Els orígens de la filosofia

El pas del mite al logós

Què és un mite? L’aparició de la Filosofia té a veure amb l’abandonament d’una explicació mitològica del món.

El mite de Prometeu

Prometeu és el benefactor de la humanitat en la mitologia grega. Era fill del tità Jàpet i de l’oceànide Clímene. Segons una tradició fins i tot va ser ell qui va crear els homes, modelant-los amb fang a la imatge dels déus, mentre que el seu germà Epimeteu modelava les bèsties. Va instituir el primer sacrifici com un pacte entre els homes i els déus: Prometeu va matar un bou i va repartir les seves restes en dos munts: en un hi havia la carn i les entranyes, en l’altre els ossos i el greix coberts de la pell. Va donar a triar a Zeus quin dels dos munts preferia i Zeus va escollir el segon. Així va quedar establert per sempre més el ritual del sacrifici: els homes celebren un banquet amb la carn de les víctimes, mentre cremen els ossos i el greix per als déus.

Però Zeus, irat per l’engany de Prometeu, va llançar la seva ira contra els homes i els va privar del foc, tot condemnant-los a patir fred i fam. Empès per la compassió, Prometeu va robar el foc de la farga d’Hefest amagant-lo en una canya i el va donar als homes.

De nou la còlera de Zeus va caure sobre els homes. Va ordenar a Hefest que construís una bella figura a imitació de les deesses. Tot seguit va encomanar als altres déus que li donessin dons: Afrodita li va infondre l’encís, Atena el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula i la mentida. Així va néixer Pandora, la primera dona. El seu nom, compost dels mots grecs pan ‘tot’ i dóron ‘regal’, fa referència als dons que va rebre de tots els déus o al fet que ella mateixa va ser un regal de tots els déus.

Zeus va oferir-la en matrimoni a Epimeteu, que la va acceptar captivat pels seus encisos, malgrat l’avís del seu germà Prometeu que es malfiés de qualsevol regal de Zeus. A casa d’Epimeteu Pandora va trobar una capsa -o una gerra segons les versions. Incapaç de retenir la seva curiositat, la va obrir i immediatament en van eixir tots els mals que Prometeu hi havia tancat. Quan va córrer a tancar-la, només quedava dins l’esperança. Des d’aleshores les malalties, el dolor i les calamitats persegueixen la humanitat sense repòs i el seu únic consol és l’esperança.

A Prometeu també li va arribar el càstig de Zeus: va ser encadenat al mont Caucas, on cada dia una àguila li rosegava el fetge, que li tornava a créixer de nit. Així va restar sotmès a un sofriment perpetu. Al cap dels segles Prometeu va ser salvat per Hèracles, que va matar l’àguila amb les seves fletxes i el va alliberar de les seves cadenes. Orgullós de la gesta del seu fill, Zeus no ho va impedir.

L’inici de la filosofia

Les passes inicials de la filosofia ens han arribat de forma indirecta, fragmentada i dispersa. Els experts han hagut de fer una feina de reconstrucció, doncs no s’ha conservat cap obra completa d’aquests primers autors, els coneixem a través de fragments, a partir de citacions i resums. Ha calgut, per tant, reelaborar les restes que han perdurat per tal de reconstruir aquest moment fundacional.

A partir d’aquesta feina podem intentar identificar una sèrie de característiques comunes en aquells pensadors anteriors a Sòcrates (470-399 aC) i al seu deixeble Plató (427-347 aC). És precisament l’aparició de Sòcrates a la ciutat grega d’Atenes la que ens permet establir una diferenciació entre etapes del pensament, diferenciació que no deixa de ser convencional i interessada, però que ens serveix per explicar els canvis que estaven succeint a la societat grega. -1*¿? Per què diem que la diferenciació en etapes és una convenció?-  

Anomenem presocràtics als filòsofs que considerem els precursors de la matèria. Se’ls ha identificat així, per la importància de la nova visió de les coses que aporta Sòcrates, no obstant, alguns d’aquests filòsofs no són anteriors a Sòcrates ni els podem considerar mers precedents. Una altre manera d’anomenar aquests primers filòsofs grecs (s. VII-V aC) és com a filòsofs de la naturalesa (els physikoi), són els que es pregunten sobre quin és el principi rector (arkhé) de la naturalesa (phýsis). Dintre d’aquest grup, es considera a Tales de Milet (625-547 aC) com el primer filòsof. Entenien naturalesa com a “sorgiment, naixement, creixement”, era una paraula que tenia connotacions diferents al que entenem actualment com a natura (material), pels grecs l’esdevenir de la història (el que succeeix, allò que apareix) també seria naturalesa.

La gran revolució d’aquests primers filòsofs és tenir la convicció que mitjançant les facultat humanes podem descobrir com és el món realment, que som capaços d’explicar els misteris de l’univers que d’entrada se’ns presenten ocults. Quan els relats mítics no arriben a satisfer el “desig de saber” d’alguns humans, és quan sorgeix la filosofia. I a Grècia, aquesta mancança i anhel es van donar alhora que hi havia la convicció en el poder de les facultat humanes per a descobrir la realitat. Una realitat que adquireix un nou estatus com a quelcom consistent, regular, que no depèn de voluntats divines arbitràries. Es tracta doncs, d’un esforç racional per a buscar una explicació del món que els envolta. Hi ha una confiança doble; en la consistència de la realitat i després en la raó que es capaç de copsar-la, d’esbrinar l’ordre que amaguen les coses i descobrir les lleis (logos) que les regulen. -2*¿? Per què és necessari que aquesta confiança sigui doble? 

La pregunta sobre el govern que controla TOT allò on estem (phýsis) és la pregunta per l’arkhé. Arkhé en grec significa començament i comandament, és el que explica l’origen de tota la realitat i el que la governa. Els primers filòsofs es pregunten: quin és l’arkhé de la phýsis? Aquest intent de totalitat, més enllà de que sigui un intent racional, és el que suposa un canvi en la manera d’afrontar la realitat per part dels grecs, volen copsar el món en la seva globalitat.

Una globalitat que captarem a través del lógos, de la nostra raó. Quan parlen de lógos els grecs fan referència a paraula, raó, norma, proporció, llei. Denota per tant una facultat humana i al mateix temps a allò que té una regularitat i és factible de ser establert d’alguna manera, que obeeix a un certs patrons. La filosofia (a través de la raó), busca aquests patrons, que no se’ns mostren d’entrada, ja que la veritat està oculta darrera l’aparença.

Característiques d’aquesta primera filosofia:

  • Vocació de totalitat.
  • Concepció ordenada del cosmos.
  • Confiança en la raó.
  • Explicar la phýsis mitjançant un primer principi rector (arkhé).
  • Defensa del mètode racional.
  • El que troba la raó ha de poder ensenyar-se a tothom, sorgeixen escoles de pensament.

*Fer història de la filosofia és fer filosofia? La presentació de la historia de la filosofia ens ha de portar a reflexionar, a qüestionar-nos a nosaltres mateixos, a situar-nos, a reinterpretar-nos, en definitiva a fer més filosofia. Entenem als filòsofs antics per com els van entendre els seus predecessors Plató i Aristòtil.

-3*¿? Com representaries el no-res?

Parmènides d’Elea (570-475 aC): El filòsof de l’U-Immòbil. Parmènides afirma que l’Ésser és i no és possible parlar del no-res. Tot el que ens sembla que es mou es mera aparença, de la que, per tant, no en podem tenir coneixement. Ja que per parlar del que és mou hauríem de parlar del pas que fa de ser on era a on no hi era, i això ens faria caure en la contradicció de parlar del no ser com si fos alguna cosa.

Heràclit d’Efes (535-475 aC): El filòsof del canvi. Per a Heràclit tot és moviment i per tant, no és possible extreure coneixent del canvi perpetu. Aquesta és la visió que en dona Plató, però podem afirmar que el pensament d’Heràclit no era tan simplista. Per a Heràclit el foc és l’element (el seu arkhé) que ens mostra el principi i el fons d’una realitat que és inestable i que es transforma mitjançant una lluita de contraris que esdevé harmonia per una tensió oposada constant: el jove envelleix, el viu morirà, el món com un joc d’oposats. Concep la idea d’un cosmos etern que és i sempre serà foc viu, que mai s’extingeix i que estableix límits i organitza el món, ens remet a l’antiga idea grega de “l’etern retorn”.

A més de Parmènides i Heràclit, Tales de Milet, Anaximandre, Anaxímenes, Pitàgores, Zenó, Empèdocles, Anaxàgores, Leucip i Demòcrit seran el més destacats entre aquests primers filòsofs.

 

Els sofistes i Sòcrates

Els educadors dels ciutadans: els sofistes

El progrés d’Atenes fa sorgir una nova professió: mestres experts en la paraula i la dialèctica que per una suma de diners s’encarreguen d’educar als fills de bona família. Gòrgies i Protàgores són dues de les figures més cèlebres d’aquests docents professionals: els sofistes. Controvertits i criticats per Sòcrates per les seves arts, sovint se’ls considera poc més que uns bons entabanadors que no es preocupen més que d’enganyar als més joves amb falses promeses d’èxit a canvi de diners. No obstant, hi ha alguns sofistes que realitzen aportacions importants i val la pena destacar com incideixen en les noves preocupacions dels ciutadans. Ja no s’ocupen de la phýsis, sinó que centren els focus d’interès en la vida pública. Com que defensaven que no hi ha opinions més vertaderes que d’altres, l’ús de la paraula era el que permetia arribar a acords. Els joves calia que es formessin en aquelles qüestions referents a la ciutat, i per tant, havien de ser hàbils en l’art de la paraula i en l’estudi del fet moral. La guerra, la pau, el que és just, la virtut, l’educació, passen a ser les preocupacions pròpies de la democràcia atenesa.

Per cobrir aquesta necessitat de formació nova, apareixen els sofistes, com a mestres de la retòrica i la discussió. El sofistes eren experts en batusses dialèctiques, capaços d’argumentar a favor d’una cosa i de la contraria, eren escèptics pel que fa al coneixement i relativistes en assumptes morals. -4*¿? Què volem dir quan afirmem que els sofistes eren escèptics i relativistes? La posició filosòfica dels sofistes es veu reforçada per l’expansió territorial grega, que implica la redacció de noves constitucions, fent palès que les lleis no tenen un origen diví, sinó que són fruit de l’acord i la convenció. Per altra banda, la varietat de teories incompatibles entre si que van aportar els physikoi per explicar la realitat fa pensar que potser no existeix una veritat objectiva. La caiguda del model tradicional d’educació fa emergir el model sofístic, del que també es va alimentar Sòcrates, un model al que va criticar per defensar aquestes posicions relativistes i escèptiques, però no ho va fer per retornar a les posicions passades, sinó per a instaurar-ne un de nou.

I si podem extreure algun valor de la posició dels sofistes? I si hem de tornar a reivindicar la força d’una retòrica a on no hi hagi perdedors dins de la batalla dialèctica?

Sòcrates: la pregunta com a arma

Com ha deixat clar el sorgiment del sofistes, Sòcrates apareix en un moment en el que l’examen de la facultat racional ja no es dirigeix cap a la phýsis, sinó com a la vida humana, la seva pregunta principal serà entorn a la virtut: en què consisteix una vida digna de ser viscuda? Plató continuarà el llegat del seu mestre, ens el transmetrà, l’ampliarà i corregirà.

La posició de Sòcrates emergeix entre els tradicionalistes i els innovadors (sofistes) i s’enfronta a tots ells. La seva intenció és trobar solucions als mals que afectaven a la vida ciutadana, per fer-ho, utilitza en el diàleg amb els seus contemporanis una forma específica de fer preguntes per examinar el que els seus interlocutors creuen que saben. Les eines que utilitzarà són la ironia i la maièutica, el que s’ha anomenat mètode socràtic.

Mitjançant la ironia Sòcrates desmunta la saviesa del que parla i se sent segur de si mateix, aconsegueix portar-lo a reconèixer la ignorància del seu suposat saber. “Només sé que no sé res” proclama Sòcrates, i amb aquesta ingenuïtat aconsegueix afeblir les falses certeses dels altres, considera que només reconeixent la pròpia ignorància, desempallegant-nos dels falsos sabers, podem arribar al coneixement. La maièutica és l’altre element necessari per a completar el procés de coneixement, anul·lats els falsos sabers ara cal que l’interlocutor doni a llum des de la seva pròpia ànima, a la ment, els coneixements que hi dormen. Sòcrates col·labora en aquest procés com les llevadores (maia en grec) que ajuden a donar a llum a les dones. El mestre-llevadora és una guia, que orienta i enfoca la mirada del que aprèn, a través de les preguntes que li realitza, però no donant-li respostes ja fetes, es tracta de que sigui l’alumne el que acabi veient per a ell mateix. Es tracta doncs de concebre, de gestar dins la ment els conceptes que són l’essència del saber. En aquesta cerca de les essències, el que pretén Sòcrates es trobar allò que fa que les coses siguin precisament el que són, el coneixement veritable.

Amb la ironia Sòcrates reconeix la pròpia ignorància, mentre que a través de la maièutica és capaç d’extreure la veritat interior d’un mateix.

-5*¿? Com és possible que la ironia ajudi a assolir el coneixement? Què ens aporta la ironia? 

L’intel·lectualisme moral

L’objectiu de Sòcrates és educar mitjançant l’esforç continuat de recerca del bé. Dins de l’entorn de la ciutat, aquest bé no pot ser un altre que el bé col·lectiu, és a dir, la justícia. Aquesta és la cerca de la virtut (areté), es busca assolir l’excel·lència humana. La pregunta llavors serà si aquesta virtut és alguna cosa que es pot ensenyar i aprendre com es fa amb les matemàtiques. Hi ha mestres de virtut? Els sofistes creuen ser-ho.

A la pregunta de Sòcrates sobre què és el que fa que una vida sigui bona, que valgui la pena i sigui virtuosa, ell mateix respon que una vida que no és examinada no és digna de ser viscuda per l’ésser humà. Sense autoexaminar-nos som ignorants, i la ignorància per a Sòcrates és l’origen del mal. Ningú faria el mal sabent-ho, ja que prenen com a bé suprem alguna cosa que no ho és, com poden ser les riqueses o el reconeixement popular. Portar una vida moralment bona dependrà doncs del coneixement, d’aquí que parlem d’intel·lectualisme moral quan ens referim a la proposta que fa Sòcrates. -6*¿? Llavors, segons Sòcrates hi pot haver savis immorals? I ignorants bons? 

L’ètica i la política esdevindran la preocupació primera del deixeble més important que tindrà Sòcrates: Plató, que ampliarà posteriorment els seus interessos construint un dels discursos més influents de la història del pensament.