Llenguatge

El llenguatge

El llenguatge és un sistema de símbols. Per mitjà de les paraules representem la realitat, pensem les coses i les comuniquem.

L’estructura del nostre llenguatge condiciona la percepció que tenim de la realitat.

Per a Cassirer, no podem comprendre o reproduir de manera immediata el món real, sempre necessitarem de la mediació d’un sistema de símbols que ens ajudin a “traduir” la realitat als nostres esquemes mentals.

Ens relacionem amb el món a través del llenguatge.

Les paraules tenen un significat, que reconeixem i en el que ens podem reconèixer.

Les paraules expressen la realitat, busquem ser precisos, però les paraules no són les coses.

La comunicació inclou més coses que paraules.

La dificultat que tenim quan intentem entendre el llenguatge en part ve donada perquè ho fem des del propi llenguatge.

Confiem en l’eficàcia del llenguatge, irremeiablement, hi estem condemnats. D’aquí la importància d’ampliar el nostre diccionari per ampliar el nostre món i les realitats que som capaços de tractar.

Perquè sovint es falta precisió, no trobem les paraules: “El que diem vs el que volem dir”.

Parlar és una acció comunicativa, un acte de transmissió on exterioritzem alguna cosa (pensaments, sensacions, sentiments)

Components acte de comunicació:

  • Emissor
  • Receptor
  • Missatge
  • Codi (llengua)
  • Canal
  • Context

La Filosofia vol entendre la naturalesa del llenguatge, en què consisteix, més enllà de les seves aplicacions pràctiques.

Els significants (símbols) són un conjunt d’elements organitzats que ja no remeten a ells mateixos, sinó a la cosa significada.

Els significats són una cosa al món o un contingut mental?

Els conceptes no són cap imatge (particular), tenen un caràcter general. El significat remet a conceptes, mentre que els significants són els símbols amb els que ens podem referir a aquests conceptes.

Utilitzem paraules per dirigir-nos a alguna cosa real del món.

Sentit i referència

Un mateix referent (concret), pot tenir sentits diferents (diverses cares o accepcions). Els referents poden ser reals (Sòcrates), o ficticis (Sherlock Holmes).

El significant (per exemple les lletres de la paraula “Sócrates”), ens separa de la percepció immediata que tenim, per exemple una determinada grafia a la pissarra, i ens evoquen certs continguts (Sócrates com a personatge, com a figura històrica de la filosofia, mestre de Plató).

Tenim la capacitat d’expressar allò que no tenim davant, som capaços d’anar més enllà del moment present i del que se’ns presenta de forma natural i immediata.

Això ens permet ser creatius, construir un món que encara no existeix, ni que ha d’estar lligat a la realitat objectiva. Pel que sabem els llenguatges de la resta d’animals no aconsegueixen tenir aquesta projecció. Nosaltres som capaços de deslligar-nos de l’entorn i fer una distinció articulada entre significant i significat.

El llenguatge humà és un instrument de representació i comunicació, però parlar també és actuar, crea món, no només el diu. El llenguatge fa la realitat perquè dona significació i això implica que podem crear el nostre propi món de significats on alliberar-nos del pes de la realitat efectiva.

Com a parlant podem diferenciar entre aquells enunciats informatius i els performatius.

Els enunciats informatius constaten fets del món, per tant, poden ser confirmats, és a dir, podem dir d’ells si són Veritat o Falsos. Són una afirmació de la realitat que es pot validar o no.

Els enunciats performatius, en canvi, configuren part del món que tenim. Tenen un component social, configuren la realitat social, els anomenem pròpiament actes de parla. I poden ser d’aquest tipus:

Ordres: “Fes els deures”.

Promeses: “Prometo que seré bo”

Preguntes: “Tens gana?”

Exclamacions: “Com m’agrada la Filosofia!”

Declaracions: “Queden inaugurats els JJOO”.

Tots aquests enunciats remeten a un món social, que no pot ser confirmat per la realitat objectiva, sinó que està fent referència a relacions socials, de no ser així no tindria sentit proferir-los, ni tampoc els podem contrastar amb la realitat objectiva o física, ja que no podem dir d’ells que siguin V o F. Necessiten a la societat per a tenir un sentit, van més enllà d’allò observable i comprovable, remeten a relacions, presumpcions i interaccions socials.

Tots ells constitueixen el nostre món social, però a més, les declaracions funden el que anomenen món institucional.

Una institució és una realitat social fundada per una declaració, la seva realitat depèn específicament d’una enunciació, d’un acta de parla.

Els límits entre allò social i allò que, sense deixar de ser social, també podem considerar institucional, solen ser complicats d’establir en ocasions. Exemples:

Parella à social

Matrimoni à institucional

Porter (futbol) à social

Davanter centre à institucional

O per ser metge, cal un reconeixement, no només són unes habilitats i coneixements, és també una institució, hi ha darrere un títol que reconeix i certifica aquell ofici. Amb el concepte nació passaria el mateix, cal un reconeixement. Estem, per tant, parlant sempre dins de l’esfera institucional.

Entenem en aquest punt el parlar com una manera d’actuar. Mitjançant declaracions constituïm el món dels diners, dels contractes, de totes les institucions que ens envolten.

Funcions del llenguatge:

  • Diu el món.
  • Crea realitats socials.
  • Persuadeix, mou a l’acció.

Si volem que els altres facin coses tenim dues maneres:

  • Obligació, en contra de la voluntat de l’altre.
  • Persuasió (una mena de manipulació), però que s’acaba acceptant per voluntat.

En la persuasió considerem la paraula com a un instrument de domini per modificar la voluntat dels altres. Ex. campanyes electorals. La finalitat és convèncer i per tant s’utilitzen tècniques de persuasió.

La retòrica (teoria), és l’art d’expressar-se, aborda la forma que han de tenir els discursos, antigament era una part important dins de la Filosofia. L’oratòria (pràctica), s’ocupa de com hem de transmetre els missatges, amb quin to o quin ha de ser el nostre llenguatge corporal, és la part pràctica de la retòrica.

Concebre el llenguatge com a un instrument de poder per crear ficcions i persuadir, posa en crisis la idea d’una veritat objectiva universal.

El problema de la representació

Paraula:               significant           +             significat

(material)                           (mental)

Referent (únic)                Concepte (amb múltiples sentits)

Un signe és la remissió d’un significant a un significat,  és qualsevol cosa que remet a una altra i fa el lligam entre el suport material i la part mental. N’hi ha de dos tipus, els senyals i els símbols.

Un senyal és un signe que presenta un lligam natural amb el seu referent, hi ha una relació causal. Els podem considerar indicadors del referent. Per exemple el fum amb el foc.

Un símbol és un signe convencional, que no té cap lligam amb el seu referent. Un exemple clar d’això són les paraules. La paraula “casa” no té res a veure amb la realitat d’un habitacle que utilitzem per viure. No hi ha un lligam natural, es tracta d’una relació establerta per consens.

Les icones són un tipus de símbols a on sí que podem establir una certa semblança o analogia amb allò que representen, però segueixen sent el resultat d’un consens. Per exemple les emoticones.

El llenguatge humà és simbòlic. Els símbols (paraules) són arbitraris, fruit d’un consens. Mentre que els senyals són naturals, estan lligats d’alguna manera a l’objecte que designen. Això no passa amb els símbols, fet que significa que els símbols ens separen de la realitat, per tant, entrem al terreny de la creativitat i la llibertat, és l’indret propi de les metàfores. Ex.: “Un cel amenaçador”. “El futbol és la vida”.

Que sigui simbòlic significa que expressem la realitat d’una manera flexible, plàstica i mòbil. Som capaços de crear noves formes d’expressió. Ens serveix per poder arribar a dir el que mai ha estat dit fins ara.

La cultura és el que ens permet ampliar la nostra expressivitat i el fonament d’aquesta riquesa és el llenguatge.

En aquest sentit, Wittgenstein va afirmar que els límits del llenguatge constitueixen els límits del nostre món. Ja que el símbol no només etiqueta les coses, sinó que és precisament el mitjà pel qual prenem consciència de la cosa mateixa com a tal.

El llenguatge és l’instrument amb el que ens apropiem de la realitat i hi aprofundim.

Els grans creadors generen realitats, noves formes d’expressió. Ho veiem per exemple a la música com a creadora d’experiències.

L’empobriment del llenguatge suposa un empobriment de la condició humana. Cultivar el llenguatge, potenciar el seu component abstracte, amplia el nostre món, les nostres possibilitats i la capacitat de comprendre el que ens envolta.

Llenguatge i Metallenguatge

En l’actitud natural vivim dins del llenguatge. Quan pensem en el llenguatge, quan el fem objecte d’estudi, hem d’agafar distància. El problema és que sempre ho farem dins del llenguatge mateix, encara que provoquem que canviï la nostra relació.

Llenguatge objecte: el llenguatge com a objecte d’estudi.

Metallenguatge: instrument amb el que estudiem el llenguatge objecte.

Exemple: En una classe de matemàtiques feta en català, el llenguatge objecte és el de les matemàtiques, i el metallenguatge el català.

Descobrim regles i regularitats dins del llenguatge objecte, que podem aïllar dels continguts i que també podem estudiar.

Trobem que hi ha certes estructures sintàctiques que marquen la correcte utilització d’un llenguatge, per exemple, la concordança nominal en el català.

En el seu estudi, també ens podem quedar només en l’aspecte formal d’aquests llenguatges, parlem llavors de llenguatges formals. Els llenguatges formals, són creats a partir de la institució de regles de construcció. Per exemple els llenguatges de programació.

Els llenguatges naturals, les llengües, són ambigus, hi ha ambigüitat, l’ús és més ric. Això ens va bé a nivell de comunicació quotidiana, però en altres camps necessitem ser precisos.

La lògica és la disciplina que s’ocupa de les regles del llenguatge. És la ciència que estudia l’estructura dels raonaments i els arguments i assenyala les seves condicions de validesa.

La Lògica és important per saber raonar i argumentar correctament.

Si analitza llenguatges naturals –> lògica informal (Ciència Comunicació)

Llenguatges formalitzats –> lògica formal (Ciència formal)

A la lògica formal només es té en compte l’estructura, no els continguts. Només treballa, per tant, amb símbols.

Formalment dues afirmacions falses poden tenir una conclusió certa:

Argument:         premissa A + Premissa B àConclusió C

Un argument és vàlid quan la veritat de la conclusió es deriva de la relació lògica entre les dues proposicions anteriors à inferència lògica.

Un argument és la inferència d’una proposició que segueix certes regles formals.

Una fal·làcia és un raonament no vàlid o incorrecte però amb aparença de raonament correcte. És un raonament enganyós o erroni (fal·laç), però que pretén ser convincent o persuasiu.

Totes les fal·làcies són raonament que vulneren alguna regla lògica. Així, per exemple, s’argumenta d’una manera fal·laç quan en lloc de presentar raons adequades en contra de la posició que defensa una persona, se l’ataca i desacredita: es va contra la persona sense rebatre el que diu o afirma.

La fal·làcies lògiques es solen classificar en formals i no formals. Comencem per les no formals.

Argument fals, com la fal·làcia naturalista: confondre el fet amb l’haver de fer. Que una cosa hagi passat o es faci de determinada manera, no vol dir que hagi de ser sempre així.

Les fal·làcies no formals són raonaments en els quals el que aporten les premisses no és adequat per a justificar la conclusió a la que es vol arribar. Es vol convèncer no aportant bones raons sinó apel·lant a elements no pertinents o, fins i tot, irracionals. Quan les premisses són informacions encertades, ho són, en tot cas, per una conclusió diferent de la que es pretén.

La llista de fal·làcies no formals és llarga; algunes són les següents.

Fal·làcia ad hominem (Dirigit contra l’home)

Raonament que, en lloc de presentar raons adequades per rebatre una determinada posició o conclusió, s’ataca o desacredita la persona que la defensa.

Exemple:

“Les seves concepcions de la política no tenen legitimitat, ja que vostè és ric”

“Els ecologistes diuen que consumim massa energia; però no en facis cas perquè els ecologistes sempre exageren”.

Esquema implícit:

A afirma p,

A no és una persona digna de crèdit.

Per tant, no p.

Fal·làcia Tu quoque (tu també): consisteix a tornar un altre ad hominem contra el primer que ens han imputat. Seguint l’exemple anterior:

“Utilitzes aquest argument perquè tu est pobre i ets un ressentit”.

Fal·làcia ad baculum (S’apel·la al bastó)

Raonament en el que per establir una conclusió o posició no s’aporten raons sinó que es recorre a l’amenaça, a la força o a la por. És un argument que permet vèncer, però no convèncer.

Exemple:

“Si s’implanta una política de col·lectivització de la propietat, aleshores tindrem un bloqueig internacional a la lliure circulació dels nostres productes”.

“No atenguis el públic de la botiga portant aquest piercing; recorda que qui paga, mana”.

Esquema implícit:

A afirma p,

A és una persona amb poder sobre B.

Per tant, p.

Fal·làcia ad verecundiam (S’apel·la a l’autoritat)

Raonament o discurs en el que es defensa una conclusió o opinió no aportant raons sinó apel·lant a alguna autoritat, a la majoria o a algun costum.

Cal observar que en alguns casos pot ser legítim recórrer a una autoritat reconeguda en el tema; però no sempre és garantia.

Exemple:

“Segons l’alcalde, el millor per a la salut dels ciutadans és asfaltar totes les places de la ciutat”

“Si vuit premis Nobel han defensat aquesta posició, ha de ser vertadera”.

Esquema implícit:

A afirma p,

A és un expert o autoritat.

Per tant, p.

Fal·làcia ad populum (Dirigit al poble provocant emocions)

Raonament o discurs en el que s’ometen les raons adequades i s’exposen raons no vinculades amb la conclusió però que se sap seran acceptades per l’auditori, despertant sentiments i emocions. És una argumentació demagògica o seductora.

Exemples:

“No digui a tota la gent humil que es guanya el pa amb honradesa que no s’hi pot fer res”.

“Les persones de bon cor no admetran mai el que vostè està dient”.

“Hem de prohibir que vingui gent de fora. Què faran els nostres fills si els estrangers els roben la feina i el pa?”

Esquema implícit:

A afirma p,

A presenta context emocional favorable.

Per tant, p.

Fal·làcia ad ignorantiam (Per la ignorància)

Raonament en el que es pretén defensar la veritat (falsedat) d’una afirmació pel fet que no es pot demostrar el contrari.

Exemples:

“Ningú no pot provar que no hi hagi una influència dels astres en la nostra vida; per tant, les prediccions de l’astrologia són vertaderes”.

“Ningú no ha demostrat que Déu existeixi; per tant, no existeix”. O “Ningú no ha demostrat que Déu no existeixi; per tant, existeix.”

Esquema implícit:

Es nega (s’afirma) p,

No tenim proves que p es vertader (fals).

Per tant, p és fals (vertader).

Fal·làcia Post hoc… (Falsa causa)

Raonament que a partir de la coincidència entre dos fenòmens s’estableix, sense suficient base, una relació causal: el primer és la causa i el segon, l’efecte. Clàssicament era coneguda amb l’expressió: “Post hoc, ergo propter hoc” (Després d’això, aleshores per causa d’això).

Exemple:

“El càncer de pulmó es presenta (freqüentment) en persones que fumen cigarretes; per tant, fumar cigarretes és la causa d’aquest càncer”

Esquema implícit:

Es dóna X,

tot seguit es dóna Y.

Per tant, X és la causa de Y.

Cal observar (com s’observa en el llibre d’on es estret aquest exemple: PIZARRO, Fina. “Aprendre a raonar”. Barcelona: Alhambra, 1987) que si bé és un argument fal·laç, no es pot establir que la conclusió sigui falsa; es va arribar a aquesta conclusió per altres vies.

Fal·làcia pregunta complexa: es dona quan una interrogació admet com a cert allò que és objecte de debat. Per exemple, si en un judici el fiscal fa la pregunta: “Va deixar de colpejar la víctima quan va veure que sagnava?”, dóna per segur el fet que va colpejar la víctima, que és el que es vol demostrar.

Consensum gentium: Similar a la fal·làcia ad verecundiam, però aquí la font de legitimació no consisteix en el prestigi, sinó en el consens popular del que una posició sembla gaudir:

“A la vida cal casar-se i tenir fills, ja que és el que fa la gent normal”.

“L’arròs ha de ser bo, ja que milions de xinesos en mengen”.

Llenguatge i pensament

El pensament és igual al llenguatge?

Pensar és una activitat cognitiva que aporta coneixement. Podríem dir que és una espècie de “moviment” que ens porta de la realitat viscuda al que representa per a nosaltres. I mitjançant el llenguatge fem el pas dels fets a les idees.

Pensar és una activitat múltiple: afirmació, negació, dubte, abstracció…

El llenguatge busca combinar els fets ocorreguts amb les idees que en tenim. Però també podem reflexionar i donar voltes entorn a les idees mateixes, deslligades de qualsevol correlat real, entenent real com a realitat efectiva del món físic. Però, podem pensar sense llenguatge?

En efecte, tenim pensaments que no som capaços de verbalitzar. Hi ha certa activitat cerebral que no fem a través del llenguatge, per exemple, per saber la millorar manera de llençar una pilota a la cistella, el meu cervell realitza un càlcul que té en compte diferents variants, però les faig sense ser-ne del tot conscient, sense utilitzar el llenguatge. Realitzo l’acció i prou, el meu cervell “s’entén” amb el meu cos sense necessitar el llenguatge.

No obstant, pel que fa a les capacitats cognitives més elevades, si que depenc del llenguatge. La nostra capacitat reflexiva requereix del llenguatge, però es possible tenir un pensament no discursiu.

A través del llenguatge busquem entendre el particular sota la llum d’allò universal (conceptualitzar).

Però com accedim als conceptes universals? Com ens ajuda el llenguatge?

En aquest punt podem donar dues respostes segons la corrent filosòfica per la que ens inclinem:

  • Els universalistes consideren el llenguatge com a degradació del pensament (que seria metalingüístic). Tenim per tant un accés imperfecte a l’universal, ja que l’accés inicial a l’universal seria intuïtiu, i el llenguatge, amb signes lligats irremeiablement al particular, només seria una manera imperfecte de representar-lo.
  • El nominalistes per contra, entenen que no hi ha aquesta intuïció, i que només tenim els sentits per a captar la realitat (particular). La idea d’universals, els conceptes, no serien, per tant, més que un conjunt de particulars semblants.

Aquesta última posició considera els noms com a etiquetes, no com a universals. Per a ells, els límits del pensament són els del llenguatge mateix, tal i com defensava Wittgenstein a la seva primera època.

Podem afirmar que el pensament no és independent del llenguatge, però que tampoc són el mateix. El seu és un lligam íntim amb el que construïm el nostre món social.

El llenguatge es troba enmig del particular i l’universal. El particular és allò que tenim (el fet), mentre que l’universal és allò que entenem (el concepte).

Si posem noms, etiquetes, és perquè necessitem separar els particulars d’allò que els uneix a altres particulars, per tal de poder-los comprendre.

Amb el pensament separem (fem un anàlisis) i després comprenem (síntesis). Tornem a encaixar el particular dins del seu conjunt, però després d’haver-lo analitzat. Per tant, podem dir que sense llenguatge no hi ha pensament en un sentit elevat, un pensament de comprensió de la realitat.

Al pensar dividim per intentar comprendre, aïllem per després recompondre (síntesis).

No obstant, el nom no crea les coses, les identifica, els hi dona una entitat per a nosaltres, que permet que les puguem reconèixer i les puguem utilitzar. Abans del nom accedim ja a la cosa, per exemple amb els sentiments. No sabem que ens passa, no tenim un nom clar, no sabem si és tristor o melangia, però ja l’estem patint.

Tenim accés a les nostres sensacions abans de tenir llenguatge. Un accés a una realitat confusa, que el llenguatge ha d’aclarir.

Però és gràcies al llenguatge, a la seva plasticitat, que s’enriqueix la nostra capacitat de conèixer i reconèixer el que ens passa.

Tenim la capacitat de crear noves paraules, de reformular sentits, de generar noves metàfores amb les que podem assolir nous horitzons de sentit. La paraula és la que reordena una realitat que ja tenim.

Llenguatge i temps

El llenguatge ens permet situar-nos més enllà del temps. La seva funció simbòlica ens abstrau de la línia temporal i ens situa en la intemporalitat.

El llenguatge evoca totes les modalitats de l’inactual, d’allò que no està succeint. No només parla de l’aquí i l’ara. Podem fer previsions, parlar en condicional, sobre possibilitats i probabilitats.

En aquest aspecte, el llenguatge obre un camp cap a la transcendència. Transcendeix el moment present i obre un món de possibilitats (llibertat). El llenguatge, per tant, és transcendència i llibertat. Serveix per deslligar-nos del món i alhora fer-lo nostre. No estem limitats només per la realitat que ens ve donada. Aquesta és la característica fonamental de la cultura.

Si un llenguatge pràcticament pot equivaldre a una cultura, la importància de la supervivència d’un llenguatge, es deu a que fa referència a la supervivència d’una cultura. A la capacitat de representar la realitat d’una determinada manera, d’enriquir el nostre propi discurs per afrontar aquesta realitat.