionari per ampliar el nostre món i les realitats que som capaços de tractar.

Perquè sovint es falta precisió, no trobem les paraules: “El que diem vs el que volem dir”.

Parlar és una acció comunicativa, un acte de transmissió on exterioritzem alguna cosa (pensaments, sensacions, sentiments)

Components acte de comunicació:

  • Emissor
  • Receptor
  • Missatge
  • Codi (llengua)
  • Canal
  • Context

La Filosofia vol entendre la naturalesa del llenguatge, en què consisteix, més enllà de les seves aplicacions pràctiques.

Els significants (símbols) són un conjunt d’elements organitzats que ja no remeten a ells mateixos, sinó a la cosa significada.

Els significats són una cosa al món o un contingut mental?

Els conceptes no són cap imatge (particular), tenen un caràcter general. El significat remet a conceptes, mentre que els significants són els símbols amb els que ens podem referir a aquests conceptes.

Utilitzem paraules per dirigir-nos a alguna cosa real del món.

Sentit i referència

Un mateix referent (concret), pot tenir sentits diferents (diverses cares o accepcions). Els referents poden ser reals (Sòcrates), o ficticis (Sherlock Holmes).

El significant (per exemple les lletres de la paraula “Sócrates”), ens separa de la percepció immediata que tenim, per exemple una determinada grafia a la pissarra, i ens evoquen certs continguts (Sócrates com a personatge, com a figura històrica de la filosofia, mestre de Plató).

Tenim la capacitat d’expressar allò que no tenim davant, som capaços d’anar més enllà del moment present i del que se’ns presenta de forma natural i immediata.

Això ens permet ser creatius, construir un món que encara no existeix, ni que ha d’estar lligat a la realitat objectiva. Pel que sabem els llenguatges de la resta d’animals no aconsegueixen tenir aquesta projecció. Nosaltres som capaços de deslligar-nos de l’entorn i fer una distinció articulada entre significant i significat.

El llenguatge humà és un instrument de representació i comunicació, però parlar també és actuar, crea món, no només el diu. El llenguatge fa la realitat perquè dona significació i això implica que podem crear el nostre propi món de significats on alliberar-nos del pes de la realitat efectiva.

Com a parlant podem diferenciar entre aquells enunciats informatius i els performatius.

Els enunciats informatius constaten fets del món, per tant, poden ser confirmats, és a dir, podem dir d’ells si són Veritat o Falsos. Són una afirmació de la realitat que es pot validar o no.

Els enunciats performatius, en canvi, configuren part del món que tenim. Tenen un component social, configuren la realitat social, els anomenem pròpiament actes de parla. I poden ser d’aquest tipus:

Ordres: “Fes els deures”.

Promeses: “Prometo que seré bo”

Preguntes: “Tens gana?”

Exclamacions: “Com m’agrada la Filosofia!”

Declaracions: “Queden inaugurats els JJOO”.

Tots aquests enunciats remeten a un món social, que no pot ser confirmat per la realitat objectiva, sinó que està fent referència a relacions socials, de no ser així no tindria sentit proferir-los, ni tampoc els podem contrastar amb la realitat objectiva o física, ja que no podem dir d’ells que siguin V o F. Necessiten a la societat per a tenir un sentit, van més enllà d’allò observable i comprovable, remeten a relacions, presumpcions i interaccions socials.

Tots ells constitueixen el nostre món social, però a més, les declaracions funden el que anomenen món institucional.

Una institució és una realitat social fundada per una declaració, la seva realitat depèn específicament d’una enunciació, d’un acta de parla.

Els límits entre allò social i allò que, sense deixar de ser social, també podem considerar institucional, solen ser complicats d’establir en ocasions. Exemples:

Parella à social

Matrimoni à institucional

Porter (futbol) à social

Davanter centre à institucional

 

O per ser metge, cal un reconeixement, no només són unes habilitats i coneixements, és també una institució, hi ha darrere un títol que reconeix i certifica aquell ofici. Amb el concepte nació passaria el mateix, cal un reconeixement. Estem, per tant, parlant sempre dins de l’esfera institucional.

Entenem en aquest punt el parlar com una manera d’actuar. Mitjançant declaracions constituïm el món dels diners, dels contractes, de totes les institucions que ens envolten.

Funcions del llenguatge:

  • Diu el món.
  • Crea realitats socials.
  • Persuadeix, mou a l’acció.

Si volem que els altres facin coses tenim dues maneres:

  • Obligació, en contra de la voluntat de l’altre.
  • Persuasió (una mena de manipulació), però que s’acaba acceptant per voluntat.

En la persuasió considerem la paraula com a un instrument de domini per modificar la voluntat dels altres. Ex. campanyes electorals. La finalitat és convèncer i per tant s’utilitzen tècniques de persuasió.

La retòrica (teoria), és l’art d’expressar-se, aborda la forma que han de tenir els discursos, antigament era una part important dins de la Filosofia. L’oratòria (pràctica), s’ocupa de com hem de transmetre els missatges, amb quin to o quin ha de ser el nostre llenguatge corporal, és la part pràctica de la retòrica.

Concebre el llenguatge com a un instrument de poder per crear ficcions i persuadir, posa en crisis la idea d’una veritat objectiva universal.

 

El problema de la representació

Paraula:               significant           +             significat

(material)                           (mental)

Referent (únic)                Concepte (amb múltiples sentits)

Un signe és la remissió d’un significant a un significat,  és qualsevol cosa que remet a una altra i fa el lligam entre el suport material i la part mental. N’hi ha de dos tipus, els senyals i els símbols.

Un senyal és un signe que presenta un lligam natural amb el seu referent, hi ha una relació causal. Els podem considerar indicadors del referent. Per exemple el fum amb el foc.

Un símbol és un signe convencional, que no té cap lligam amb el seu referent. Un exemple clar d’això són les paraules. La paraula “casa” no té res a veure amb la realitat d’un habitacle que utilitzem per viure. No hi ha un lligam natural, es tracta d’una relació establerta per consens.

Les icones són un tipus de símbols a on sí que podem establir una certa semblança o analogia amb allò que representen, però segueixen sent el resultat d’un consens. Per exemple les emoticones.

El llenguatge humà és simbòlic. Els símbols (paraules) són arbitraris, fruit d’un consens. Mentre que els senyals són naturals, estan lligats d’alguna manera a l’objecte que designen. Això no passa amb els símbols, fet que significa que els símbols ens separen de la realitat, per tant, entrem al terreny de la creativitat i la llibertat, és l’indret propi de les metàfores. Ex.: “Un cel amenaçador”. “El futbol és la vida”.

Que sigui simbòlic significa que expressem la realitat d’una manera flexible, plàstica i mòbil. Som capaços de crear noves formes d’expressió. Ens serveix per poder arribar a dir el que mai ha estat dit fins ara.

La cultura és el que ens permet ampliar la nostra expressivitat i el fonament d’aquesta riquesa és el llenguatge.

En aquest sentit, Wittgenstein va afirmar que els límits del llenguatge constitueixen els límits del nostre món. Ja que el símbol no només etiqueta les coses, sinó que és precisament el mitjà pel qual prenem consciència de la cosa mateixa com a tal.

El llenguatge és l’instrument amb el que ens apropiem de la realitat i hi aprofundim.

Els grans creadors generen realitats, noves formes d’expressió. Ho veiem per exemple a la música com a creadora d’experiències.

L’empobriment del llenguatge suposa un empobriment de la condició humana. Cultivar el llenguatge, potenciar el seu component abstracte, amplia el nostre món, les nostres possibilitats i la capacitat de comprendre el que ens envolta.

 

Llenguatge i Metallenguatge

En l’actitud natural vivim dins del llenguatge. Quan pensem en el llenguatge, quan el fem objecte d’estudi, hem d’agafar distància. El problema és que sempre ho farem dins del llenguatge mateix, encara que provoquem que canviï la nostra relació.

Llenguatge objecte: el llenguatge com a objecte d’estudi.

Metallenguatge: instrument amb el que estudiem el llenguatge objecte.

Exemple: En una classe de matemàtiques feta en català, el llenguatge objecte és el de les matemàtiques, i el metallenguatge el català.

Descobrim regles i regularitats dins del llenguatge objecte, que podem aïllar dels continguts i que també podem estudiar.

Trobem que hi ha certes estructures sintàctiques que marquen la correcte utilització d’un llenguatge, per exemple, la concordança nominal en el català.

En el seu estudi, també ens podem quedar només en l’aspecte formal d’aquests llenguatges, parlem llavors de llenguatges formals. Els llenguatges formals, són creats a partir de la institució de regles de construcció. Per exemple els llenguatges de programació.

Els llenguatges naturals, les llengües, són ambigus, hi ha ambigüitat, l’ús és més ric. Això ens va bé a nivell de comunicació quotidiana, però en altres camps necessitem ser precisos.

La lògica és la disciplina que s’ocupa de les regles del llenguatge. És la ciència que estudia l’estructura dels raonaments i els arguments i assenyala les seves condicions de validesa.

La Lògica és important per saber raonar i argumentar correctament.

 

Si analitza llenguatges naturals à lògica informal (Ciència Comunicació)

Llenguatges formalitzats à lògica formal (Ciència formal)

A la lògica formal només es té en compte l’estructura, no els continguts. Només treballa, per tant, amb símbols.

Formalment dues afirmacions falses poden tenir una conclusió certa:

Argument:         premissa A + Premissa B àConclusió C

Un argument és vàlid quan la veritat de la conclusió es deriva de la relació lògica entre les dues proposicions anteriors à inferència lògica.

Un argument és la inferència d’una proposició que segueix certes regles formals.

Una fal·làcia és un raonament no vàlid o incorrecte però amb aparença de raonament correcte. És un raonament enganyós o erroni (fal·laç), però que pretén ser convincent o persuasiu.

Totes les fal·làcies són raonament que vulneren alguna regla lògica. Així, per exemple, s’argumenta d’una manera fal·laç quan en lloc de presentar raons adequades en contra de la posició que defensa una persona, se l’ataca i desacredita: es va contra la persona sense rebatre el que diu o afirma.

La fal·làcies lògiques es solen classificar en formals i no formals. Comencem per les no formals.

Argument fals, com la fal·làcia naturalista: confondre el fet amb l’haver de fer. Que una cosa hagi passat o es faci de determinada manera, no vol dir que hagi de ser sempre així.

Les fal·làcies no formals són raonaments en els quals el que aporten les premisses no és adequat per a justificar la conclusió a la que es vol arribar. Es vol convèncer no aportant bones raons sinó apel·lant a elements no pertinents o, fins i tot, irracionals. Quan les premisses són informacions encertades, ho són, en tot cas, per una conclusió diferent de la que es pretén.

 

La llista de fal·làcies no formals és llarga; algunes són les següents.

 

Fal·làcia ad hominem (Dirigit contra l’home)

Raonament que, en lloc de presentar raons adequades per rebatre una determinada posició o conclusió, s’ataca o desacredita la persona que la defensa.

Exemple:

“Les seves concepcions de la política no tenen legitimitat, ja que vostè és ric”

“Els ecologistes diuen que consumim massa energia; però no en facis cas perquè els ecologistes sempre exageren”.                Esquema implícit:

A afirma p,

A no és una persona digna de crèdit.

Per tant, no p.

 

Fal·làcia Tu quoque (tu també): consisteix a tornar un altre ad hominem contra el primer que ens han imputat. Seguint l’exemple anterior:

“Utilitzes aquest argument perquè tu est pobre i ets un ressentit”.

 

Fal·làcia ad baculum (S’apel·la al bastó)

Raonament en el que per establir una conclusió o posició no s’aporten raons sinó que es recorre a l’amenaça, a la força o a la por. És un argument que permet vèncer, però no convèncer.

Exemple:

“Si s’implanta una política de col·lectivització de la propietat, aleshores tindrem un bloqueig internacional a la lliure circulació dels nostres productes”.

“No atenguis el públic de la botiga portant aquest piercing; recorda que qui paga, mana”.

Esquema implícit:

A afirma p,

A és una persona amb poder sobre B.

Per tant, p.

 

Fal·làcia ad verecundiam (S’apel·la a l’autoritat)

Raonament o discurs en el que es defensa una conclusió o opinió no aportant raons sinó apel·lant a alguna autoritat, a la majoria o a algun costum.

Cal observar que en alguns casos pot ser legítim recórrer a una autoritat reconeguda en el tema; però no sempre és garantia.

Exemple:

“Segons l’alcalde, el millor per a la salut dels ciutadans és asfaltar totes les places de la ciutat”

“Si vuit premis Nobel han defensat aquesta posició, ha de ser vertadera”.

Esquema implícit:

A afirma p,

A és un expert o autoritat.

Per tant, p.

 

Fal·làcia ad populum (Dirigit al poble provocant emocions)

Raonament o discurs en el que s’ometen les raons adequades i s’exposen raons no vinculades amb la conclusió però que se sap seran acceptades per l’auditori, despertant sentiments i emocions. És una argumentació demagògica o seductora.

Exemples:

“No digui a tota la gent humil que es guanya el pa amb honradesa que no s’hi pot fer res”.

“Les persones de bon cor no admetran mai el que vostè està dient”.

“Hem de prohibir que vingui gent de fora. Què faran els nostres fills si els estrangers els roben la feina i el pa?”

Esquema implícit:

A afirma p,

A presenta context emocional favorable.

Per tant, p.

 

Fal·làcia ad ignorantiam (Per la ignorància)

Raonament en el que es pretén defensar la veritat (falsedat) d’una afirmació pel fet que no es pot demostrar el contrari.

Exemples:

“Ningú no pot provar que no hi hagi una influència dels astres en la nostra vida; per tant, les prediccions de l’astrologia són vertaderes”.

“Ningú no ha demostrat que Déu existeixi; per tant, no existeix”. O “Ningú no ha demostrat que Déu no existeixi; per tant, existeix.”

Esquema implícit:

Es nega (s’afirma) p,

No tenim proves que p es vertader (fals).

Per tant, p és fals (vertader).

 

Fal·làcia Post hoc… (Falsa causa)

Raonament que a partir de la coincidència entre dos fenòmens s’estableix, sense suficient base, una relació causal: el primer és la causa i el segon, l’efecte. Clàssicament era coneguda amb l’expressió: “Post hoc, ergo propter hoc” (Després d’això, aleshores per causa d’això).

Exemple:

“El càncer de pulmó es presenta (freqüentment) en persones que fumen cigarretes; per tant, fumar cigarretes és la causa d’aquest càncer”

Esquema implícit:

Es dóna X,

tot seguit es dóna Y.

Per tant, X és la causa de Y.

Cal observar (com s’observa en el llibre d’on es estret aquest exemple: PIZARRO, Fina. “Aprendre a raonar”. Barcelona: Alhambra, 1987) que si bé és un argument fal·laç, no es pot establir que la conclusió sigui falsa; es va arribar a aquesta conclusió per altres vies.

 

Fal·làcia pregunta complexa: es dona quan una interrogació admet com a cert allò que és objecte de debat. Per exemple, si en un judici el fiscal fa la pregunta: “Va deixar de colpejar la víctima quan va veure que sagnava?”, dóna per segur el fet que va colpejar la víctima, que és el que es vol demostrar.

 

Consensum gentium: Similar a la fal·làcia ad verecundiam, però aquí la font de legitimació no consisteix en el prestigi, sinó en el consens popular del que una posició sembla gaudir:

“A la vida cal casar-se i tenir fills, ja que és el que fa la gent normal”.

“L’arròs ha de ser bo, ja que milions de xinesos en mengen”.

 

Llenguatge i pensament

El pensament és igual al llenguatge?

Pensar és una activitat cognitiva que aporta coneixement. Podríem dir que és una espècie de “moviment” que ens porta de la realitat viscuda al que representa per a nosaltres. I mitjançant el llenguatge fem el pas dels fets a les idees.

Pensar és una activitat múltiple: afirmació, negació, dubte, abstracció…

El llenguatge busca combinar els fets ocorreguts amb les idees que en tenim. Però també podem reflexionar i donar voltes entorn a les idees mateixes, deslligades de qualsevol correlat real, entenent real com a realitat efectiva del món físic. Però, podem pensar sense llenguatge?

En efecte, tenim pensaments que no som capaços de verbalitzar. Hi ha certa activitat cerebral que no fem a través del llenguatge, per exemple, per saber la millorar manera de llençar una pilota a la cistella, el meu cervell realitza un càlcul que té en compte diferents variants, però les faig sense ser-ne del tot conscient, sense utilitzar el llenguatge. Realitzo l’acció i prou, el meu cervell “s’entén” amb el meu cos sense necessitar el llenguatge.

No obstant, pel que fa a les capacitats cognitives més elevades, si que depenc del llenguatge. La nostra capacitat reflexiva requereix del llenguatge, però es possible tenir un pensament no discursiu.

A través del llenguatge busquem entendre el particular sota la llum d’allò universal (conceptualitzar).

Però com accedim als conceptes universals? Com ens ajuda el llenguatge?

En aquest punt podem donar dues respostes segons la corrent filosòfica per la que ens inclinem:

  • Els universalistes consideren el llenguatge com a degradació del pensament (que seria metalingüístic). Tenim per tant un accés imperfecte a l’universal, ja que l’accés inicial a l’universal seria intuïtiu, i el llenguatge, amb signes lligats irremeiablement al particular, només seria una manera imperfecte de representar-lo.
  • El nominalistes per contra, entenen que no hi ha aquesta intuïció, i que només tenim els sentits per a captar la realitat (particular). La idea d’universals, els conceptes, no serien, per tant, més que un conjunt de particulars semblants.

Aquesta última posició considera els noms com a etiquetes, no com a universals. Per a ells, els límits del pensament són els del llenguatge mateix, tal i com defensava Wittgenstein a la seva primera època.

 

Podem afirmar que el pensament no és independent del llenguatge, però que tampoc són el mateix. El seu és un lligam íntim amb el que construïm el nostre món social.

El llenguatge es troba enmig del particular i l’universal. El particular és allò que tenim (el fet), mentre que l’universal és allò que entenem (el concepte).

Si posem noms, etiquetes, és perquè necessitem separar els particulars d’allò que els uneix a altres particulars, per tal de poder-los comprendre.

Amb el pensament separem (fem un anàlisis) i després comprenem (síntesis). Tornem a encaixar el particular dins del seu conjunt, però després d’haver-lo analitzat. Per tant, podem dir que sense llenguatge no hi ha pensament en un sentit elevat, un pensament de comprensió de la realitat.

Al pensar dividim per intentar comprendre, aïllem per després recompondre (síntesis).

No obstant, el nom no crea les coses, les identifica, els hi dona una entitat per a nosaltres, que permet que les puguem reconèixer i les puguem utilitzar. Abans del nom accedim ja a la cosa, per exemple amb els sentiments. No sabem que ens passa, no tenim un nom clar, no sabem si és tristor o melangia, però ja l’estem patint.

Tenim accés a les nostres sensacions abans de tenir llenguatge. Un accés a una realitat confusa, que el llenguatge ha d’aclarir.

Però és gràcies al llenguatge, a la seva plasticitat, que s’enriqueix la nostra capacitat de conèixer i reconèixer el que ens passa.

Tenim la capacitat de crear noves paraules, de reformular sentits, de generar noves metàfores amb les que podem assolir nous horitzons de sentit. La paraula és la que reordena una realitat que ja tenim.

 

Llenguatge i temps

El llenguatge ens permet situar-nos més enllà del temps. La seva funció simbòlica ens abstrau de la línia temporal i ens situa en la intemporalitat.

El llenguatge evoca totes les modalitats de l’inactual, d’allò que no està succeint. No només parla de l’aquí i l’ara. Podem fer previsions, parlar en condicional, sobre possibilitats i probabilitats.

En aquest aspecte, el llenguatge obre un camp cap a la transcendència. Transcendeix el moment present i obre un món de possibilitats (llibertat). El llenguatge, per tant, és transcendència i llibertat. Serveix per deslligar-nos del món i alhora fer-lo nostre. No estem limitats només per la realitat que ens ve donada. Aquesta és la característica fonamental de la cultura.

Si un llenguatge pràcticament pot equivaldre a una cultura, la importància de la supervivència d’un llenguatge, es deu a que fa referència a la supervivència d’una cultura. A la capacitat de representar la realitat d’una determinada manera, d’enriquir el nostre propi discurs per afrontar aquesta realitat.