Filosofia i ciència

El coneixement científic

Per a Galileu l’univers era com un llibre immens escrit en llenguatge matemàtic, per tant, per entendre’l calia dominar aquest llenguatge format per números i figures geomètriques. Aquesta imatge del que és el coneixement serveix per a començar a veure les diferències que es van establir entre la filosofia i la ciència en la època moderna i que en els nostres dies han donat peu a dues disciplines clarament diferenciades. Però, quina era i quina és la relació entre ciència i filosofia?

A l’antiga Grècia per parlar de ciència s’utilitzava el mot episteme, per tal de referir-se a un tipus de coneixement superior, dels més elaborats dels que érem capaços. Per a Plató aquest era el coneixement propi del món intel·ligible (el de les idees), etern i immutable. En contraposició a aquest tindríem la simple opinió (dóxa), que era aquell coneixement propi del món sensible, amb els seus objectes particulars i empírics.

Aquesta separació entre tipus de coneixements també la recull el deixeble de Plató, Aristòtil. Aprofundeix en la idea de que l’epistéme és un tipus de coneixement universal i necessari, és a dir, invariable, i que som capaços de deduir a través d’una sèrie de principis. Es tracta, per tant, d’un saber lògic, que supera les dificultats i imperfeccions de l’experiència sensible. Per damunt de la epistéme només hi quedaria la saviesa (sofía).

Amb aquesta caracterització ja podem veure que l’epistéme grec no equival a la noció de ciència actual. Per a nosaltres la ciència és un coneixement que vinculem de forma directa amb la indagació i experimentació de la natura, amb un clar component hipotètic, no etern i immutable, sinó revisable.

La concepció moderna de la ciència comença a emergir amb el Renaixement a partir de la Revolució Científica. Aquest és el moment de ruptura entre la ciència i la filosofia, l’inici d’un procés inexorable de diferenciació. Un exemple d’aquesta unió que acabarà per trencar-se el podem veure en el títol d’una de les obres científiques més destacades de tots els temps, publicada el 1687 i escrita per Isaac Newton, un dels fundadors de la ciència moderna, que va titular a la seva obra magna: Philosophiae Naturalis Principa Mathematica (és a dir Principis matemàtics de la filosofia natural).

Philosophiae Naturalis Principa Mathematica

Els dos punts claus d’aquest procés que acabarà per donar llum al saber científic modern són dos:

  1. Els experiments: Entendre que cal realitzar experiments, que cal sotmetre a la natura a un estudi planificat més enllà de la mera observació, és la construcció d’una experiència, que ens ajuda a controlar i entendre el que passa, per posteriorment verificar i arribar a fer prediccions.
  2. Les matemàtiques: La utilització de les matemàtiques per a estudiar la realitat és un dels moments bàsics de la formació del coneixement científic, els experiments es planifiquen mitjançant fórmules matemàtiques.

Dit això, queda establert que l’objectiu de la ciència no és dir-nos què són les coses, sinó com es comporten.

Llavors, la filosofia no és una ciència? No, no podem considerar que la filosofia sigui una ciència, per entendre millor els seus punts en comú ens pot servir d’ajuda el següent quadre amb les característiques de cadascuna:

 

SABER FILOSÒFIC SABER CIENTÍFIC
Un amor al saber, un intent de saber. Intersubjectiu i transmissible.
Universal, no parcel·la la realitat. Regional, sectorial, delimita àrees de la realitat.
Crític, sense donar res per suposat. Crític, però dóna coses per suposades.
Radical, s’ocupa dels problemes últims. Aprofitable, tracta de conèixer per gestionar.
Rigorós, però sense possibilitat de verificació. Rigorós, i amb possibilitat de verificació.

*1¿? El científic posa en dubte la realitat?

 

El mètode hipotètico-deductiu

Tota ciència té el seu propi objecte d’estudi i proposa el seu mètode específic per a abordar-lo. Entenem per mètode (del grec méthodos, “camí”), una manera de fer planificada, ordenada i orientada a aconseguir un fi concret. Segons la seva metodologia i objecte d’estudi podem realitzar una classificació de les ciències en formals o empíriques, en el primer grup trobaríem aquelles que tenen a veure amb la Lògica i les Matemàtiques i en el segon podríem fer una divisió entre Naturals i Socials. Dins de les Naturals encara podríem distingir entre aquelles Físiques com a l’Astronomia i les Biològiques com la Botànica.

Però quins són aquests mètodes?

Per la part de les ciències formals, aquelles que no s’ocupen dels fets de l’experiència sinó de la forma dels raonaments, podem afirmar que la deducció és el seu únic procediment. Mentre que la resta de ciències utilitzen la deducció i la inducció. Definim aquests procediments.

La deducció és un procés de raonament a partir del qual podem derivar d’una o diverses proposicions (premisses), una altra que és la seva conseqüència lògica necessària (conclusió). Exemple:

Premissa 1: Tots els homes són mortals.

Premissa 2: Sòcrates és un home.

Conclusió: Sòcrates és mortal.

El mètode que utilitzen les ciències naturals difereix d’aquest, ja que utilitza moments inductius i deductius, és el mètode que anomenem hipotètico-deductiu.

La inducció és un procés de raonament en el que obtenim una conclusió general a partir d’una sèrie de casos particulars que coneixem per experiència. Tenint en compte això podem distingir dos tipus d’inducció. Una inducció completa, on es té el coneixement de tots els casos que ens ocupen i una inducció incompleta, en la que tenim un conjunt de comprovacions individuals, però que no inclouen tots els casos possibles. En aquest supòsit, no podem estar segurs plenament de la conclusió, per exemple: “Tots els corbs són negres”, què passa si trobem un exemplar blanc? En les induccions completes ens movem, per tant, en el terreny del probable, quants més casos estudiats tinguem, més alta serà la probabilitat.

El mètode hipotètico-deductiu de les ciències naturals s’estructura en tres nivells: enunciats protocol·laris, lleis i teories.

Enunciats protocol·laris: Objectius i comunicables unívocament, expressen fets que podem constatar empíricament. Exemple: “si deixo anar el bolígraf cau”.

Lleis: Expressen la regularitat d’uns fenòmens concrets, són enunciats universals que han estat confirmats per l’experiència. Exemple: Llei de la gravetat.

Teories: Els enunciats universals dels quals es poden deduir totes les lleis d’una ciència particular. Teoria de la relativitat general.

Els passos dels mètode hipotètico-deducitiu són:

  1. Observació i/o experimentació que detecta un problema per resoldre.
  2. Elaboració d’hipòtesis explicatives (imaginació, creativitat).
  3. Formulació matemàtica de la hipòtesis, deduir-ne conseqüències contrastables per l’experiència. (moment deductiu).
  4. Contrastació de les conseqüències mitjançant l’experimentació (verificació i falsació).
  5. La hipòtesis passa a ser llei quan un nombre de casos important corroboren les seves afirmacions.

El problema del mètode en les ciències socials és que l’objecte del seu estudi és el propi subjecte. Aquest fet fa minvar la capacitat de predicció (llibertat humana) i que la generalització sigui més complicada, ja que la diversitat dels assumptes humans és major. També hi ha una pèrdua de neutralitat valorativa. El dilema llavors és si decidim explicar el fenomen social o comprendre’l.

*2¿? És pot construir una ciència des de la inducció?

Les pseudociències

Visualitza el següent vídeo i intenta identificar les característiques del que anomenem pseudociències: