David Hume

L’empirisme emotiu (1711 – 1776)

Hume porta l’empirisme a la seva màxima expressió. Filòsof escocès i un dels màxims exponents de la il·lustració, la seva influència va ser molt destacada en la filosofia posterior. Es va mantenir fidel als postulats empiristes tot i les acusacions que alguns li feien de caure en l’escepticisme, el podem considerar la culminació de les tesis exposades per Locke.

La pretensió, tan pròpia de la il·lustració, d’obtenir un coneixement alliberat de qualsevol prejudici i superstició, és un dels objectius de Hume. Degut a la seva feina com a secretari de l’ambaixador a París, Hume va poder entrar en contacte amb altres pensadors il·lustrats com Voltaire, Diderot o Rousseau.

Tractat sobre la naturalesa humana (1739) i Investigació sobre l’enteniment humà (1748), són les seves obres més importants.

Investigar el coneixement

Per a Hume tots els nostres continguts mentals són percepcions. I totes les percepcions provenen de l’experiència, per tant, el rebuig a les idees innates és tan clar com en Locke. Les percepcions són sensacions, pensaments i emocions. Però per Hume, que les percepcions tinguin el seu origen de l’experiència del món exterior, no vol dir que siguin representacions certes de la realitat. Per això, Hume classifica les percepcions segons el seu grau de vivacitat en dos tipus, les impressions i les idees.

Les impressions són les sensacions immediates de l’experiència: imatges, passions i emocions.

Les idees són imatges o còpies difuses de les impressions. Són productes de la imaginació i de la memòria que no aconsegueixen imitar el grau d’intensitat de les originals. Per exemple, una cosa és sentir un fred intens (impressió) i un altre recordar el fred que vam patir (idea).

“El pensament més viu encara és inferior a la sensació més esmorteïda.”

Una altra manera d’organitzar les percepcions és segons el seu origen:

Percepcions de sensació: les que provenen dels sentits, com els colors o la olor.

Percepcions de reflexió: estats mentals exclusivament, com l’avorriment que produeix una mala pel·lícula o la satisfacció d’aprendre.

També podem elaborar una classificació per la seva composició:

Simples: Sense possibilitat de dividir en d’altres més bàsiques, com l’aroma d’una rosa o el tacte d’una altra pell.

Complexes: Divisibles en d’altres més simples. La percepció d’una rosa vermella es pot descompondre en la seva olor, el seu color, el seu tacte…

 

Taula de classificació de les percepcions:

Percepcions

Criteri de classificació Tipus Explicació Exemple
Segons la intensitat Impressions Sensacions intenses i nítides Sensació de fred
Idees Percepcions menys nítides que les impressions Record del fred
Segons l’origen De sensació Procedents dels sentits Olor d’un pastís
De reflexió Estats exclusivament mentals Por de la foscor
Segons la composició Simples No admeten separació ni distinció Gust de la taronja
Complexes Es poden descompondre en percepcions més simples Percepció d’una taronja

 

Totes les idees simples per a Hume provenen de la seves corresponents impressions simples. I les representacions mentals amb les quals argumentem o raonem són còpies de les nostres impressions o percepcions més vives. Aquest serà el criteri de validesa del coneixement.

Les idees complexes poden ser una còpia d’impressions complexes, per exemple la idea de poma, i també el resultat d’una combinació o unió imaginativa d’impressions simples, com per exemple la idea d’unicorn.

La imaginació crea aquestes idees complexes seguint certes lleis i regularitats, és la llei d’associació d’idees de Hume, que considera que determinades idees sembla que ens porten a unes altres de manera natural. Exercici de relació de conceptes: fum – foc, ou – gallina, pare – mare, mestre – escola.

Semblança: la nostra ment té la tendència a associar idees que tenen un cert grau de similitud. Per exemple, una fotografia amb allò que ha fotografiat.

Contigüitat en l’espai i en el temps: Si hi ha una relació de proximitat espacial o temporal, relacionem idees. Una barca ens fa pensar en el mar, una pantalla en l’ordinador, l’arc d’un violí en el violí.

Relació causa – efecte: Per la regularitat de certs fenòmens que acostumen a succeir temporalment, el nostre enteniment crea una expectativa de futur. Esperem que certs fets passin després de que s’hagin donat uns altres si és així com ha succeït amb anterioritat. Per exemple si hi ha núvols esperem que plogui, o el fum i el foc.

 

El nostre coneixement, per tant, està format per impressions o idees, a partir de les que pensem o raonem, fent judicis i afirmacions, que poden ser de dos tipus: relacions d’idees o qüestions de fet.

Les relacions d’idees són afirmacions basades en els judicis que establim per la relació lògica entre idees i conceptes, no descriuen el món, ni sorgeixen de l’experiència, sinó del raonament. Són afirmacions universals i necessàries, sempre vàlides i que ens fan caure en l’absurd o contradiccions si les neguem. Per exemple: “la suma dels angles d’un triangle és sempre 180º” o “tots els solters són no casats”.

Les qüestions de fet són afirmacions que impliquen una observació i experiència, són contingents i probables. Per exemple: “els núvols porten pluja” o “els estudiants de 2n de Batxillerat treuen molt bones notes”. La seva refutació o negació és totalment possible.

 

La causalitat com a problema

Hume desconfia de la inducció, considera que no és un mètode científic vàlid. Com que ell defensa que tot coneixement es fonament i legitima en l’experiència, en les impressions que tenim, llavors, el nostre coneixement no pot anar més enllà de les afirmacions particular. El que fa la inducció és extreure principis generals de la repetició de casos particulars, i aquest és un salt que Hume no considera justificat, per això l’acusen d’escèptic.

Però Hume no es queda aquí, en el seu anàlisi de tot dogmatisme, també posa en el punt de mira la relació causa – efecte. Vol examinar la legitimitat d’aquesta connexió amb la que considerem que succeeixen els esdeveniments del món. El seu mètode de validació serà l’empirista: per a tota idea o creença s’ha de comprovar de quina impressió és còpia, si no es troba l’original, ha de ser rebutjada com a il·legítima.

Per Hume, després d’analitzar la causalitat, aquesta idea de connexió necessària és un producte més de la imaginació. Fruit d’una projecció del passat cap el futur, una projecció útil, reconeix Hume, que ens serveix per viure, però que no ens aporta un coneixement universal i necessari.

Dubtar de la validesa de la causalitat implica directament qüestionar la ciència. Si la relació de causalitat no és una llei universal, sinó més aviat un costum del nostre enteniment, que tendeix a relacionar idees d’una determinada manera, tota disciplina basada en aquesta noció passa a esdevenir una creença.

Els enunciats científics segons Hume, no es poden identificar amb lleis universals, vàlides en qualsevol moment i circumstància, rebaixa la ciència de la necessitat a la probabilitat.

 

Contra la metafísica

Crítica a la idea de substància extensa: si no tenim impressió de la idea de substància, coma suport material de la resta de percepcions, aquesta és només una il·lusió.

Crítica a la idea de substància infinita: tampoc tenim una impressió d’infinit, les nostres impressions són puntuals i concretes, per tant, no hi pot haver cap tipus de coneixement de Déu. Encara que la creença i la religió, les valori com a naturals i necessàries per als éssers humans.

Crítica a la idea de substància pensant: Qüestiona també la idea de jo, com mai ho havia fet ningú encara. El jo s’ha entès com el subjecte que té percepcions, però, com podem conèixer l’existència d’aquest jo? De quina impressió sorgeix? Per Hume no n’hi ha cap.

 

Emotivisme moral

A més de la seva teoria del coneixement i de la crítica que realitza a la metafísica clàssica, Hume també va realitzar aportacions en la reflexió política, moral i històrica. L’emotivisme moral és la seva teoria ètica.

L’emotivisme moral consisteix en considerar que els sentiments són la base de les nostres accions i judicis morals. Aquest és un plantejament que s’oposa a la tradició filosòfica intel·lectualista, que considera que primer de tot cal conèixer què és la bondat i el bé per a realitzar un anàlisi moral. Per l’emotivisme no cal un coneixement racional imprescindible per a realitzar una acció virtuosa.

Hume reivindica les emocions i els sentiments com a motors del comportament humà. Defensa que tota acció és el resultat d’una decisió que es pren des de la part afectiva i emocional. Això no significa que Hume negui que abans d’actuar reflexionem i som capaços de raonar, la nostra no és una acció irreflexiva, però sosté que aquest raonament estan motivats per unes creences que es sustenten mitjançant les emocions.

Així doncs, tot allò que fem respondria a sentiments d’atracció o rebuig davant de certs comportaments. Hi haurà accions que ens provocaran atracció o aversió, les primeres les busquem i apreciem perquè ens generen plaer, les segones les rebutgem perquè ens causen dolor.

La base del judicis moral llavors està en els sentiments de plaer i dolor. Per tant, el bé és allò que ens complau, mentre que el mal és el disgust o aversió que determinades accions ens provoquen. Però, això no ens porta a caure en l’egoisme i el relativisme?

Per Hume aquest sentiment de plaer no té un sentit egoista, ja que considera que la simpatia i la compassió són pròpies a la naturalesa humana, consubstancials al que som. La solidaritat i la compassió fa que rebutgem les injustícies i les crueltats, encara que no ens afectin directament a nosaltres. Ens inclinem de forma natural cap a la justícia, la bondat, la gratitud o la amabilitat, som benvolents, encara que no en trèiem cap profit personal directe. És la seva una ètica utilitarista, que busca el màxim plaer pel màxim nombre de persones, ja que aquest benefici comú també em generaria plaer.

L’educació ha de jugar un paper fonamental segons Hume com a guia d’aquests sentiments d’aprovació i rebuig moral.