Antropologia ESO

-Què és allò que ens fa humans? El nostre cos? La nostra ment?

Què és la naturalesa humana? Si ens hem de diferenciar de la resta d’ésser vius, hem de posar límits a allò que és humà, hem d’establir uns límits a la humanitat.

-Podem identificar una naturalesa del que significa ser humà de forma clara? Som capaços de destriar el que entra i no entra dins d’aquesta definició? O aquests límits són difusos?

-De què parlem quan parlem de la Humanitat? D’una totalitat o d’uns quants models exemplars que considerem els ideals?

-Ens estem qüestionant en definitiva, si hi ha quelcom que podem identificar com una essència humana. Sabríem també, per tant, allò que no és humà.

Aristótil: “L’home és un animal racional”. Estableix els límits amb els animals, ens diferenciaríem d’ells pel fet de que nosaltres pensem. La resta de funcions vitals, segons Aristòtil, les compartim amb ells, són la Funció Vegetativa (nutrició, reproducció) i la Funció Sensitiva (desig, dolor, plaer), però la Funció Racional (pensament) ens és pròpia.

-També s’ha considerat l’ànima, un element extranatural, com la realitat que ens fa pròpiament humans.

-Defensar la idea que existeix l’ànima, és una tesis metafísica, ja que postula la realitat d’una existència més enllà de la natura (meta-física).

-La idea de l’ànima s’ha acompanyant sovint amb la idea de Déu o la divinitat i de la immortalitat. Les religions, per tant, han recolzat una idea de l’ésser humà més propera a allò diví que als animals. Només cal recordar la polèmica que va suposar (i suposa) la teoria de l’evolució de Darwin. Per moltes religions i sistemes de creences, la corporalitat humana és un mer accident, l’ànima és el que ens defineix autènticament.

-També podem pensar els límits d’allò humà en relació a la societat. La pregunta sobre si la naturalesa humana és la d’un ésser social o aïllat. Som uns éssers polítics? Socials? La importància del llenguatge.

Tradició antiga: La societat com una gran família. La polis com un grup d’amics.

Tradició moderna: L’ésser humà com a egoista, aïllat i individualista. Segons Hobbes ja hi ha éssers humans, previs a l’ordre social, i estan entregats als seus plaers.

Per Hobbes, passaríem a viure en societats per la por a la mort i al dolor. Seria la nostra capacitat racional la que ens aconsellaria ajuntar-nos per evitar una guerra de tots contra tots, decidim fer un pacte social per tal d’establir una llei que reguli l’ordre.

Karl Marx es qüestiona la pregunta sobre la natura de l’ésser humà i parla de l’alienació. L’alienació és un estat psicològic que generen els poders d’una societat per tal de que els individus sotmesos, naturalitzin la seva condició de dominats, i per tant, no es rebel·lin contra els poderosos que controlen la societat.

L’alienació aconsegueix que assumim com a propis valors, creences i idees que ens venen imposats realment, que no hem originat nosaltres de forma independent.

L’alienació triomfa perquè aconsegueix que socialment s’imposi un relat, unes determinades idees, com per exemple, que significa ser home, o dona, reforçant així l’estat actual de coses i les estructures de poder.

Sistema actual: individualisme i meritocràcia. Llibertat individual com a única idea de llibertat. Propietat privada com a única idea de propietat.

I si l’ésser humà no és més que un altre animal? Un animal que es creu diferent? I si la diferència amb la resta d’animals és només de grau? I si no hi ha un límit tant clar entre nosaltres i la resta d’animals?

A la naturalesa hi ha atzar, contingència, no criatures superiors a d’altres, no hi ha un disseny preestablert.

Teoria de Darwin: En la lluita per l’existència no guanyen els més adaptats als canvis, sinó que els canvis que es donen, afavoreixen a una sèrie de mutacions atzaroses que s’han donat, i aquests, en aquesta situació, de moment, seran els que triomfin. No és perquè ho mereixem més, ha estat atzar.

No hi ha un model d’allò humà, som un model en canvi constant. Sempre reinventant-nos i modificant l’entorn. Per això potser cal abandonar la idea de superioritat.

 

Vídeo Ted Talk: Yuval Noah Harar: Què explica el creixement dels humans?

Però, llavors, si es tracta d’atzar, el que és un fet és que en certa manera, dominem la Terra, som els amos del planeta, com ho hem aconseguit?

-Com hem passat a ser una espècie més a controlar el planeta?

-L’autor proposa deixar de pensar en una resposta a nivell individual i focalitzar-nos a nivell col·lectiu.

-El nostre èxit hauria estat possible gràcies a la capacitat de cooperar que tenim per sobre de la resta d’animals, combinant aquesta cooperació en dos sentits:

  1. a gran escala
  2. i amb flexibilitat

-Hi ha certs animals que són capaços de col·laborar entre ells, però cap té la suficient capacitat de fer-ho amb la quantitat de variants i flexibilitat amb la que ho fem nosaltres.

-No ens cal conèixer a una altra persona per tal de col·laborar amb ell, i això fa que ho puguem fer a gran escala, beneficiant-nos de la potencia que atorga la.

-Amb el llenguatge som capaços de generar un món social, constituït per idees que podem comunicar i que ens serveixen per col·laborar (institucions, diners, lleis, normes).

-Tenim l’habilitat de generar xarxes de cooperació sofisticades, amb flexibilitat de mitjans i propostes i sent capaços de mobilitzar un gran nombre d’individus.

-Tenim, per tant, adaptabilitat i potencia.

-Però per què? Per què podem cooperar d’aquesta manera? En que es basa aquesta capacitat?

-Per l’autor es deu a la imaginació. Gràcies a la imaginació generem noves realitats, noves ficcions que compartim i que creiem com a col·lectiu. Compartim les mateixes històries, per això cooperem.

-Els drets humans, els estats, les nacions, els diners, no són realitats objectives, sinó que són realitats fictícies.

-En aquesta realitat dual, la part fictícia és cada cop més poderosa, tant que fins hi tot en depèn la realitat objectiva. Son les empreses i els estats, aquestes grans ficcions, les que han de salvar al planeta per continuar fent-lo habitable per nosaltres.

-Sobre el futur, avisa del risc de tornar a generar una lluita de classes entre els rics i els pobres, per culpa d’una tecnificació que generi una gran massa d’éssers humans inútils.