La filosofia moderna

La revolució científica i la divisió religiosa provoquen un fort impacte i deixen una sensació de crisi. La reacció a aquesta situació donarà origen a la filosofia moderna, amb dues corrents filosòfiques ben diferenciades: el racionalisme i l’empirisme.

Una crisis bilateral

En el terreny científic: El coneixement que havia perdurat durant segles i que es seguia impartint a les universitats era qüestionat. Les teories de Ptolomeu (astronomia) i Aristòtil (física), començaven a quedar desfasades, i els mètodes de la escolàstica ja no es veien com un bon recurs per a assolir la veritat. Però aquesta és una crítica lluminosa, que no abandona la cerca de la veritat tot i els fracassos evidents del passat, la revolució científica es constituirà en el revulsiu que obrirà nous camins al coneixement.

En el camp de la religió: La divisió de l’Europa cristiana dona com a resultat el conflicte entre 3 veritats religioses: la catòlica, la protestant i l’anglicana. A cadascuna d’elles hi podem associar una certa mentalitat, que més enllà dels cruents conflictes (Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), també tindrà uns efectes palpables en els àmbits social, econòmic i filosòfic, dins dels territoris en els que es van acabar implementat cada una de les religions.

Racionalisme i empirisme com a respostes

Impulsada per la ciència, la filosofia moderna pretenia assolir respostes sòlides, segures, on ja no hi hagués lloc per al dubte i la discussió. Es busca la certesa matemàtica també dins de les qüestions filosòfiques. Faltava crear una fonamentació filosòfica a la nova visió del món sorgida de la revolució científica, per tal de dotar a la nova ciència d’unes bases teòriques sòlides. Per aconseguir aquesta fonamentació, van aparèixer les dues corrents filosòfiques següents: el racionalisme i l’empirisme.

El racionalisme va ser originat pel francès René Descartes, mentre que l’empirisme va sorgir de l’estudi de l’anglès Thomas Hobbes. Ambdós posicionaments defensaven la rellevància del mètode matemàtic per a arribar a una veritat sòlida, així com la importància de la raó i l’experiència, però pels racionalistes la raó era l’element primordial, mentre que pels empiristes ho era l’experiència.

El model racionalista es basa en el sistema deductiu de la matemàtica, on tot coneixement s’infereix d’uns principis o nocions primeres. L’origen de tot coneixement pels racionalistes és la raó, que ens dona uns coneixements vàlids i veritables, clars i diferents, un coneixement que no ens aporten els sentits. La idea darrera d’aquest pensament és que si la física ha progressat tant de la mà de la matemàtica, la filosofia hauria de fer el mateix.

El model dels empiristes es basa en el mètode inductiu. Consideren que les teories que construeix la raó han d’estar basades en dades empíriques si no volem construir fantasies inútils.

Descartes (1596-1650): l’inici del racionalisme de la mà del filòsof matemàtic

Una de les aportacions més rellevants de Descartes és la seva defensa de la necessitat de seguir un mètode adequat per a dur a terme qualsevol cerca si volem tenir èxit. Per a Descartes, el camí del dubte ens apropa a la primera veritat, el dubte aporta coneixement. La seva és la cerca d’un mètode fonamentat racionalment que ens servís per a assolir la veritat.

El mètode

Com puc avançar de forma segura en el camí del coneixement? Aquesta és la gran pregunta que es fa Descartes. La seva resposta serà el mètode cartesià. Troba que a la filosofia li ha faltat un mètode i que si vol seguir progressant i evitar els errors del passat el que ha de fer és fer-se amb una metodologia acurada que, sustentada amb la raó, ens permeti accedir al coneixement veritable. La manera d’aconseguir-ho serà utilitzant les matemàtiques, que ja havien donat els seus bons resultats en el terreny científic com havia demostrat Galileu, la guia de Descartes serà la geometria.

En el Discurs del mètode (1637) Descartes fixa les 4 regles fonamentals del seu mètode:

“La regla de l’evidència: El primer era no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció [prejudicis], i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clara i distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte.

La regla de l’anàlisi: El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per a resoldre-la millor.

La regla de la síntesi: El tercer, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer, per ascendir a poc a poc, gradualment, fins als coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres.

La regla de la enumeració: I el darrer, fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res.”

Descartes, Discurs del mètode, part II

Aquestes regles mostren la confiança de Descartes en la capacitat cognitiva humana, la seva aposta decidida per una racionalitat capaç, ella sola, d’afrontar totes les dificultats i superar els errors en el seu camí cap al coneixement autèntic. Unes regles per a dirigir adequadament la raó.

Una moral provisional

El que fa Descartes amb el seu mètode és qüestionar-s’ho tot ja en un primer moment. Tot coneixement rebut és sospitós de ser fals i cal que sigui avaluat per la raó de forma exhaustiva seguint el mètode. Però mentre realitza aquest qüestionament absolut, ha de seguir vivint, és per això que proposa una moral provisional que li permeti seguir podent actuar en el dia a dia sense problemes. Aquesta moral provisional per evitar mals majors consistiria en:

  • Obeir les lleis i costums establerts del país.
  • Seguir la religió en la que he estat educat.
  • No allunyar-me de les opinions més moderades.
  • Una vegada presa una decisió, mantenir-la de forma ferma i decidida, encara que no hi estigui convençut del tot.
  • Canviar els meus desitjos perquè s’adaptin al que m’ofereix el món enlloc d’intentar canviar l’odre del món.
  • Cultivar la raó i avançar en el coneixement de la veritat.

El dubte i la primera veritat

Però, perquè Descartes considera que ha de seguir aquest dubte universal i metòdic? Les raons que fonamenten la seva decisió són:

La incertesa de les dades sensorials: Els sentits ens enganyen, per exemple, segons els nostres sentits podríem afirmar que la Terra és plana quan no ho és.

Els errors del raonament: Hi ha una manera de raonar errònia, que porta a la confusió i la incertesa, cal buscar idees clares i distintes, no fer-nos embolics.

Les dificultats per a distingir el somni de la vigília: I si tot el que vivim és una mera il·lusió? El somni el reconec quan desperto, llavors, com puc saber que ara no estic somiant?

La hipòtesis del geni maligne: Suposa un geni maligne enganyador que ens fa veure com a evidents coses que en realitat no ho són. Amb aquesta hipòtesis pot posar en dubte les proposicions matemàtiques.

No obstant això, el dubte que planteja Descartes no és etern, té una finalitat, vol assolir el saber, pretén trobar una veritat indubtable. El seu no és un escepticisme radical, ja que busca sortir del dubte.

La conclusió a la que arriba és que quan dubta està pensant,  i pensar implica que hi ha algun ésser que està pensant. Llavors, si jo estic pensant, és que també estic existint: “Penso, aleshores existeixo” (Cogito, ergo sum). Descartes ha donat amb la seva primera veritat inqüestionable. Una intuïció de la que no pot dubtar, que és evident, clara i distinta.

Aquest primer principi ja marca el que serà el dualisme cartesià, ja que el jo pensant (res cogitans), és quelcom diferenciat del cos, ja que el cos (res extensa), al que percebem mitjançant els sentits, encara el tenim sota el dubte i no hem demostrat la seva evidència.

Les tres substàncies

Seguint el seu propi mètode Descartes arriba a la distinció de les tres substàncies que formen tot el que és real: el jo pensant, Déu i el món. El jo pensant com a receptacle d’idees, entre les que es troba una que la transcendeix: Déu, i d’aquesta substància infinita podrem garantir allò que té extensió: el món.

 

El jo pensant

Ja tenim la primera realitat incontestable: el jo pensant (res cogitans). Jo soc una substància que pensa, puc dubtar del meu cos que capto a través del sentits, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments.

Però, què és aquest jo? Què és la meva subjectivitat? Pensaments, idees, representacions… però com sé jo que aquets continguts mentals es corresponen amb fets del món? No ho puc saber per ara, ja que el dubte metòdic ho ha deixat tot entre parèntesis. El que ha d’aconseguir ara Descartes és trobar la manera de saber si les idees sobre el món que tinc, són somnis, il·lusions o realment representen la realitat. És a dir, ara ha de demostrar l’existència objectiva del món.

Descartes va avançant seguint el seu mètode, de moment s’ha trobat amb el jo i les seves idees. El que fa és classificar i analitzar aquestes idees, de manera que s’adona de que hi ha 3 tipus d’idees:

Adventícies o adquirides: idees que provenen de fora, de l’experiència sensible o de la meva percepció del món o que he rebut per l’ensenyament.

Factícies o artificial: idees que inventem o fabriquem nosaltres mateixos.

Innates o naturals: idees que ni provenen de la percepció d’objectes exteriors ni hem creat nosaltres mateixos. Les captem i les acceptem sense poder-ne modificar res. Ex.: les idees de causa, substància, nombre, o Déu.

Déu com a substància perfecta i infinita

Descartes considera que el jo pensant no és perfecte, no obstant, també reconeix en si mateix la idea de perfecció. Aquesta idea de perfecció i infinitud, Descartes la identifica amb Déu i considera que no és possible que nosaltres (imperfectes), haguem creat aquesta idea, per tant, la conclusió a la que arriba és que ha estat una realitat divina la que ha fet sorgir aquesta idea dins de la nostra ment.

Per tant, de totes les idees que té el jo pensant, n’hi ha una que destaca per sobre de totes les altres, una idea que va més enllà del subjecte i que ens portaria a afirmar que fora del jo hi ha una altra realitat (extramental). Aquesta demostració de l’existència de Déu és una peça clau dintre de l’entramat metafísic cartesià. Gràcies a la idea de Déu Descartes supera la subjectivitat i sobre al món físic. Ara que ja sap que fora del jo hi ha una substància perfecta, farà d’aquesta la garantia del coneixement. Ja que Déu, en la seva perfecció, no podria permetre que les meves idees clares i distintes siguin un engany. Les lleis de la natura, per tant, emanarien de Déu mateix. Un Déu que en la seva perfecció i infinitud, ha d’existir necessàriament (argument ontològic), ja que la seva essència (perfecció) no es pot separar d’una atribució tan perfecte com és l’existència.

L’existència del món

A més de l’existència, Déu, en la seva perfecció també hauria de reunir un altre d’aquests atributs perfectes, com és la veracitat. És a partir d’aquí que Descartes justificarà l’existència del propi cos i el món exterior.

Com que jo tinc la idea clara i distinta del cos extens (que ocupa un espai físic), i com que Déu és perfecte i veraç, no pot permetre que jo (ésser racional), m’enganyi quan utilitzo de forma adequada la raó. Per tant, és la bondat de Déu la que em garanteix que la tendència humana que tinc a creure en l’existència de les coses extenses no pot ser un engany.

Però vol dir això que ja validem tota la realitat? No exactament. Déu és garantia per a les nostres idees clares i distintes, però els nostres sentits en poden seguir enganyant, podem tenir una al·lucinació per exemple.

La matèria (res extensa), és la tercera substància que troba Descartes i no es tracta més que d’un mecanisme que fabrica moviment. Són dues realitats diferents el jo i la matèria, el dualisme cartesià remarca la diferència entre ment i cos, una diferenciació radical que complica l’explicació de com pot ser que una idea (fet mental) tingui efectes sobre una acció (món físic). Quina és la connexió entre cos i ànima? Descartes apel·la llavors a la biologia, detecta la glàndula pineal com aquell indret del cervell (cos) a on residiria l’ànima, però continua sense resoldre el problema de com és possible la comunicació entre entitats diferents.

Per seguir pensant des del cinema: